Sant Tornem-hi

Fotos Antoni Bofill

L’inici de la temporada del Liceu sembla que marqui l’entrada d’un nou any, el símptoma definitiu que hem d’oblidar les mandres estiuenques. Per tant ahir al vespre em vaig armar de valor i vaig tirar Rambla avall, una passejada que els barcelonins només fem en casos d’extrema necessitat. Baixava una mica més tranquil, des que vaig llegir que els mossos vigilaven que les agressives prostitutes subsaharianes no exercissin en indrets gaire visibles (me les trobaria en plena activitat al Saló dels Miralls?) Tot i això, havia llegit tantes coses lletges sobre els carteristes, la brutícia i les estàtues humanes, que no puc negar que carregava una certa aprensió. Només m’havia faltat llegir un article d’un cromanyó anomenat Rafael Guijarro a “La Gaceta de los Negocios”:

“Barcelona (…) va a convertirse en lugar privilegiado del turismo homosexual, la ciudad faro que atraerá a todas esas personas hacia allí, en vez de que se vayan a otro sitio, porque Barcelona significará no sólo la ciudad por la que se puede andar con el torso desnudo y en la que se pueden hacer las necesidades de cada uno en la esquina más próxima, sino la capital mundial del turismo gay y similares”. “¿Cuál es la razón por la que Barcelona se encamina a liderar ese turismo tan específico? Pues muy fácil, las estadísticas no deben mentir en este caso cuando afirman que este tipo de personas gasta el triple que los otros en bares, saunas, cines y playas, aunque no lleven mucha ropa encima, el negoci tradicional catalán”.

“Puede que incluso lean más libros y gasten más en cerveza o en preservativos que la media nacional, catalana por supuesto (…) Como siempre, la iniciativa ciudadana de ‘La pela es la pela’ liderando el perfil de la ciudad. ¿Y es que el ayuntamiento no podría aliviarse poniendo retretes públicos más cercanos unos de otros? Las necesidades perentorias de todos son perentorias por definición, y a veces deben ser resueltas casi con inmediatez. Y en eso, tal vez, los homosexuales sean como el resto de la gente, que necesita aliviarse cada cierto tiempo…”

Amb tot, vaig arribar sa i estalvi al teatre, sense haver percebut un especial increment dels homosexuals pixaners. Com sol passar cada any, la temporada comença amb ballet i aquest cop amb ballet clàssic. Si ja el ballet m’interessa molt moderadament, el clàssic directament m’esgarrifa. Les sílfides, la mort del cigne, Schéhérezade, l’espectre de la rosa... oi que els sona? Doncs d’això anava la vetllada (i la ballada).

No negaré que el ballet clàssic requereix disciplina, coordinació, harmonia, ritme i fins i tot art; però no està fet per a mi. Tota aquesta pantomima amanerada que pretén explicar històries carrinclones em sembla arqueologia pura i no m’interessa gens. Així que vaig fer una becaina mentre un grup de nimfes esllanguides muntaven quadres plàstics en un bosc de cartolina retallada. Després vaig certificar la defunció d’una palmípeda vestida de Lagerfeld (en quatre minuts, per causes desconegudes). També vaig presenciar un espectacular número ambientat en un harem, kitsch com una barreja de “Maderas de Oriente” i “El Molino”, i on tothom lluïa tanta pedreria que no vaig saber distingir el sexe dels participants.

Salvaré, perquè no es digui que sóc destructiu, la peça Faun(e). La salvo perquè: a) l’escenari era completament nu; b) la musica la interpretaven 2 pianos en escena per fer-nos descansar de la deficitària Orquestra de l’Acadèmia del Liceu; c) la música era del magnífic Debussy; d) la dansa tenia un estil que ja apuntava maneres modernes, gentilesa de Nijinski; i e) la ballava una parella de nois.

No, ja veig que no hauria d’haver escrit mai aquest apunt.

Si volen una crònica més equànime, els enllaço a la pàgina de l’amic un que passava, que va ser-hi dijous, dia de l’estrena.