©Loredano
Per a qualsevol persona interessada en les arts, i encara més per a qui l’interessi les relacions entre les arts i el moment històric que els ha tocat viure, els assajos de Milan Kundera són una lectura molt recomanable. En particular “Els testaments traïts”, obra a la que retorno de tant en tant, crec que és un recull d’assajos imprescindible.
El darrer volum de les seves reflexions sobre art ens va arribar la primavera passada i es titula “Un encuentro”. A diferència de llibres anteriors, aquí no hi ha una línia unificadora, sinó que es tracta d’un recull de textos breus i heterogenis separats en diversos capítols més o menys temàtics.
Encara que hi ha un retorn a alguns autors sobre els quals no aporta gaire de nou, com és el cas del seu admirat Leos Janáček, de qui va fer una eloqüent defensa a “Els testaments traïts”, el llibre conté prou vitamina intel·lectual com per merèixer una lectura més que atenta.
Així, pren diverses novel·les i les utilitza per esbrinar característiques concretes de la natura humana (“Novelas, sondas existenciales”). A propòsit de “Cien años de soledad”, es pregunta perquè hi ha tants protagonistes de les grans novel·les que no tenen fills. Kundera és d’aquests pensadors capaç de sortir per on menys t’esperes i oferir un punt de vista tan original com aclaridor.
En un altre capítol traça un arc que va des del surrealisme al realisme màgic, passant per la literatura de la negritud i Alejo Carpentier. En un apunt més enllà es pregunta el motiu pel qual Rabelais ha exercit tan poca influència en la literatura francesa (no així en altres literatures).
Dedica dos amplis assajos a dos autors passats de moda, però que eren molt populars en temps del meu pare, com són Anatole France i Curzio Malaparte. El millor que es pot dir és que m’ha desvetllat les ganes de llegir-los.
Brillant també la defensa de la música de Iannis Xenakis com a profilaxi davant del sentimentalisme que va unit inseparablement a tota brutalitat humana. Oportú quan carrega contra la mania biogràfica que anteposa la vida de l’artista a la seva obra: el llegat més perenne que ens quedarà de Bertolt Brecht és que li pudia l’alè? I clarivident l’assaig sobre Fellini. Potser ja hem oblidat el descrèdit en el que va caure el cineasta amb les seves últimes pel·lícules, així com l’enfrontament que va tenir amb Berlusconi per la publicitat que interrompia les pel·lícules quan es passaven per televisió.
“El enfrentamiento tuvo su epílogo en 1993, cuando la televisión berlusconiana proyectó en sus pantallas el cuerpo de Fellini, desnudo, desarmado, agonizante (...) El giro histórico se acababa: como herederos de los hermanos Lumière, los huérfanos de Fellini ya no tenian nada que decir. La Europa de Fellini era apartada por otra Europa muy distinta. ¿Cien años de cine? Sí. Pero no es mi fiesta.”
Estimulant, t’ho miris com t’ho miris. Ja està dit.
Per a qualsevol persona interessada en les arts, i encara més per a qui l’interessi les relacions entre les arts i el moment històric que els ha tocat viure, els assajos de Milan Kundera són una lectura molt recomanable. En particular “Els testaments traïts”, obra a la que retorno de tant en tant, crec que és un recull d’assajos imprescindible.
El darrer volum de les seves reflexions sobre art ens va arribar la primavera passada i es titula “Un encuentro”. A diferència de llibres anteriors, aquí no hi ha una línia unificadora, sinó que es tracta d’un recull de textos breus i heterogenis separats en diversos capítols més o menys temàtics.
Encara que hi ha un retorn a alguns autors sobre els quals no aporta gaire de nou, com és el cas del seu admirat Leos Janáček, de qui va fer una eloqüent defensa a “Els testaments traïts”, el llibre conté prou vitamina intel·lectual com per merèixer una lectura més que atenta.
Així, pren diverses novel·les i les utilitza per esbrinar característiques concretes de la natura humana (“Novelas, sondas existenciales”). A propòsit de “Cien años de soledad”, es pregunta perquè hi ha tants protagonistes de les grans novel·les que no tenen fills. Kundera és d’aquests pensadors capaç de sortir per on menys t’esperes i oferir un punt de vista tan original com aclaridor.
En un altre capítol traça un arc que va des del surrealisme al realisme màgic, passant per la literatura de la negritud i Alejo Carpentier. En un apunt més enllà es pregunta el motiu pel qual Rabelais ha exercit tan poca influència en la literatura francesa (no així en altres literatures).
Dedica dos amplis assajos a dos autors passats de moda, però que eren molt populars en temps del meu pare, com són Anatole France i Curzio Malaparte. El millor que es pot dir és que m’ha desvetllat les ganes de llegir-los.
Brillant també la defensa de la música de Iannis Xenakis com a profilaxi davant del sentimentalisme que va unit inseparablement a tota brutalitat humana. Oportú quan carrega contra la mania biogràfica que anteposa la vida de l’artista a la seva obra: el llegat més perenne que ens quedarà de Bertolt Brecht és que li pudia l’alè? I clarivident l’assaig sobre Fellini. Potser ja hem oblidat el descrèdit en el que va caure el cineasta amb les seves últimes pel·lícules, així com l’enfrontament que va tenir amb Berlusconi per la publicitat que interrompia les pel·lícules quan es passaven per televisió.
“El enfrentamiento tuvo su epílogo en 1993, cuando la televisión berlusconiana proyectó en sus pantallas el cuerpo de Fellini, desnudo, desarmado, agonizante (...) El giro histórico se acababa: como herederos de los hermanos Lumière, los huérfanos de Fellini ya no tenian nada que decir. La Europa de Fellini era apartada por otra Europa muy distinta. ¿Cien años de cine? Sí. Pero no es mi fiesta.”
Estimulant, t’ho miris com t’ho miris. Ja està dit.
Amb France i amb Malaparte potser passarà algun dia com amb Zweig, que també el llegien els nostres pares, però que cíclicament torna.
ResponEliminaEn català, "Una trobada" (a Tusquets).
gràcies a Kundera tu penses a rellegir France i Malaparte, gràcies a tu penso en rellegir Kundera :)
ResponEliminaJoan, si són la meitat de bons que Zweig, ja haurà valgut la pena!
ResponEliminaEn el meu cas, Clídice, será qüestió de llegir-los més que rellegir-los.
Jo no he llegit "Un encuentro", Allau, però "Els testaments traïts" em va semblar interessantíssim, el mateix que "El arte de la novela". M'agrada molt de Kundera la dignitat que sap veure en aquest gènere, la seva convicció de què la novel·la és una de les formes de coneixement més perfectes que tenim.
ResponEliminaDoncs, espai, si et van agradar els altres, aquest no et defraudarà: és menys rodó, més miscel·lani, però igualment interessant.
ResponEliminaRabelais poca influència? En qué ho nota?
ResponEliminaFerran, ell parla de la literatura francesa, on diu que només Diderot i Celine la van reconèixer. En altres literatures sí que cita Joyce, Gadda, Fuentes, Kis, Goytisolo (Juan) i ell mateix. T'ho hauràs de llegir que la teoria és seva ;p
ResponElimina