Vida i destí (etapa 2)

Ja començava a trobar-me còmode amb Víktor, Liudmila i la resta de la família, quan en el moment que Liudmila ha de partir per visitar el seu fill Tolia que es troba ferit a un hospital militar, canviem de nou d’escena.

Confesso que aquesta estratègia narrativa desgasta una mica el meu interès en seguir llegint. El següent bloc de capítols transcorre a Ufà i parla d’un secretari del partit que es reuneix amb alguns amics la nit abans d’incorporar-se a un cos de tancs als Urals. De les seves converses es col·legeix la barreja de devoció i terror que tots senten per Stalin i la mal dissimulada desconfiança que senten els uns vers els altres davant d’una possible delació. Es menciona de passada un tal Krímov, que coneixem del setge de Stalingrad i que és l’excunyat de Liudmila.

Passem a Kuibixev, on treballa Zhenia, germana de Liudmila i exmuller de Krímov. A través de les seves dificultats per aconseguir un permís de residència ens adonem que la temible burocràcia soviètica no és cosa d’ahir. Es narra també la “deportació” cap a l’oblit de la vella institutriu alemanya de Zhenia, una dona inofensiva i bondadosa sense cap simpatia hitleriana.

Liudmila arriba massa tard a Saratov: el seu fill Tolia és mort i enterrat. Corprenedora l’escena de dol al cementiri. Sembla que començo a enganxar-me al llibre. “Tots els homes són culpables davant d’una mare que ha perdut un fill a la guerra; i al llarg de la història de la humanitat tots els esforços que han fet els homes per justificar-ho han estat debades.” Grossman deixa anar de tant en tant aquestes frases lapidàries, plenes de bon sentit; d’altres vegades són simplement això, lapidàries.

Boscos feréstecs del nord del país, l’ànima tel·lúrica de la terra russa. Un grup de joves pilots es disposa a partir en missió cap a Stalingrad. Un d’ells recorda amb afecte una tal Vera qui, segons l’índex de personatges, és la neboda de Liudmila. Sí, cal estar atent per caçar al vol aquestes referències.

En el gulag siberià l’exmarit de Liudmila enyora el seu fill Tolia sense saber que és mort. Tot i que l’home ignora perquè l’han condemnat a deu anys d’empresonament, com a revolucionari convençut que és, pressuposa que alguna cosa haurà fet de dolent. A la penitenciaria retroba el seu antic mentor qui, un dia abans de penjar-se, li diu que la revolució ha estat un engany. Tot i que Grossman escrivia en un moment en el qual la figura de Stalin s’estava reconsiderant, tot el que aquí es relata havia de ser inevitablement incòmode, per dir-ho de forma suau.

Sóc a la pàgina 237.