diumenge, 20 de setembre de 2009

Zona Dovlatov



En total, se n’han perdut una dotzena de pàgines. I tot perquè la nostra literatura s’equipara a la dinamita. A mi em sembla que això és un gran honor per a nosaltres.

Curiós el cas de “La Zona” de Sergei Dovlatov. Curiós que un títol inèdit a l’estat espanyol s’estreni precisament en català (gràcies a labreu edicions). Curiós també el ressò que ha tingut aquest llibre dins de la catosfera. No sé si aquest ressò es correspondrà amb el nombre d’exemplars venuts o ha estat només un fenomen de culte, però el cert és que durant uns mesos tots els blocs literaris n’han parlat. Així que, fins i tot aquest bloc no estrictament literari, ha caigut en la temptació de llegir-lo.

Sergei Dovlatov, nascut a Ufa el 1941 i mort a l’exili novaiorquès (o més estrictament brooklinita) el 1990, descriu a “La Zona” les seves experiències com a vigilant d’un camp penitenciari durant el seu servei militar. El món de les presons i els camps de treball té una extensa tradició en la literatura russa i tanmateix el punt de vista de Dovlatov és del tot original. Malgrat que l’autor escriu des del costat dels carcellers, no fa distincions entre aquests i els reclusos: tots es troben sota el mateix àmbit d’influència, la presó com un microcosmos que reflecteix el mateix món que hi ha fora de les seves parets.


Tots els noms, els esdeveniments i les dates són autèntics. Només m’he inventat els detalls que no són rellevants. És per això que qualsevol semblança entre personatges d’aquest llibre i persones reals és malintencionada. I que tota invenció artística és imprevista i casual.


Aquest advertiment preliminar sembla indicar que el que segueix és poc més que el testimoni d’unes experiències viscudes sense cap elaboració per part de l’autor. Res més lluny de la realitat. El llibre s’estructura com una sèrie de fragments més o menys autònoms i desordenats, escrits amb frases curtes i descarnades, com fuetades (o glops de vodka, per utilitzar una metàfora cantada). Abunden les el·lipsis i els non sequitur, la brutalitat i els instints més elementals. No hi ha lloc pels sentiments elevats o les observacions morals: el narrador explica els fets nus, no interpreta. Però la selecció dels materials, el que es diu i el que no, no és de cap manera innocent.

Això queda clar amb les suposades cartes a l’editor que s’intercalen entre els fragments narratius. Aquí sí que l’autor discuteix perquè exposa uns fets i no uns altres i es permet treure algunes conclusions del seu pas per “la zona”. Les cartes donen la idea que el llibre està en plena gestació i es va conformant a mesura que l’anem llegint.

Hi ha encara un tercer nivell en el text. Se’ns explica que l’original del llibre quedà a la Unió Soviètica quan l’autor s’exilià l’any 1979. De forma esporàdica li van arribant fragments microfilmats que s’inclouen o no, es completen o no. Tot plegat estableix una mena de joc metaliterari que posa en entredit l’absoluta veracitat del que se’ns explica.

No estic segur d’haver quedat del tot convençut. Malgrat la seva perversa elaboració, predomina un to descurat (la traducció crec que hi afegeix un matís encara més estrany) i tot plegat fa pensar en una borratxera sense fi. Apropiat pels amics de la desesperació i d’aquest tot o res que és tan familiar a l’ànima russa.

7 comentaris:

  1. Aquest to descurat de què parles, a mi no em va destorbar pas; més aviat em feia la sensació de més "autenticitat".

    Per cert, suposo que no t'haurà passat per alt el "paral·lelisme vital" de La zona i Vida i destí: totes dues van ser tretes clandestinament de Rússia microfilmades.

    ResponElimina
  2. Sí, Ferran, que em vaig adonar. Tot i que són llibres molt diferents, potser estic abusant una mica de tantes desgràcies soviètiques...

    ResponElimina
  3. m'ho estic mirant de lluny, com sempre que se'n parla massa d'una obra, però després del teu comentari crec que m'hi hauré d'atansar :)

    ResponElimina
  4. M'agrada especialment aquesta amistat amb la desesperació, o potser amb els desesperats literaris. Per cert , a un bernhardià com tú Dovlàtov no l'hi hauria de semblar un prodigi de desesperació, no? Estic molt d'acord amb la major part de coses que dius. El to descurat o , fins i tot, estil descurat, crec que és essencial. És la veu de Dovlàtov. I la trobés a tots els seus llibres. Parlant de Dovlàtov amb un amic vaig arribar a la conclusió que m'havia atrapat justament la seva veu. Cada cop que he llegit un dels seus llibres he sentit el seu alè. Un baf de vodka , naturalment. I aquesta aparent espontaneïtat i desmanegamenta de seguida vaig estimar-la molt més que cap flor de cap jardí. El joc metaliterari dels microfilms , segons el russòleg (neologisme meu per parlar de l'home savi) Ricard Sanvicente és completament fictici. I en canvi al lector li podria semblar tan cert com quasi qualsevol altra cosa que escriu. Malauradament Dovlàtov és més un autor de culte que un èxit editorial. Però en canvi a Rússia en algun moment va esdevenir un dels autors més populars i més piratejats.

    ResponElimina
  5. Clídice, gent amb més solvència literària que jo n'han parlat molt bé o sigui que crec que l'aventura val la pena.

    Jaume, no em considerarià un bernhardià, però crec que en la desesperació de l'austríac hi ha unes distàncies (una mica elitistes si es vol)que no trobo en la terrenalitat del rus.

    Voldria llegir alguna cosa més de Dovlatov, com un llibre que crec que es diu "Maleta" i que parla de les històries dels objectes que va dur-se a l'exili.

    ResponElimina
  6. Tens raó que aquesta era el llibre que "s'havia de llegir" aquesta temporada, si havíem de fer cas al rebombori catosfèric. No crec que a Labreu s'hagin fer d'or, de totes maneres.

    A mi em va agradar aquest aire (fals) d'improvisació i el desordre (segurament molt planificat) dels records. Salvant les distàncies, em sonava a un Bukowski condemnat a l'exili al cul del món. Potser no és un llibre perfecte, però té moltes virtuts.

    ResponElimina
  7. Cert, Salvador, no crec que ningú es faci d'or gràcies a la catosfera lletraferida.

    ResponElimina