“Inglorious basterds” és la incursió de Quentin Tarantino a la Segona Guerra Mundial, no exactament amb un film de guerra, sinó amb una història ambientada a la rereguarda amb els seus comandaments infiltrats, els seus espies, els seus nazis ocupants i tota la resta de figurants que ja coneixíem per “Allo, Allo”.
A aquestes alçades tothom sap què pot esperar d’una obra de Tarantino i en aquest sentit difícilment defraudarà als seus seguidors. Hi retrobem un guió dividit en capítols que funcionen gairebé de forma autònoma. El primer d’ells, gairebé un espagueti-western, és modèlic en la seva tensió gradualment revelada. Moltes de les escenes consisteixen en llarguíssimes converses al voltant d’una taula on, entre banalitats i digressions, es va bastint una atmosfera ominosa que pot esclatar en qualsevol moment. L’strudel que comparteixen la noia jueva amb el botxí de la seva família n’és un exemple mestre.
L’absència de coherència estilística és una altra marca de la casa. Tarantino, començant per uns títols de crèdit que no respecten ni tipografia ni bon gust, no té inconvenient en fer subratllats, en intercalar vídeos didàctics o en sobreposar rètols perquè ningú no es perdi pel camí. De vegades està a punt d’ofendre la intel·ligència de l’espectador. O potser l’està sobrevalorant?
Retrobem, com no?, la cinefília del director i de segur que els “geeks” hi sabran trobar mil i una referències a obscures pel·lícules de sèrie Z; però són detalls que no fan cap nosa a l’espectador corrent. Els trets més visibles d’aquesta cinefília són una intriga que es concentra més i més en una estrena cinematogràfica i en tots els personatges que hi estan implicats. I una primícia: “Inglorious basterds” deu ser la primera pel·lícula de la història que presenta un crític de cinema en un paper heroic (excel·lent Michael Fassbender).
La música, com calia esperar, s’alimenta de rareses extretes de pel·lícules italianes de gènere dels anys 60 i 70 i grinyola que dona gust. Tanmateix, s’hi cola la cançó que David Bowie interpretava al “Cat People” de Paul Schrader i en resulta un clip molt bonic.
Llavors, que hi ha de nou? Bé, Tarantino, amb un morro que l’honora, s’enfronta per primera vegada amb la Història i no té cap mirament en retratar a Hitler, Goebbels, Churchill i qui convingui sense preocupar-se de foteses com la veritat històrica. I bé que fa, que no hem vingut a veure “History Channel”. Fins i tot es pren la llibertat de canviar el curs dels esdeveniments en un clímax d’alliberadora revenja.
També m’ha semblat molt interessant l’ús de les llengües. Cal tenir nassos per prendre una decisió tan suïcida de cara al mercat americà com la de fer una pel·lícula parlada en les seves dues terceres parts en alemany i francès. A més no és una qüestió de pur realisme i sorprèn la conya (i la sensibilitat per la qüestió) que el director i guionista n’extreu de l’assumpte. En una de les primeres escenes, un nazi que fins al moment ha estat parlant en un francès digne de Lafontaine, s’excusa i comença a parlar en anglès amb un camperol de la França ocupada. Tu penses, ja hi som, a partir d’aquí tothom parlarà en anglès sense que vingui a tomb. Però no és així, el canvi de llengua té un motiu molt precís en la trama. Com pregunta el personatge de Diane Kruger, els americans saben parlar alguna cosa més que anglès? I el moment en que Brad Pitt i els seus col·legues s’han de fer passar per italians és absolutament hilarant. Em pregunto si Quentin, a l’igual que ha fet Woody, s’està construint de mica en mica un nínxol ecològic a la Vella Europa.
De l’ampli repartiment, Brad Pitt n’és l’ham indiscutible, un actor que no sol estar malament però que mai l’he vist en un paper memorable i aquí no s’hi troba l’excepció. El rei de la funció és sense dubte l’actor austríac Christoph Waltz fent de nazi caçador de jueus amb una amplitud de registres que és un espectacle en si mateix. Mélanie Clement com una jueva venjativa i Diane Kruger com a estrella de cinema i espia estan molt i molt bé. I fa molta gràcia trobar Daniel Bruhl abandonant per una vegada els seus papers de bon noi.
Que la violència esclati de tant en tant amb dubtós sentit moral ja era d’esperar i no crec que ningú hi vagi enganyat (tot i que, en contra del que fan pensar els tràilers, és una pel·lícula bàsicament de diàlegs). Potser el meu principal retret és que el director de vegades s’enamora massa de les seves invencions i no sap escurçar les escenes. Hauria de prendre exemple de les pel·lícules en les quals s’inspira: al cinema Capitol no li haguessin admès una cinta de dues hores i mitja per explicar una història com aquesta.
Apart d’això, pocs directors coneixen tant bé la manera de fer gaudir l’espectador amb recursos completament tradicionals. Sorprenent, excitant, truculenta, sorneguera, plena de suspens i d’humor: un perfecte entreteniment sense ombra de culpa per un diumenge a la tarda.
A aquestes alçades tothom sap què pot esperar d’una obra de Tarantino i en aquest sentit difícilment defraudarà als seus seguidors. Hi retrobem un guió dividit en capítols que funcionen gairebé de forma autònoma. El primer d’ells, gairebé un espagueti-western, és modèlic en la seva tensió gradualment revelada. Moltes de les escenes consisteixen en llarguíssimes converses al voltant d’una taula on, entre banalitats i digressions, es va bastint una atmosfera ominosa que pot esclatar en qualsevol moment. L’strudel que comparteixen la noia jueva amb el botxí de la seva família n’és un exemple mestre.
L’absència de coherència estilística és una altra marca de la casa. Tarantino, començant per uns títols de crèdit que no respecten ni tipografia ni bon gust, no té inconvenient en fer subratllats, en intercalar vídeos didàctics o en sobreposar rètols perquè ningú no es perdi pel camí. De vegades està a punt d’ofendre la intel·ligència de l’espectador. O potser l’està sobrevalorant?
Retrobem, com no?, la cinefília del director i de segur que els “geeks” hi sabran trobar mil i una referències a obscures pel·lícules de sèrie Z; però són detalls que no fan cap nosa a l’espectador corrent. Els trets més visibles d’aquesta cinefília són una intriga que es concentra més i més en una estrena cinematogràfica i en tots els personatges que hi estan implicats. I una primícia: “Inglorious basterds” deu ser la primera pel·lícula de la història que presenta un crític de cinema en un paper heroic (excel·lent Michael Fassbender).
La música, com calia esperar, s’alimenta de rareses extretes de pel·lícules italianes de gènere dels anys 60 i 70 i grinyola que dona gust. Tanmateix, s’hi cola la cançó que David Bowie interpretava al “Cat People” de Paul Schrader i en resulta un clip molt bonic.
Llavors, que hi ha de nou? Bé, Tarantino, amb un morro que l’honora, s’enfronta per primera vegada amb la Història i no té cap mirament en retratar a Hitler, Goebbels, Churchill i qui convingui sense preocupar-se de foteses com la veritat històrica. I bé que fa, que no hem vingut a veure “History Channel”. Fins i tot es pren la llibertat de canviar el curs dels esdeveniments en un clímax d’alliberadora revenja.
També m’ha semblat molt interessant l’ús de les llengües. Cal tenir nassos per prendre una decisió tan suïcida de cara al mercat americà com la de fer una pel·lícula parlada en les seves dues terceres parts en alemany i francès. A més no és una qüestió de pur realisme i sorprèn la conya (i la sensibilitat per la qüestió) que el director i guionista n’extreu de l’assumpte. En una de les primeres escenes, un nazi que fins al moment ha estat parlant en un francès digne de Lafontaine, s’excusa i comença a parlar en anglès amb un camperol de la França ocupada. Tu penses, ja hi som, a partir d’aquí tothom parlarà en anglès sense que vingui a tomb. Però no és així, el canvi de llengua té un motiu molt precís en la trama. Com pregunta el personatge de Diane Kruger, els americans saben parlar alguna cosa més que anglès? I el moment en que Brad Pitt i els seus col·legues s’han de fer passar per italians és absolutament hilarant. Em pregunto si Quentin, a l’igual que ha fet Woody, s’està construint de mica en mica un nínxol ecològic a la Vella Europa.
De l’ampli repartiment, Brad Pitt n’és l’ham indiscutible, un actor que no sol estar malament però que mai l’he vist en un paper memorable i aquí no s’hi troba l’excepció. El rei de la funció és sense dubte l’actor austríac Christoph Waltz fent de nazi caçador de jueus amb una amplitud de registres que és un espectacle en si mateix. Mélanie Clement com una jueva venjativa i Diane Kruger com a estrella de cinema i espia estan molt i molt bé. I fa molta gràcia trobar Daniel Bruhl abandonant per una vegada els seus papers de bon noi.
Que la violència esclati de tant en tant amb dubtós sentit moral ja era d’esperar i no crec que ningú hi vagi enganyat (tot i que, en contra del que fan pensar els tràilers, és una pel·lícula bàsicament de diàlegs). Potser el meu principal retret és que el director de vegades s’enamora massa de les seves invencions i no sap escurçar les escenes. Hauria de prendre exemple de les pel·lícules en les quals s’inspira: al cinema Capitol no li haguessin admès una cinta de dues hores i mitja per explicar una història com aquesta.
Apart d’això, pocs directors coneixen tant bé la manera de fer gaudir l’espectador amb recursos completament tradicionals. Sorprenent, excitant, truculenta, sorneguera, plena de suspens i d’humor: un perfecte entreteniment sense ombra de culpa per un diumenge a la tarda.
senquiu, hi anirem :)
ResponEliminaHe penjat al Riell Bulevard la meva visió sobre le pel·lícula.
ResponEliminaVeig que coincidim plenament!!