El director Ang Lee és un dels meus preferits. La seva eclèctica filmografia compta amb pel·lícules de temàtica i to molt diversos —ha fet comèdies i drames, on sovint s’hi han barrejat els dos extrems (“The wedding banquet”, “Eat Drink Man Woman”), ha adaptat un clàssic de la literatura universal (“Sense and sensibility”), ha brodat el melodrama de mocadors xops (“Brokeback Mountain”) i el de passions sexuals (“Lust, Caution”), ha tocat el cinema d’arts marcials (“Crouching Tiger, Hidden Dragon”) el de super-herois (“Hulk”) i fins i tot el western (“Ride the Devil”)— i malgrat tot ha conservat durant la seva carrera un tret unificador. Sigui quina sigui la història que explica, sempre centra el seu interès en els personatges i ho subordina tot a mostrar el perquè del seu comportament. Lee és un director humanista que, igual com feia Jean Renoir, reconeix que cadascú té les seves raons i, per tant, evita els maniqueismes a l’hora de desplegar una història. Per això deu ser un dels cineastes que desvetlla més empaties per part de l’espectador. Per això mateix, fins i tot en les seves pel·lícules menys reeixides (escasses per altra banda), Lee sempre, sempre, interessa.
Ara acaba d’estrenar “Taking Woodstock” (o “Destino: Woodstock”) una crònica sobre les incidències que envoltaren el muntatge del mític festival de 1969. Per fer-ho, s’ha centrat en la figura real d’Elliot Tiber, un decorador de Nova York, que per salvar el ruïnós hotel que els seus pares tenien als boscos del nord de l’estat va oferir uns terrenys veïns als organitzadors del festival. El noi, un bon jan innocent, incapaç d’independitzar-se de la seva família i benintencionat animador de l’ensopida vida cultural local, es veurà implicat en un esdeveniment que el desbordarà, però que li transformarà la vida (sortida de l’armari inclosa).
Segons declaracions del propi Ang Lee, aquesta pel·lícula formaria una mena de díptic amb l’anterior “The ice storm” (1997). Però si aquella retratava l’Amèrica desencantada i hipòcrita de principis dels 70 amb el cas Watergate cuejant a tots els mitjans de comunicació, “Taking Woodstock” és filla dels anys 60, una dècada potser no tan prodigiosa com deien, però on totes les utopies semblaven possibles. Avui dia ens pot semblar pueril que una estratègia basada en pau, amor i música sigui capaç de canviar el món, però em consta que aquests miratges eren moneda corrent en aquell temps.
La primera meitat de la pel·lícula, en la qual Elliot va embolicant la troca i esquitxant sense proposar-s’ho els plàcids habitants de la petita comunitat és pel meu gust la millor i ve plena de moments d’humor (hi ha una broma sobre els Sanfermines que, per inesperada, resulta comiquíssima).
Així que el festival pròpiament dit comença, crec que Ang Lee s’equivoca. A mi particularment m’hauria interessat saber més sobre l’antisemitisme d’aquest llogarret aparentment idíl·lic i sobre els esquelets que amaguen als seus armaris. Però aquí, el que era particular, es torna universal.
Tothom coneix l’oscaritzat documental que Michael Wadleigh (editat per Thelma Schoonmaker i Martin Scorsese, poca broma) va filmar sobre l’aconteixement i Lee sembla pensar que aquesta imatge és intocable i que és l’única possible de cara a la Història. No veig que hi hagi cap necessitat de fragmentar la pantalla i de calcar escenes ja vistes, com si tot el que van fer aquells més de 100.000 espectadors ja estigués fixat per sempre. Això no vol dir que el director abandoni els personatges, queden encara moments molt bons. Els trips de LSD són d’aquelles experiències que habitualment a la gran pantalla resulten en una col·lecció de coloraines indigestes i un mareig descomunal, en canvi aquí, amb tota la meva ignorància, els hi ha quedat una escena força bonica.
Els actors, com sol passar amb aquest director, són molt adequats (moltes vegades malgrat el seu físic poc convencional). Emile Hirsch, com un veterà de Vietnam a qui se li ha anat l’olla, està perfecte. I encara que la mare jueva i castradora de Brooklyn sigui ja un arquetip universal, Imelda Staunton és una actriu tan immensa, que justifica el preu de l’entrada.
Ho reconec, és un Ang Lee menor; agradable, amable, bon minyó, gaudible, ple de bon rotllo (o gairebé), però menor. Acaba amb un toc d’ironia que probablement s’escaparà a molts espectadors que no siguin estudiosos d’aquesta dècada daurada: quan Elliot s’allibera finalment de la seva família, el conviden a Califòrnia, perquè col·labori en la preparació d’un gran concert on actuaran The Rolling Stones. Woodstock significaren tres dies de bon rotllo universal. A Califòrnia espera Altamont, on (entre altres múltiples bronques) un espectador fou assassinat.
Sí, the dream was over.
Ara acaba d’estrenar “Taking Woodstock” (o “Destino: Woodstock”) una crònica sobre les incidències que envoltaren el muntatge del mític festival de 1969. Per fer-ho, s’ha centrat en la figura real d’Elliot Tiber, un decorador de Nova York, que per salvar el ruïnós hotel que els seus pares tenien als boscos del nord de l’estat va oferir uns terrenys veïns als organitzadors del festival. El noi, un bon jan innocent, incapaç d’independitzar-se de la seva família i benintencionat animador de l’ensopida vida cultural local, es veurà implicat en un esdeveniment que el desbordarà, però que li transformarà la vida (sortida de l’armari inclosa).
Segons declaracions del propi Ang Lee, aquesta pel·lícula formaria una mena de díptic amb l’anterior “The ice storm” (1997). Però si aquella retratava l’Amèrica desencantada i hipòcrita de principis dels 70 amb el cas Watergate cuejant a tots els mitjans de comunicació, “Taking Woodstock” és filla dels anys 60, una dècada potser no tan prodigiosa com deien, però on totes les utopies semblaven possibles. Avui dia ens pot semblar pueril que una estratègia basada en pau, amor i música sigui capaç de canviar el món, però em consta que aquests miratges eren moneda corrent en aquell temps.
La primera meitat de la pel·lícula, en la qual Elliot va embolicant la troca i esquitxant sense proposar-s’ho els plàcids habitants de la petita comunitat és pel meu gust la millor i ve plena de moments d’humor (hi ha una broma sobre els Sanfermines que, per inesperada, resulta comiquíssima).
Així que el festival pròpiament dit comença, crec que Ang Lee s’equivoca. A mi particularment m’hauria interessat saber més sobre l’antisemitisme d’aquest llogarret aparentment idíl·lic i sobre els esquelets que amaguen als seus armaris. Però aquí, el que era particular, es torna universal.
Tothom coneix l’oscaritzat documental que Michael Wadleigh (editat per Thelma Schoonmaker i Martin Scorsese, poca broma) va filmar sobre l’aconteixement i Lee sembla pensar que aquesta imatge és intocable i que és l’única possible de cara a la Història. No veig que hi hagi cap necessitat de fragmentar la pantalla i de calcar escenes ja vistes, com si tot el que van fer aquells més de 100.000 espectadors ja estigués fixat per sempre. Això no vol dir que el director abandoni els personatges, queden encara moments molt bons. Els trips de LSD són d’aquelles experiències que habitualment a la gran pantalla resulten en una col·lecció de coloraines indigestes i un mareig descomunal, en canvi aquí, amb tota la meva ignorància, els hi ha quedat una escena força bonica.
Els actors, com sol passar amb aquest director, són molt adequats (moltes vegades malgrat el seu físic poc convencional). Emile Hirsch, com un veterà de Vietnam a qui se li ha anat l’olla, està perfecte. I encara que la mare jueva i castradora de Brooklyn sigui ja un arquetip universal, Imelda Staunton és una actriu tan immensa, que justifica el preu de l’entrada.
Ho reconec, és un Ang Lee menor; agradable, amable, bon minyó, gaudible, ple de bon rotllo (o gairebé), però menor. Acaba amb un toc d’ironia que probablement s’escaparà a molts espectadors que no siguin estudiosos d’aquesta dècada daurada: quan Elliot s’allibera finalment de la seva família, el conviden a Califòrnia, perquè col·labori en la preparació d’un gran concert on actuaran The Rolling Stones. Woodstock significaren tres dies de bon rotllo universal. A Califòrnia espera Altamont, on (entre altres múltiples bronques) un espectador fou assassinat.
Sí, the dream was over.
No he entés gaire bé que volies dir amb això de l'antisemitisme. Jo vaig estar dormint uns dies a Fleischmanns (molt a la vora de Woodstock, però al costat oest del parc de Katskill) i en aquell poble tothom era jueu. No semblava pas que tinguèssin una mala convivència amb els veïns.
ResponEliminaFerran, a la pel·lícula en el poblet només hi viuen dues famílies jueves, tot i que es deixa entendre que a l'estiu venen tots els jueus rics de Can Fanga (Brooklyn)i ja saps el "carinyo" que tenen als pobles pels seus estiuejants.
ResponEliminaEncara que aparentment aquestes dues famílies no tenen problemes amb els seus veïns, com que són els responsables de portar el festival al poble, tothom se'ls tira a sobre perquè no volen que els seus prats s'omplin de hippies drogats. En aquest punt apareixen pintades antisemites i gestos de rebuig per part dels veïns. Pensa que eren els anys 60 i també que la pel·lícula explica uns fets que depassen aquesta tranquil·la comunitat. Se suposa que està basat en fets reals...