Turisme literari

Entre altres moltes coses les novel·les també poden ser una manera de conèixer millor una societat o un país. Per això durant les vacances miro sempre d’adquirir algun títol, preferiblement d’un autor que no conec, per expandir tant el meu univers literari com la meva geografia personal.

De vegades em pregunto si no estaré perdent el temps amb aquestes excursions literàries. Però recentment m’he adonat de diversos fets que ara consignaré:

- Mai no llegiré tots els llibres que s’han escrit.
- Ni falta que em fa.
- Les nostres lectures usuals estan teledirigides des d’una torre de control que s’aixeca prop de la fira de Frankfurt.
- M’agrada trobar-me amb llibres que em pressentin alguna visió inusual i forastera.
- Com deia Francis Picabia, al públic li agrada ser violat en postures estranyes.

A les vacances de Québec vaig adquirir dues novel·les significatives i força contrastades. La primera era de Roger Lemelin (1919-1992) i es diu “Les Plouffe” (1948). La segona és de Michel Tremblay (Montréal, 1942) i es titula “La duchesse et le roturier” (1992). No cal dir que no podem trobar res traduït d’aquests autors ni en castellà ni en català, tot i la curiositat natural que desvetlla la província francòfona entre els meus coterranis.

“Les Plouffe” és costumista i pintoresca. El llibre, la història d’una família d’obrers de la ciutat de Québec a mitjans del segle XX, fou un best-seller al seu país, donà peu a dues popularíssimes serialitzacions (per ràdio i per televisió) i a un film de Gilles Carle, i a una seqüela a càrrec de Denys Arcand.

És una novel·la de concepció força clàssica que descriu el moment històric, previ a la Segona Guerra Mundial, en el qual la societat quebequesa comença a alliberar-se del domini asfixiant de l’església catòlica. Malgrat la voluntat de fer-ne una crònica, el to tendeix a un costumisme entre còmic i excentric. Els Plouff del títol, amb noms tan peculiars com Ovide, Napoleon o Theophile, són una colla de babaus ingenus (potser una al·legoria del paternalisme amb el que són tractats pel clergat) que, malgrat l’humor, acaben exasperant pel seu infantilisme.

Michel Tremblay amb una producció molt abundosa tant en novel·la com en teatre és una presència constant al Quebec actual. Aquest “La duchesse et le roturier”, tercera part de les seves cròniques del “plateau de Mont-Royal”, és una mostra del seu art impressionista més que narratiu, en una ciutat de Montréal pintada per la neu, on una família nombrosa s’evadeix cap a diferents escapismes de postguerra, des dels amics imaginaris fins als transvestismes de music-hall. Al centre de la trama, Edouard, venedor de sabates de dia i aspirant a reina de la nit en cabarets criptogays, representant perfecte de la duquessa i el pagès titulars.

Text estrany, farcit de localismes, ple d’escenes inconnexes que obliguen a omplir moltes el·lipsis, amb un nen Marcel que té una mare que es diu Albertine (els hi sona?), amb personatges sense nom com “la grosse femme” i també amb personatges històrics del Montréal de l’època (estrelles de revista, Tino Rossi o Valerie Giscard d’Estaing) presenta una tendra defensa de la fantasia com a mitjà per sobreviure els aspectes més grisos de la vida.

En resum, dos llibres escrits a dues ciutats contraposades, provincianisme i cosmopolitisme, repressió religiosa i rebel·lia individual: un involuntari díptic que m’ha fet viatjar de nou al Québec.