Les pel·lícules d’Isabel Coixet em provoquen una barreja equiparable de fascinació i ràbia. Presenten imatges i sons indubtablement bells, però apareixen carregades també de símptomes de pedanteria absolutament preocupants. A sobre, pretenen tocar temes “importants”, no sempre amb la profunditat que es mereixen.
Pel seu darrer projecte ha tornat a anar lluny de casa; en aquest cas a Tòquio, que és tot un clixé de la modernitat, però que com escenari de pel·lícula és d’allò més agraït. “Mapa dels sons de Tòquio” adopta maneres de film noir per explicar la història d’un pare que vol venjar el suïcidi de la seva filla i contracta una assassina a sou perquè elimini el company de la noia, a qui culpa de la seva mort.
Tot això està explicat amb poques paraules i molta distància, començant per un narrador en off que no participa en la trama i que desconeix els personatges gairebé tant com nosaltres. Si la pel·lícula pretenia un alt voltatge emocional, crec que no ho aconsegueix, especialment per l’enigma que representa aquesta sicària sense passat. Rinko Kikuchi fa cara fastiguejada a la major part de les escenes i Sergi López, que considero un bon actor, cada dia em posa més nerviós amb aquest accent vilanoví que arrossega tant si parla francès com si parla japonès.
I malgrat la fredor i alguns tics marca de la casa (la inevitable cançó d’Antony, l’esporàdica escena “marciana”) vaig veure la pel·lícula amb gust, gràcies a uns escenaris exòtics i intrigants, unes imatges força treballades i una banda sonora excel·lent. Si no m’erro, li concediren el premi al millor so al Festival de Cannes i aquest cop em sembla totalment justificat. Perquè quan he mencionat la banda sonora, no s’ha d’entendre en la seva accepció estrictament musical. Hi ha algunes cançons, sí, de vegades en primer terme, d’altres mediatitzades per algun aparell electrònic, però també percussions sintetitzades i, sobretot, sons quotidians amplificats de forma hiperrealista: les passes sobre l’asfalt moll, un ganivet que talla una tonyina, el cant dels grills al cementiri... Una veritable filigrana sònica que paga molt la pena.
I mira que n'ets! ara l'hauré de veure no?
ResponEliminaClídice, si t'agrada el Japó, com sospito, és de visió obligada.
ResponEliminael Japó no és que m'agradi, és que l'adoro. Cada dia em miro la webcam des d'on puc veure la sortida del sol al darrera del Fujiyama, em pirra el menjar, el manga, els costums ... i ... i ... Los siete samurais, apa :P
ResponEliminaA mi ella em posa dels nervis quan la veig, la Coixet dic. El mateix en llegir-la. Les pelis, però m'agraden, encara que aquesta... no sé no sé jo. No puc parlar fins que la veja. Venjar suicidis i coses d'aquestes... l'argument em recorda un poc (no és comparable, però té alguna cosa que me la recorda) a OLD BOY, de Park Chan-Wook (obra mestra pacagarseinotorcarse). Fa poc l'Angèlica Liddell va escriure sobre la peli aquesta de la Coixet, aixina com acostuma a escriure la Liddell:
ResponElimina"o sea, que sergi lópez deja dos muertas a sus espaldas, dos tías a las que hace sufrir hasta la desesperación con su hijodeputez, la una se suicida por su culpa, la otra se deja matar por amor para salvarle la vida, y el muy hijo de la gran puta se va a barcelona, rehace su vida, monta un negocio con éxito, se casa con una tía para formar una familia en un piso de pijos catalanes, tiene un hijito cagón, meón y maloliente, y sigue su puto camino, y el muy hijo de la gran puta, además, cuando se aburre con su mujercita con la que ha rehecho su jodida vida de pijo catalán, tiene un vagoncito en el corazón donde recuerda a la otra, a la que sufrió por él, la que no era nadie, ¡dios!, y encima la coixet no nos lo acaba de presentar como un mierda
PORQUE ESE PERSONAJE NO ES UN HIJO DE PUTA, ES UNA MIERDA DE PERSONA, UNA VERDADERA MIERDA, VAMOS, UN MIERDA DE TODA LA VIDA, UNO DE ESOS CABRONES QUE SE REDIMEN SIMPLEMENTE DICIENDO QUE LOS TÍOS SON TODOS UNOS CAPULLOS, BUENO, ESA ES LA ESTRATEGIA MASCULINA DE REDENCIÓN POR EXCELENCIA, TE RECONOCEN EN LA CARA QUE SON UNOS CAPULLOS PERO SIGUEN SU VIDA COMO SI NO HUBIERA PASADO NADA. Y ENCIMA FUNDAN UNA FAMILIA FELIZ.
¡COÑO! CON DOS MUJERES MUERTAS A TUS ESPALDAS TIENES QUE MATARTE, CABRÓN, TIENES QUE PEGARTE UN TIRO, MISERABLE, TIENES QUE LEVANTARTE LA TAPA DE LOS SESOS, PIJO CATALÁN DE MIERDA, ¡BASURA!"
No sé, la reacció de la Liddell em sembla exagerada: no és una pel·lícula de tesi i, com ja he dit em va fer implicar molt poc emocionalment. Com que s'explica molt poc del que passa pel cap dels personatges, fa l'efecte que les dues mortes estaven una mica com una regadora. El pobre Sergi només passava per allí.
ResponEliminaComtessa, ho he pensat una mica més i crec que la Liddell deu tenir un problema personal amb la Coixet.
ResponEliminaI dos, presuposant que el personatge d'en Sergi López sigui un capullo (que no ho crec), com s'hauria de qualificar les dues dones disposades a morir per aquest capullo?
més capulles encara, of course
ResponElimina