Un món de metros: Hanover

Iniciat el 1976 per servir 1,1 milions d'usuaris.

183 parades, 108 quilòmetres de xarxa (17 d'ells sota terra).

Una nova mostra d'eficiència i claredat alemanya. Una mica esvaït, malgrat els colors parxís. Els angles de 45º tenen vocació de clàssic, però l'elefantiasi que pateixen totes les línies en arribar al centre fan lleig, molt lleig.

Sota mínims

El signe dels temps: una dita popular als anys 60 era “si l’amor és pur, què importa el sexe”. Als anys 80 esdevingué “si el sexe és pur, què importa l’amor”.

Càncer: diverses investigacions multidisciplinàries descobriren a finals de la dècada dels 70 que la vida era un mal lleig.

Tragèdia: era un home molt llegit; no es pot dir el mateix dels llibres que escrivia.

Primícia: el patriarca bíblic Noè no va emprar mai l’expressió “amb la que està caient”.

Esportivitat: per acabar de fer bé les coses, la “Roja” hauria de ser, a més, separatista i maçònica.

EuroBegues: s’ha vist un Elvis de pota blava pels voltants del delta del Llobregat.

Llei Sinde/Wert: a la caverna de Plató hi ha hagut garrotades.

Mariano Rajoy, rescatat per l’Snark de Lewis Carroll: “el que et dic tres vegades és veritat”.

Resposta: “Qui t’estimes més, el papa o la mama?” fou la frase més freqüent que va sentir el parricida durant la seva infantesa.

Plaça de l’Univers: frankfurts i cerveses negres. “Plaça de l’Univers”, quin gran títol per a un llibre de Thomas Bernhard que ni ell ni jo escriurem.

L’amant fugaç

Si, com comentava ahir, l’homosexualitat de Federico García Lorca va ser públicament silenciada fins gairebé les acaballes del segle XX, la darrera dècada ha vist aparèixer un interès creixent sobre els aspectes impròpiament dits “gais” de l’escriptor. Començant per l’especialista Ian Gibson, diverses iniciatives han passat el rasclet per la biografia del poeta per treure a la llum els seus hipotètics amors obscurs. A mitjans de maig llegíem a El País sobre una carta datada el 18 de juliol de 1936 dirigida al que podria haver estat el darrer xicot del poeta, i poc abans el novel·lista peruà Santiago Roncagliolo publicava l’inclassificable “El amante uruguayo. Una historia real” (Alcalá Grupo Editorial, gener 2012) sobre un altre possible episodi eròtic del granadí.

 
Com dic, aquest “El amante uruguayo” és un llibre difícil de classificar, nascut per encàrrec de l’editorial i fruit d’una investigació que es pretén molt curosa, on l’autor gasta maneres més de periodista que d’historiador i, encara que tregui bon profit de les seves habilitats narratives, evita fer volar la imaginació més enllà de l’imprescindible i ens estalvia qualsevol reconstrucció dramatitzada. El protagonista del llibre és Enrique Amorim (Salto, 1900 - Buenos Aires, 1960), escriptor uruguaià amb prou feines recordat al seu país per la novel·la gautxa “La carreta” (1929) i potser, si les seves maniobres d’autobombo fructifiquen, per la seva relació amb Federico García Lorca.

 
Lorca viatjà a l’Argentina a finals de 1933, on Lola Membrives i companyia estaven gaudint d’un èxit colossal amb l’escenificació de “Bodas de sangre”. Fou rebut com una superestrella i complimentat amb tota mena d’homenatges i banquets, conegué Carlos Gardel, Alfonsina Storni i un escèptic Borges tan jove que costa d’imaginar. La passejada triomfal prosseguí amb l’estrena de “La zapatera prodigiosa”, però el públic exigia encara més carn fresca. El poeta tenia entre mans una “Yerma” inacabada de la qual, tot aquell tràfec social, no facilitava la seva conclusió. Algú va proposar un salt a Montevideo, a l’altra riba del Río de la Plata, on potser Lorca trobaria uns moments de respir per reprendre l’escriptura. No fou així: continuaren els actes de glorificació pública i possiblement Enrique Amorim fou un dels màxims responsables d’aquestes maniobres de distracció. Federico no passà més de dues setmanes a l’Uruguai i per a la Història només ens ha quedat un parell de cartes i bitllets breus que revelen una certa intimitat entre el granadí i el de Salto. Com que el primer seria assassinat pocs anys més tard, Amorim s’ocupà d’omplir aquesta absència de dades amb un suposat gran amor implícit que ja ningú no li podria desmentir.

 
Ho reconec, la connexió amb Lorca és feble i depèn d’un testimoni poc fiable i força necessitat de fer-se un lloc en el món; per fortuna la biografia d’Amorim conté prou elements curiosos que justifiquen la seva divulgació. Enrique Amorim era milionari i per això ningú no va prendre gaire seriosament les seves dèries artístiques. Ho va intentar amb els contes costumistes, la poesia o la novel·la social, va rodar algunes pel·lícules i va provar de fer fortuna a Hollywood. Més endavant es va fer comunista i, malgrat els seus esforços per ser acceptat, els camarades només l’utilitzaren com a munífic patrocinador del partit. La seva vida privada tampoc fou convencional: homosexual com era, va casar-se amb una dona que estava al cas de les seves tendències i que fou, tant la seva millor amiga com la defensora final de la seva memòria. Per tal de tenir descendència, va assumir la paternitat en el cas d’una dona soltera que havia quedat embarassada, de manera que acabà tenint dues famílies paral·leles.

 
Si això era poc, Amorim (sempre a la recerca de notorietat) buscà la relació amb algunes de les grans figures artístiques del segle XX. Per les pàgines de “El amante uruguayo” desfilen noms com el de Jorge Luis Borges (mig parent d’Amorim), Jacinto Benavente, Pablo Neruda, Charles Chaplin, Pablo Picasso o Louis Aragon, artistes amb els que certament tingué algun tracte l’uruguaià, però del que sempre n’exagerà la intensitat. Cap al final de la seva vida reviscolà el seu passat lorquià i fou impulsor del primer monument commemoratiu dedicat al poeta granadí a la seva ciutat de Salto. En una cerimònia inaugural a la qual va assistir Margarida Xirgú, Enrique Amorim va enterrar al peu del túmul una misteriosa capsa de contingut desconegut.

 
Santiago Roncagliolo dóna a entendre que aquesta capsa podria ser dipositària de les despulles del poeta o que almenys Amorim pretenia que ho creguéssim. La hipòtesi no va més enllà i s’utilitza com a excusa per afegir una mica de vernís investigador al llibre; però com que tota la bastida se sosté en els testimonis mitòmans i poc fiables del biografiat, el lector farà bé de prendre-s’ho amb el degut escepticisme. Per fortuna, més enllà de la seva veracitat, “El amante uruguayo” és un llibre ameníssim, ple de tafaneries literàries d’aquelles que tant ens agraden i un recorregut per alguns racons escollits de la història cultural del segle XX. I el desafortunat Enrique Amorim acaba esdevenint, malgrat ell, la millor de totes les seves excursions en el camp de la ficció: el protagonista de la seva pròpia tragicomèdia.

El sexe dels poetes

He estat llegint l’assaig biogràfic “Lorca y el mundo gay” d’Ian Gibson, no pas perquè sigui el poeta un dels meus favorits, sinó per l’interès que sento pels assumptes que es refereixen a la tergiversació de la veritat, una lacra que Federico García Lorca ha patit sovint per part dels seus crítics i biògrafs.

Lorca, un dels autors amb més projecció internacional de la literatura espanyola, va ser una figura incòmoda pel franquisme. La seva condició de màrtir de la república i d’homosexual calia passar-la per alt i exaltar a canvi els seus trets més folklòrics. Si bé les implicacions polítiques podien ser silenciades en uns anys en què vivíem sota un partit únic i amb un dictador que era el primer en aconsellar no ficar-se en política, la seva homosexualitat no només es va ocultar, sinó que es va arribar a negar. Eren temps foscos, ja se sap, i els que havien participat de la intimitat del poeta calia que protegissin la seva pell. Això no impedí que molts dels seus amics, per fer uns calerons, publiquessin reminiscències lorquianes degudament expurgades. També la família, els germans del poeta, en no assumir el que consideraven una vergonya familiar, van ser els més aferrissats defensors de la mentida.

Són fets recents els que recorda Gibson en el seu pròleg, però que corren el risc de ser oblidats. Fets com les memòries de Luis Buñuel, homòfob confés i tanmateix enlluernat per la figura de Federico, que negà públicament i categòricament que el poeta fos homosexual. O la publicació tardana a mitjans dels 80 dels “Sonetos del amor oscuro” al diari ABC (!), en la qual l’adjectiu obscur va desaparèixer misteriosament del títol de la mateixa forma que tot l’aparell crític que els acompanyava va evitar qualsevol menció a l’amor que no gosa dir el seu nom. O encara la polseguera que aixecà Dalí quan va explicar amb afecte que Lorca l’havia volgut sodomitzar, revelació que va provocar respostes furibundes de gent que havia estat a La Barraca i fins i tot una amenaça judicial per part de la germana del poeta.

Fins i tot ara, que aquestes qüestions ja no ens haurien d’espantar, hi ha qui defensa que pertanyen a l’àmbit privat i que, per tant, no caldria esbombar-les, com si això fos posar els escrits biogràfics a l’alçada de la premsa de la víscera. Però si la biografia vol reflectir la totalitat de la vida d’una persona o la crítica literària vol entendre les motivacions i els significats d’una obra, no es poden deixar de banda les qüestions afectives, siguin del signe que siguin.

Tots sabem la importància que té a les nostres vides les nostres plenituds i les nostres mancances sentimentals, fins al punt que sense elles seria difícil explicar-nos. Si el personatge a retratar segueix tendències no acceptades per la societat de la seva època, com és el cas de Lorca, és inevitable que el fet marqui de forma indeleble tant la seva trajectòria humana com la seva obra. Per tant, és imprescindible investigar com fa Gibson abans que sigui massa tard el Lorca homosexual que tantes vegades ha estat negat. És de justícia restituir-li al poeta una vida sexual de la qual ningú no hauria d’estar privat. I, més egoistament, també crec necessari recuperar una part de la història homosexual del país, perquè no s’arribi a pensar que hem aparegut per generació espontània, flor de la moda, com afirmen alguns desinformats. Encara que el mal fet ja no es pugui reparar, que quedi constància que va existir.

[Apunt publicat fa tres anys que em va molt bé per prologar el de demà].

El mètode Brian

Intel·ligent, curiós, inquisitiu, sempre civilitzat i extremadament amable. Ens vam veure un parell de vegades, que podrien haver estat moltes més, si la mort no fos tan puta amb la vida. Li vaig copiar un mètode creatiu. Podria haver estat el principi d'una gran amistat. Bye Brian. Adéu Antoni.

Un món de metros: Frankfort

U-Bahn inaugurat el 1968, 5 milions d'usuaris, 117 quilòmetres, 86 estacions, un 45% soterrani.

Com ja és norma a la ciutats alemanyes, el mapa inclou també l'S-Bahn, trams i trens i triomfa una vegada més la llegibilitat sobre la complexitat. Se li perdona que no sigui més bonic.

Guia per a llobatons enamorats

Ja és ben curiós que no hagués vist ni una sola de les sis pel·lícules anteriors de Wes Anderson. I dic que és curiós perquè, sobre el paper, es diria que és un autor fet exprés per a mi. Vegeu sinó: guions deliberadament artificiosos i analítics, poblats per personatges excèntrics interpretats per actors interessants; formalisme exagerat: simetries, composicions frontals, tràvelings laterals, un estricte codi de colors, tipografia Futura. I també imaginatives bandes sonores (us recomano les versions de Bowie que va fer Seu Jorge per “Life Aquatic”).

Sigui com sigui, amb “Moonrise Kingdom” el cinema de Wes Anderson ha deixat de ser un desconegut per a mi, tot i que s’assembla molt a com l’havia imaginat (només la lletra Futura ha estat substituïda per a l’ocasió per una cal·ligràfica lletra lligada). La història que explica és ben senzilla: som a una illa davant de les costes de Nova Anglaterra, l’any és el 1965, Sam i Suzy, una parella de preadolescents enamorats, decideixen escapar de casa i perdre’s enmig de la natura. Els adults que teòricament són responsables dels infants inicien la recerca i acaben demostrant que són molt més immadurs que els fugitius.

Com es pot veure per aquesta breu descripció es tracta d’un idil·li perfectament encantador que, si no fos per l’aparició d’una relació adulterina, seria una pel·lícula apta per a tots els públics (encara que només plenament gaudida per espectadors una mica més madurs). “Moonrise Kingdom” compta amb un elenc d’aquells capaços d’arrossegar-me a una sala de cinema, sobretot gràcies a Frances McDormand i Tilda Swinton, però també per Edward Norton, Bob Balaban o Bill Murray, i fins i tot Bruce Willis en un paper atípic per a ell. De totes maneres els protagonistes absoluts del film són la jove parella perseguida, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), dos actors debutants que, si no me’ls acabo de creure, no és perquè ho facin malament (que no ho fan), sinó perquè tanta artificiositat formal es dóna de bufetades amb el relat suposadament càndid d’un primer amor.

Passo per tant a l’apartat tècnic, que és on la pel·lícula veritablement brilla. La fotografia de Robert Yeoman afavoreix els grocs i els marrons d’una vella foto Kodak, amb un o dos estridents fars de Hopper per arrodonir l’equació. El vestuari de Kasia Walicka Maimone ha de ser sensacional, perquè jo no em fixo mai en aquestes coses i, si em fixo, i no ho trobo horrorós, ha de ser molt bon senyal. Els típics moviments laterals i les composicions centrades que caracteritzen el cinema d’Anderson, tenen aquí l’oportunitat de respirar una mica gràcies a una ambientació a l’aire lliure. La intel·ligent i malgrat tot analítica banda sonora té com a protagonista el Britten més pedagògic. Hi apareixen també temes de Hank Williams i Françoise Hardy (“Le temps des amours” sona com a declaració amorosa a la “nouvelle vague”). Però qui surt més ben parat és Alexandre Desplat, compositor francès que tothom vol tenir a la seva pel·lícula (des de Pixar a Polansky, sense moure’ns de la lletra P). El darrer moviment de la seva joganera suite tempestuosa ocupa els títols de crèdit amb un tractament  expositiu fàcilment assimilable al de “Tubular bells”.

Tot a “Moonrise Kingdom” convida a l’admiració i a un somriure lleu, llàstima que no emocioni gota. L’esteticisme té els seus límits.

El meu Bloomsday

Des de 1954 (vaja, que tenim gairebé la mateixa edat) cada 16 de juny se celebra el Bloomsday, una diada en record de James Joyce i de la seva novel·la “Ulisses”, l’argument de la qual s’esdevé totalment durant aquesta data. Joyce va escollir el 16 de juny per coincidir amb el dia que va sortir per primer cop amb la seva futura esposa, Nora Barnacle. El que inicialment fou una peregrinació de cinc persones pels llocs de Dublín on ocorre la novel·la, va començar a popularitzar-se lentament fins a esdevenir un fenomen global i (ai!) mediàtic, que actualment té seus als cinc continents. No gosaria posar la mà al foc sobre el seu present contingut cultural; pel que he vist sembla més aviat un mercat medieval o un carnestoltes regat amb cervesa, on possiblement els únics lectors de Joyce entre els presents són Enrique Vila-Matas i els seus confrares.

Tota aquesta introducció espero que afegeixi una mica de pàtina intel·lectual al que en el fons és una redacció escolar sobre què vaig fer dissabte passat. I és que el títol “El meu Bloomsday” té un to que imposa respecte gairebé acadèmic, tot i que durant el dia no vaig pensar ni un sol moment en Joyce ni el seu “Ulisses”. I és que el poble de Verdú, cinc quilòmetres al sud de Tàrrega, al bell mig d’un paisatge que invoca la paraula “secà” amb totes les seves quatre lletres, és un dels indrets menys irlandesos que tenim a tota Catalunya.

I per què escollir Verdú per fer una sortida familiar llargament postergada? Potser perquè la mare, costurera experta i plena de recursos, solia venir aquí a la festa major d’estiu, convidada per un parell de veïnes d’escala, i es dedicava a seduir la pagesia local amb els seus Balenciaga casolans i el seu perfil d’Ingrid Bergman del barri de la Mercè.

Encara que la nostra excusa real va ser la visita al Museu de Joguets i Autòmats fundat pel galerista Manel Mayoral l’any 2004. El museu ocupa un edifici del segle XV de quatre plantes a la plaça major del poble i el seu interior està reformat amb audàcia per adaptar-lo als seus propòsits expositius. La col·lecció conté més d’un miler de peces de tota mena i no exclusivament joguines. Un comentari en el llibre de visitants es queixava que la majoria de joguines exposades eren per a nens rics i es trobaven a faltar més mencions als jocs populars; però el cert és que les joguines “pijes” sempre han fet més patxoca.

Com he dit, apart de les joguines pròpiament dites (i d’una ludoteca i una exposició quasi permanent sobre Mickey Mouse i una botiga de jocs i llaminadures), hi ha també altres mini col·leccions dignes d’interès. Una d’elles és la dels autòmats procedents de la liquidació de les Atracciones Apolo, material que trobo particularment anguniós però d’indubtable valor històric. Hi ha una sala dedicada al futbol —una altra de les grans aficions de Mayoral—, on apart de futbolins (que fins i tot a un negat com jo poden fer gràcia), hi ha relíquies com unes sabates de l’Iniesta i les pilotes de les finals de Wembley i Yokohama 2011.

En resum, el museu té una mica de tot per a tothom i, encara que no estic segur que sigui un dels 10 llocs imprescindibles de Catalunya (com ells afirmen), el recomano vivament. Verdú compta també amb un castell, una església i una ceràmica dignes d’interès. Uns quilòmetres més al sud vam dinar uns deliciosos cargols a la gormanda al Cal Siscu de Ciutadilla i vam continuar la tarda amb una passejada pels carrers en pendent del centre històric de Guimerà. Davant nostre, la vall del riu Corb i un record d’èpoques més inspirades i amigables. 

Dia en definitiva passat molt agradablement, en companyia de germans, cunyats, amic-i-amat i nebot. Dia culminat per una molt bona nova sobre la qual he jurat el màxim secret, encara que al final, tot se sabrà. 

Poca solta

Aterratge a Cotlliure (més o menys).

Havia esperat molt de “El talent” de Jordi Nopca (pot ser real un cognom com aquest?), perquè la breu edicions té bon olfacte literari i no sol decebre en les seves apostes. Bé, sempre hi ha una primera vegada i no sempre es pot satisfer tothom.

L’embolic comença “in media res” quan els joves editors Júlia Nonell i Marco Casanova reben una caixa que conté el prototip d’una màquina alemanya que serveix per detectar el talent literari de les persones de l’entorn. Sembla que han obtingut l’aparell de forma no gaire legal, però aquesta novel·la és de la mena que no es molesta a donar gaires explicacions i d’immediat envia la parella a Lisboa, a la recerca d’hipotètics autors d’èxit. Per què a Lisboa? No podien haver començat per fer treball de camp a Barcelona? Senzillament perquè sí, perquè si el que succeís fos el que caldria esperar, ja no ens trobaríem a “El talent” de Jordi Nopca.

A Lisboa Júlia i Marco topen amb un munt de gent peculiar i amb talent literari, però bàsicament es dediquen a fugir de diversos malfactors armats que els persegueixen per pures raons de gènere negre. El lector aviat s’adona que les pistoles de la novel·la són inofensives i la tensió narrativa minva considerablement. Passen altres coses, que podrien no haver de passar, es visiten diversos locals improbables, hi apareixen fantasmes i hostesses amb ulleres negres, hi ha frases en un bon grapat de llengües (incloent-hi el hawaià), es menciona més d’un bidet i una pila de noms d’escriptor, i els joves protagonistes s’intercanvien tot un catàleg de registres amatoris.

Nopca, que és periodista cultural i que, acadèmicament, prové del periodisme i de la teoria literària, controla bé el llenguatge i s’esforça (en corrents alterns, mútuament excloents) a abusar deliberadament del tòpic i cercar a l’ensems la metàfora impensada. De vegades l’encerta. Com a jove llest que és, s’autocomenta de forma metaliterària o es pica l’ullet davant del mirall. L’eficàcia del text depèn en gran mesura de la paciència i els coneixements literaris del lector i de vegades em temo que Nopca adopta aires de cofoi nen repel·lent. Em consta que no tots els que han abordat “El talent” han aguantat fins a la seva pàgina 380 i final. Dos crítics tan fiables per a mi com ho són la comtessa d’Angeville i el meu xicot van tirar-me la tovallola a la cara fa alguns dies (jo, és que m'ho acabo tot, que [coses de ma mare] miro de no deixar res al plat).

Pels que encara dubten, us proposo aquest fragment de pura transició on crec que s’exhibeixen bona part dels motius per odiar o estimar “El talent”:

He aprofitat per recordar com hem aconseguit fugir de l’hotel. Només sortir de l’habitació ha començat a sonar una alarma estrident. He agafat la Júlia amb la mà que tenia lliure —a l’altra hi tenia la bossa de color crema on hi havia, entaforat, el maletí vermell del detector— i l’he arrossegat fins l’escala d’incendis, que penjava d’un dels lloms de l’edifici com un rèptil mandrós.
—És l’única opció que se m’acudeix, honey.
—Honey?
—Honey, sí. És l’apel·latiu propi de les persecucions: com més perill hi ha, més t’estimo, i més ganes tinc de mostrar que els meus sentiments són purs i alhora arrogants.
—Quina perspicàcia! I quanta cultura cinematogràfica, Marco!
—I en versió original. J’suis snob.
—Per molts anys.

Salvador Macip, Sam Abrams i Julià Guillamon han estat bastant més elogiosos amb aquest autor novell. Finalment és el lector qui haurà de decidir. Potser ja m'he fet gran per jugar amb fireta posmoderna.

Un món de metros: Cleveland

Inaugurat l'any 1955 (com jo!) per servir a un milió sis-centes mil persones.

Trenta quilòmetres de ruta fèrria, tres línies, divuit estacions, només un quilòmetre soterrat.

A mesura que anem baixant de categoria, els mapes de la xarxa es fan més i més bírries. És com per deixar-ho córrer.

La carn o la pasta?

Fa tres anys vaig parlar bé d’aquesta novel·la de Peter Cameron, quan vaig llegir-la en anglès. Com que ara Libros del Asteroide l’ha tret en castellà sota el títol “Algún día este dolor te será útil”, reciclo l’enllaç i us la torno a recomanar. De pas n’adjunto un fragment que vaig traduir llavors; encara em sembla divertit.

—Hauries d’haver demanat un bistec o una altra cosa —va dir el meu pare—. No hauries de demanar mai pasta com a plat principal. No queda masculí.

—Ho tindré en compte— vaig dir.
—No, no ho faràs —va dir el meu pare—. I escolta, ja que parlem d’això, deixa’m preguntar-te una cosa.

—Què?

—Ets gai?

—Què? —vaig preguntar—. Per què em preguntes això?

—Per què? Per què no? Només vull saber-ho.

—Per què? És que això et suposaria una desgravació extra a la declaració de renda?

—Molt graciós, James. No. És tan sols que no hem parlat mai de la teva sexualitat, i si ets gai vull donar-te el suport adequat. Si ets gai ja m’està bé, només que ho vull saber.

—No em donaries el teu suport si no ho fos?

—És clar que ho faria. Però no... bé, el món dóna suport als heterosexuals. És la norma. Els heterosexuals en realitat no necessiten suport. Però els gais sí. Per això hauria de fer un esforç especial. És tot el que vull saber. Caldria que fes un esforç especial? No hauria de dir que la pasta és cosa de marietes?

—No m’importa el que diguis —vaig dir.

—Sigui com sigui, m’agradaria saber que és el que està bé dir-te i el que no.

—Pare, si ets homòfob, no vull que canviïs per culpa meva.

—No sóc homòfob! James! Només he dit que no m’importaria si fossis gai. No em preocuparia el més mínim.

—Bé, llavors perquè no puc menjar pasta com a plat principal?

—Perquè això no és gai... Mai no he dit que fos gai. He dit que no era masculí.

(....)

Vam seure una estona en silenci, i llavors el cambrer va servir-nos el dinar. El meu pare ullà el meu plat de pasta, però no va dir res. Va tallar el seu bou gairebé cru i somrigué per la sang que degotava.

—Així —va dir, després de menjar-ne un tros—, no m’ho diràs?

—No et diré el què?

—Si ets gai o no.

—No —vaig dir—. Per què ho hauria de fer? Tu ho vas dir als teus pares?

—Jo no era gai —va dir el meu pare—. Jo era normal.

—Així, si ets gai, tens l’obligació moral d’informar els teus pares, i si no ho ets, no cal?

L’illa misteriosa (1968) [2 de 2]

Ahir en revisar els malvats de “Vol 714 a Sidney” vaig deixar al tinter el més fascinant de tots, el cadavèric doctor Krollspell, a qui Hergé imaginava un passat de torturador en algun camp nazi. Tot i passar-se al bàndol dels bons a mitja aventura, la seva fila roman sempre entre sinistra i inoblidable: un veritable cop de geni de la caracterització. Gorra de beisbol, ulleres fosques, barbeta de cabra, bermudes i mitjons llargs negres i vambes de basquet. A les pàgines finals es revela que Krollspell era el director d’un manicomi a Nova Delhi, establiment que ja havia aparegut a “Els cigars del faraó”.

Magnífica composició clàssica amb Pietà a l'esquerra i Laocont a la dreta.

“Vol 714 a Sidney” es caracteritza per ser el títol que més elements fantàstics conté de tota la sèrie i respon als interessos d’Hergé a l’època de la seva creació. El personatge de Mik Ezdanitoff, que apareix de sobte a les profunditats de l’illa amb aires de funcionari de la Unió Europea, ret homenatge a Jacques Bergier, escriptor i home televisiu, adepte a la divulgació d’assumptes esotèrics. Telepatia, hipnosi col·lectiva, extraterrestres, civilitzacions perdudes van desfilant amb una convicció impròpia de la vocació realista de Tintín, fet que va molestar alguns puristes, tot i que cal reconèixer que és un desenvolupament la mar d’inesperat que se segueix amb molt d’interès.

Sense necessitat de creure en ovnis, a mi em satisfà enormement el curs d’aquesta historieta i només criticaria que s’ofereixi una imatge visual de la nau extraterrestre que recorda sobretot a un barret de Tio Pepe. Al contrari que a Michael Farr, no m’agrada tant la seva conclusió: les explicacions finals a través d’una entrevista televisiva em sembla un recurs barat i l’aparició de Llantió i família em sembla una mica fora de lloc. Cal fer constar que aquest àlbum no conté cap menció ni als Dupondt ni, el que és més estrany, a Bianca Castafiore.

Rara oportunitat de veure Tintín amb ulls com a plats (segona vinyeta).

Visualment “Vol 714 a Sidney” té algunes coses precioses, tant en el ja mencionat apartat de vestuari, com en els de fotografia (evocadores platges crepusculars), decorats (inquietants temples subterranis), muntatge (l’aterratge a l’illa) i efectes especials (erupció del volcà). S’ha criticat alguns excessos d’expressivitat impropis de l’estil d’Hergé i atribuïts al seu col·laborador Bob de Moor (i és que els primer plans no solen afavorir la línia clara); però queden compensats a bastament per alguns moments de Tornassol.

Massa expressionista per a Hergé?

Resumint, que ja tanco; a mi, potser perquè vaig veure com naixia, “Vol 714 a Sidney” m’agrada molt i de forma molt poc problemàtica. No dec ser l’únic: a la xarxa corren teories sobre la influència d’aquest àlbum sobre els guionistes de la sèrie “Lost”. Cert que comparteixen alguns elements crucials —una illa tropical, un avió que hi aterra accidentadament o accidentalment, fenòmens paranormals...—; però bé podrien ser meres coincidències, especialment en una ficció amb tants tentacles com la de “Lost”. On l’homenatge es fa del tot explícit és en les característiques del vol protagonista que s’identifica amb el número 815. El seu destí era Los Angeles. I el seu origen? Evidentment, Sidney.

L’illa misteriosa (1968) [1 de 2]

Recordo com cada setmana, entre 1966 i 1967, em vaig acostar al quiosc de la Llibreria Francesa, que es trobava llavors a passeig de Gràcia cantonada Mallorca, per tafanejar l’últim lliurament de “Vol 714 pour Sidney”, l’aventura més recent de Tintín. Si no m’equivoco, el capítol ocupava la darrera plana del “Journal de Tintin” i el que és segur és que aquest és l’únic títol de la sèrie del qual vaig viure la seva creació de forma estrictament online.

Després de dos cims tan atípics com “Tintín al Tibet” i “Les joies de la Castafiore”, els quals havien deixat el llistó molt alt, la crítica es va fer una mica la desmenjada davant d’una aventura de caire més tradicional, tot i que aquesta havia estat sempre la intenció d’Hergé per aquest àlbum. Encara així “Vol 714 a Sidney” guarda els seus propis motius d’interès i difícilment se la pot considerar una aventura clàssica.

S’inicia quan Tintín i els seus amics fan una escala a l’aeroport de Jakarta en trànsit cap a Sidney. Es dirigeixen a un congrés d’aeronàutica al qual han estat convidats i, per descomptat, res més lluny de les seves intencions que embarcar-se en una nova aventura (una característica, aquesta de defugir els imprevistos, comuna als darrers títols de la sèrie). Aquestes primeres pàgines d’ambient aeroportuari són un model de tècnica expositiva que estableixen la premissa de la trama i presenten alguns dels seus protagonistes, en un llibre particularment carregat de personatges amb dret a frase. A falta de revisar el títol següent (“Picaros”), m’ha sobtat el fet únic que hi hagi planes senceres on no hi apareixen ni Tintín ni el capità, els quals han cedit la seva primacia a l’enfrontament còmic entre Rastapopulos i Carreidas.

Aquesta confrontació és una de les raons de l’existència del llibre; perquè, un cop digerits els paisatges mitjanament exòtics d’aquesta Sondonèsia a les portes d’una revolució (detall que es menciona molt de passada) i admirat d’esma el punyetero disseny de l’avió supersònic Carreidas 160, el que queda a la vista és una galeria de malvats de les més riques i variades de tot el catàleg d’Hergé. Roberto Rastapopoulos, antagonista per antonomàsia de Tintín, a la seva intervenció final (o no; ja ho comentarem quan arribem a l’Art-Alpha) és presentat aquí com un texà hortera, pueril, i afligit per una enveja dels milions d’altri. La seva imatge convida a recuperar el tòpic sobre la banalitat del mal que a mi sempre m’ha fet una mica de ràbia i d’angúnia.

Davant seu Laszlo Carreidas, el multimilionari fet a si mateix, combina un envejable esperit de superació amb una mesquinesa que sembla la quinta essència del capitalisme de l’Escola de Chicago. Laszlo Carreidas és curiosament un dels personatges amb més gruix que Hergé va crear: trist i antipàtic, però molt real.

Sondonesi anònim, Laszlo Carreidas i el doctor Krollspell: felicitacions al departament de vestuari.

L’Allan el coneixíem des de feia temps i aquí es mostra com la bovina carn de canó que sempre va ser. La darrera vegada que el veiem, apareix esdentegat i sense gorra, de manera que revela una tonsura inclement. Hi ha més personatges malèfics com el tibat secretari Spalding i els dos copilots contractats sobre la marxa (Paolo Colombani i Hans Boehm), més un misteriós Walter que sembla conèixer Tintín. Pels cognoms es pot veure que tots plegats configuren una veritable ONU del crim.

Significativament, en un tema tan sensible com és el del tabac en els meus dies sense fum, hi ha només quatre personatges que fumen i la majoria s’allisten a la facció dels malvats. Colombani i Boehm fumen cigarretes; l’opció de la tropa, en podríem dir. Rastapopoulos fuma cigars empudegadors i fatxendes, no podria ser d’una altra manera. I el capità intenta encendre la seva pipa, però li ho impedeix el repressor Carreidas. No es podria esperar una altra cosa del promotor de la saludable però infecta Sani-Cola.

Whisky, cigarretes, naips i una platja. No es pot demanar més.

Definicions

Per motius lúdics per tothom coneguts, sovintejo les excursions pel diccionari, i de tant en tant em duc una sorpresa. Agradable o no. De forma completament fortuïta he anat a parar a la definició de la paraula “pederàstia” que fa la segona edició del diccionari (en línia) de l’Institut d’Estudis Catalans:

pederàstia: Relació sexual entre un home adult i un infant, generalment del mateix sexe.

No sóc persona gaire maniàtica, ni gaire amiga dels excessos de la correcció política i un genèric expressat en masculí no em treu la son; però opino que aquí s’han excedit de la pitjor manera possible. És cert que històricament a la Grècia clàssica hi hagué un mètode pedagògic, més actiu encara que el de la Montessori, on un senyor adult s’ocupava de l’educació d’un adolescent, mentre se’l beneficiava sexualment com a retribució interessada. Però aquesta definició historicista de la pederàstia, que encara taca el vocabulari de la llengua francesa i els seus tergiversadors “pédés”, em sembla a dia d’avui una injustícia abominable quan se la treu de context.

En ple 2012, parlar de pederàstia és deixar-se de punyetes i mencionar en primera instància els abusos infantils. És un assumpte del qual em desagrada escriure, i si bé és cert que la majoria dels seus perpetradors acostumen a ser barons, no hi ha cap dada que confirmi que busquen víctimes del seu mateix sexe. Gosaria aventurar que amb objectes de desig d’edat tan prematura pesa més la immaduresa que el gènere.

L’Alcover-Moll, que sembla mantenir un tuf prestigiós de diccionari de la pagesia pancatalanista, conté una definició molt més raonable:

pederàstia: Abús deshonest comès contra la infància; per ext., Sodomia entre homes; cast. pederastia.

No sóc gaire amic de les cartes al director ni de les mocions de censura quixotesques; però crec que algú haurà de començar a moure’s perquè aquesta desafortunada definició deixi de demonitzar-nos als gais catalans, especialment als que hem estat gerontòfils de tota la vida.

Posteritats

Ai, la posteritat! Quin llegat quedarà d’una persona, especialment d’algú que ha gaudit d’una certa celebritat en vida, en el moment que la mort segelli la seva biografia? Coneixem casos de personatges immensament populars en un moment donat, caiguts després a l’abismal silenci dels segles, mentre que altres vides fosques han estat rescatades pòstumament per esdevenir clàssics perennes. En un territori que defuig aquests dos extrems trobem l’escriptor texà John Williams (1922-1994): poeta, autor d’un breu grapat de novel·les i receptor d’un National Book Award per la històrica “Augustus”. Es diria una vida d’un èxit literari raonable, però efímer, que un cop mort cediria la perdurabilitat del nom al seu molt més famós homònim, el compositor de bandes sonores de popularitat universal.

I així hauria estat, si no fos perquè John Williams va escriure l’any 1970 la novel·la “Stoner”, un llibre tranquil i en to menor, que havia d’enamorar successives generacions de lectors. En un recorregut similar al del Guadiana, “Stoner” passava alternativament de la dolça caiguda en l’oblit a la recuperació urgent i exasperada, instada pel darrer crític enlluernat pels seus encants. Coincidint amb la més recent d’aquestes operacions de rescat al seu país d’origen, la canària Ediciones Baile del Sol s’apuntà a fer-ne la primera traducció castellana el desembre de 2010. La fortuna volgué que Enrique Vila-Matas i Rodrigo Fresán, dos dels màxims prescriptors de literatura en llengua espanyola, qualifiquessin “Stoner” d’obra mestra indiscutible. Gràcies a això, els canaris ja van per la tercera edició i (més important) Edicions 62 en plenes festes del cinquantenari ha decidit celebrar-ho amb la seva pròpia versió de “Stoner”, una excel·lent traducció catalana d’Albert Torrescasana sortida el mes de maig d’enguany.

La història que explica “Stoner” és ben senzilla i queda resumida al primer paràgraf de la novel·la:

En William Stoner va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910, quan tenia dinou anys. Vuit anys després, durant el punt àlgid de la Primera Guerra Mundial, va rebre el títol de doctor en Filosofia i va acceptar una plaça de docent a la mateixa universitat, on va ensenyar fins que va morir, l’any 1956. No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d’haver assistit a les seves classes. Quan va morir, els seus col·legues van donar un manuscrit medieval a la biblioteca de la universitat en recordança seva. Aquest manuscrit encara es pot trobar a la Col·lecció de Llibres Singulars, i porta la inscripció següent: “Donat a la biblioteca de la Universitat de Missouri, en memòria de William Stoner, Departament d’Anglès. De part dels seus col·legues”.

William Stoner, fill de grangers, marxa a la universitat per fer estudis d’agronomia, però en un moment epifànic molt ben descrit descobreix l’encís de la literatura, a la qual dedicarà tota la seva vida, sense que aquest amor sigui exactament correspost. No millor sort tindrà en l’àmbit familiar o l’acadèmic, malgrat la seva actitud acomodatícia, disposada a entomar tots els contratemps amb conformitat. El balanç final semblarà apuntar al d’una vida fracassada, una vida que potser no valia la pena viure-la. O sí?

Les obres mestres fan de mal etiquetar i no seré jo qui comenci ara a emetre’n certificats. “Stoner” és un llibre discret, d’aquells que no fan ostentació de les seves virtuts en veu massa alta (i potser per això tendeix a caure en l’oblit de generació en generació); escrit de forma concisa i desapassionada, però plena de justesa i veritat. Descriu l’arc d’una vida humana i la fa tan creïble i propera, que aconsegueix que els seus problemes ens interpel·lin a nosaltres mateixos. Està valent la pena això que vivim? La resposta de “Stoner” és a la vegada desoladora i molt humana.

Me'n recordo (LIII)

Foto de Diane Arbus

Recordo que la mare, quan s’anunciava el compromís matrimonial d’una parella no especialment agraciada, sempre deia: s’havien de perdre dues cases...

Un món de metros: Colònia

Inaugurada el 1968 per atendre un milió de persones.

45 quilòmetres de vies, 54 estacions, només el 20% sota terra.

Evidentment el mapa mostra molt més que les línies d'U-bahn, ja que inclou també l'S-bahn i les línies ferroviàries. Estètica alemanya: claredat, eficiència, fiabilitat, en detriment de la bellesa.

La novel·la que no era allí (2 de 2)

“Los enamoramientos” (títol, per cert, que no fa cap justícia al contingut real del llibre) ocupa quatre-centes pàgines que podrien haver sigut moltes menys, si Javier Marías no s’hagués dedicat a inflar la seva prosa amb recursos de tafur literari. Un dels més freqüents és el d’insistir una vegada i una altra, tomba que gira, sobre els mateixos fets; més un triomf de la paràfrasi i la sinonímia obsessiva que un aprofundiment en els fets descrits. Marías és un as a l’hora d’expressar la mateixa cosa de cinquanta maneres diferents (o el regne del “como si”).

I quan els fets se li acaben, els conjectura o senzillament se’ls inventa. Si la narradora veu Luisa i els seus infants entrar a la cafeteria i prendre un gelat, dedueix arbitràriament que els acaben de posar una vacuna. Si Luisa fuma, interpreta que ho està intentant deixar des de fa tres setmanes. No pot evitar ampliar la veritat fictícia de la novel·la amb les ficcions alternatives que proposa la seva protagonista. De vegades aquestes suposicions s’estenen durant pàgines i pàgines fins a l’extrem que el lector oblida que es tracten només de cabòries del narrador i és aquest qui li ho ha de recordar en última instància.

En aquest joc exhaustiu entre el que passa i el que no, Marías pot arribar a extrems ridículs, com a la frase: “Miraba por la ventana abierta antes de cerrar los ojos, miraba hacia los árboles que tengo enfrente sin farol que los alumbre y sin apenas distinguirlos, pero los oía agitarse en la oscuridad muy cerca como preludio de las tormentas que en Madrid no siempre descargan…” El que primer em sobta és que indiqui com a dada remarcable que els arbres no tenen fanal, com si fos natural que els arbres vinguessin amb bombeta incorporada; però el que ja no entenc de cap manera és això que a Madrid les tempestes no sempre descarreguen. La frase sona molt bonica, però que una tempesta esclati o no no és una prerrogativa de la capital d’Espanya.

Llegeixo que totes les novel·les de Marías estan escrites en primera persona i que la gran novetat d’aquests “Los enamoramientos” és que, per primera vegada, el narrador és una dona. No cal gaire perspicàcia per deduir que aquesta María Dolz, que protagonitza la història i comparteix la prolixitat verbal de la resta de personatges, té idèntica veu a la de la resta de narradors inventats per Marías. I, si quedava algun dubte, només cal confrontar el duet María/Marías. Potser ironitzant sobre la seva manera de fer, el novel·lista descriu així un dels personatges:

Tenía una fuerte tendencia a disertar y a discursear y a la digresión, como se la he visto a no pocos escritores de los que pasan por la editorial, parece que no les bastara con llenar hojas y hojas con sus ocurrencias y sus historias absurdas cuando no pretenciosas cuando no truculentas cuando no patéticas, salvo excepción.

Com a traductor primerenc del “Tristam Shandy” de Sterne, Marías ha quedat marcat de per vida per l’amor a la digressió, característica essencial d’aquest escriptor anglès (un amor que confesso no compartir). A “Los enamoramientos” les digressions solen ser menors i una mica fora de lloc i de to: les còmiques excentricitats d’un parell d’escriptors de l’editorial on treballa María o l’aparició de l’ínclit Francisco/Paquito Rico (amic de l’autor i medievalista de referència planetària) semblen més maniobres de distracció que notes a peu de novel·la. Queden algunes reflexions, no tan agudes com voldrien pretendre, sobre l’atzar, la mortalitat i la forma d’invertir en els nostres afectes.
La resta és silenci. O faramalla.

Tot i això, m’ha sorprès una escena d’una turpitud narrativa ben palesa. Es tracta del moment quan dos personatges intercanvien en veu alta informacions ben conegudes entre ells, però que creuen necessari comunicar als lectors. Em nego a creure que Marías hagi comès un pecat d'ingenuitat literària i començo a sospitar que darrera de "Los enamoramientos" hi ha molta més malícia de la que aparenta. En tot cas trigaré a repetir aquesta mena de menú.

La novel·la que no era allí (1 de 2)

Elliott Erwitt, collita de 1955

Ni la persona ni l’obra de Javier Marías deixa ningú indiferent, el que traduït a un llenguatge menys tòpic significa que tant pot provocar adhesions increbantables com al·lèrgies difícils de superar. No cal si no fer un tomb per la xarxa per descobrir les exacerbades reaccions antagòniques que suscita.

No és el meu cas. Fa uns quinze anys vaig llegir-li l’edició de butxaca de “Todas las almas” sense que en restés cap empremta memorable, però tampoc cap molesta urticària. No he reincidit des de llavors, almenys en el seu vessant de novel·lista, perquè segueixo les seves diatribes setmanals amb interès força constant. Cal reconèixer que Marías fa poques concessions al seu públic i es presenta sempre com un personatge poc simpàtic, difusament elitista, i d’irritació perenne. Encara així entenc que la reputació de l’escriptor ha continuat creixent, fins i tot a través del continent europeu, o almenys això és el que m’assegura EL PAÍS, diari del qual sóc lector habitual, i que no per casualitat comparteix amos amb l’editorial (Alfaguara) que és on publica Marías.

La seva darrera novel·la “Los enamoramientos” va ser anomenada com a llibre de l’any  2011 pel suplement cultural “Babelia”, fet no gaire estrany, venint el premi d’on ve; però també altres tribunes menys partidistes (“Ara”, “El Periódico”, “ABC”…) deixaren aquest títol en molt bon lloc dins dels balanços anuals que venen al cas. Res d’això m’hauria convidat a la seva lectura, com sí ho va fer trobar-la inclosa a l’ofrena conjugal del Sant Jordi d’enguany.

La seva trama és més aviat minsa durant bona part de les seves moltes pàgines. La narradora, que treballa a una editorial, queda fascinada per una parella (casada i heterosexual) amb la que coincideix a la cafeteria cada dia a l’hora de l’esmorzar. Aquest idil·li inconfés queda interromput el dia que el marit és assassinat de forma aparentment fortuïta, fet que acabarà implicant la protagonista amb la família del difunt. De totes maneres no sembla que l’argument sigui l’objectiu prioritari de Marías, a qui l’interessa molt més fer-lo servir com a perxa del desplegament estilístic i les reflexions superficialment profundes. La primera frase de la novel·la ja és simptomàtica de totes les virtuts i defectes “marians”: 

La última vez que vi a Miguel Desvern o Deverne fue también la última que lo vio su mujer, Luisa, lo cual no dejó de ser extraño y quizá injusto, ya que ella era eso, su mujer, y yo era en cambio una desconocida…

No hi falten ni la sintaxi poc natural, ni els signes d’incertesa d’una realitat poc fiable (“Desvern o Deverne”), ni les observacions perspicaces que no ho són tant (no és estrany ni injust (de fet, passa cada dia) que, quan una persona fa mutis accidentalment, el vegin per última vegada tant la seva família immediata, com el quiosquer de la cantonada, o qualsevol desconegut amb el que s’hagi creuat poc abans del fet luctuós). Les frases de Marías s’amaren de recursos retòrics (anacoluts, hipèrbatons) i ostenten amb orgull la seva artificialitat, de vegades tot jugant perillosament amb l’empatx, com passa amb aquesta sentència que es recargola tant o més que una anaconda:

Sé que no me ofendería ser un sustitutivo, porque en realidad lo es todo el mundo siempre, inicialmente: lo sería Diaz-Varela para Luisa, a falta de su marido muerto; lo sería para mi Leopoldo, al que aún no he descartado pese a gustarme sólo a medias —supongo que por si acaso— y con el que empezaba a salir, qué oportuno, justo antes de encontrarme a Díaz-Varela en el Museo de Ciencias y de oírle hablar y hablar mirándole sin cesar los labios como todavía sigo haciendo cada vez que estamos juntos, sólo puedo apartar de ellos la vista para llevarla hasta sus ojos nublados; quizá la propia Luisa lo fue para Deverne en su día, quién sabe, tras el primer matrimonio de aquel hombre tan agradable y risueño que no se entendería que nadie hubiera podido hacerle mal o dejarlo, y sin embargo ahí lo tenemos, cosido a navajazos por nada y en camino hacia el olvido.

Pels seus articles i per llibres com “Vidas escritas” prou sabem que l’autor és capaç d’escriure de forma molt més planera; però, quan es posa la gorra de creador, opta clarament per expressar-se a repèl. No li nego qualitats hipnòtiques que endormisquen el sentit crític del lector, però encara així!

Ultralleuger

Malgrat que els seus continguts poden ser enormement diversos, el llibre electrònic obliga a l'estandardització del format. Un cop introduïts a l’aparell lector, tant se val Dostoievski que Paulo Coelho: tot té la mateixa aparença física, llargada, alçada i gruix.  I encara que en teoria es pugui escollir el tipus de lletra, només els més maniàtics es molestaran a buscar la tipografia més adequada per a cada autor. Aquest caràcter uniformador cenyeix la lectura al seu aspecte més específicament literari, el que podria ser considerat com un avantatge; però com a contrapartida n’elimina tota la seva experiència sensorial: perdem l’aroma i la textura del paper, la meditada compaginació, el disseny de la coberta, reduït ara a una pàl·lida ombra monocroma… Tot això de segur repercutirà en els nostres records futurs, on la remembrança de les lectures se’ns barrejarà encara molt més del que ho fa ara.

Fins a un cert punt aquestes pegues que hi trobo podrien classificar-se com a rampells de ludisme immobilista, més sentimentals que raonables; així que caldrà buscar-hi mancances de caire més pràctic per donar pes als meus arguments. Una d’elles serien les notes a peu de pàgina, que ja no es troben a peu de pàgina, i que per accedir al seu contingut requereixen l’ús del punxó. El fet que la lectura requereixi un instrument suplementari ja és engavanyador; però és que, a més, anar i venir entre elles i el text principal és qualsevol cosa menys còmoda. No vull pensar què en pot resultar de llegir David Foster Wallace (i les seves notes arborescents) en aquest format.

Tampoc el passar fulles està ben resolt. No em refereixo és clar als moviments bàsics de passar a la pàgina següent o a l’anterior, sinó a saltar a l’índex temàtic, al principi del capítol o a les fotografies que hi ha al bell mig del volum, desplaçaments tots ells que impliquen diverses estratègies mai tan intuïtives com les que comporten un llibre analògic.

Em pregunto també sobre les limitacions de la compra d’un llibre en format digital. Existeix algun control sobre els aparells en els quals es descarrega? L’única forma de compartir una lectura serà la de compartir el “reader”? Em preocupa poc que amb això s’acabi el préstec de llibres a nivell personal (he preferit sempre el lliurament a fons perdut o la renúncia a qualsevol dret de propietari, quan es tracta de desprendre’s de llibres), però dins de la unitat domèstica caldria exigir una mica més de flexibilitat per comunicar-se llibres.

Oposaré finalment un handicap exclusivament literari d’aquests pseudollibres de gruix invariable. Succeeix a “Northanger Abbey”, la deliciosa sàtira que Jane Austen va escriure a costa de les novel·les gòtiques, tan populars en el seu temps. L’autora, que no perd ocasió d’adreçar-se directament al lector al llarg del llibre, arribat un punt, l’informa que ja s’haurà adonat pel gruix de pàgines que resten que el desenllaç és imminent. Tal afirmació, com qualsevol altre que faci referència a l’existència física de l’objecte anomenat llibre, sembla fora de lloc a l’àmbit dels textos immaterials. Per tant, fora bo excloure del nostre “reader” algunes peces de Queneau, Calvino i Cortázar. I, per descomptat, l’obra completa de Jane Austen; però això ja ho havíem sospitat.

La invenció del segell

Feia temps que Terry Pratchett i jo ens fèiem els trobadissos sense gosar encetar una relació més directa i duradora. Finalment ha estat, gràcies a una de les meves excursions a la recerca de llibres en format digital, com he acabat llegint-me “Cartas en el asunto” (Plaza y Janés, 2011, traducció de Javier Calvo Perales de l’original “Going Postal”).

No sóc un gran lector de literatura fantasiosa i si he d’escollir entre les monsergues catòliques de C. S. Lewis o els documentadíssims elfs de Tolkien, ja sabeu que em quedo amb els animals sofistes de Lewis Carroll. Per això, m’imaginava que m’entendria força bé amb Pratchett, un escèptic de manual més amic de gent com Dawkins que dels esoterismes místics. Per qui encara no ho sàpiga, la seva mítica sèrie Discworld ja ronda els quaranta títols ambientats en aquest món en forma de disc, el qual sostenen quatre elefants muntats sobre una tortuga celestial. La societat que descriuen és plena d’elements fantàstics tradicionals —mags, bruixes, vampirs, homes llop— contemplats amb més sentit de l’humor que no pas convenciment, i encara que la tecnologia que contenen es diria que és gairebé medieval, de mica en mica es va notant la introducció progressiva d’avenços moderns com el paper moneda, la fotografia o la premsa.

Precisament aquest “Cartas en el asunto” se centra en la recuperació del servei postal a la ciutat d’Ank-Morpork i inclou també la invenció del segell de correus, de la filatèlia i de l’especulació que pot comportar. A més descriu un fascinant antecedent del telègraf, anomenat Clacks.

La trama, protagonitzada per un enginyós estafador més decent del que ell es pensa, és tan divertida com plena d’incidències inesperades Hi intervenen també alguns tronats funcionaris, capitalistes de pocs escrúpols, un “banshee” assassí, una activista defensora dels drets dels gòlems i alguns gòlems dedicats a treballar de carters. Pratchett aprofita aquest combinat impossible per esbossar afilats apunts sobre la nostra pròpia societat, sobre la psicologia de les masses, sobre el funcionament dels monopolis o sobre els ridículs rituals als que tendeixen els mascles quan s’agrupen en societat més o menys secretes. 

La pega més important que li he trobat, mal endèmic de les traduccions de molts llibres de gènere (i també d’algunes traduccions literàries mal pagades), és l’encarcarament freqüent del llenguatge resultant. A això cal afegir-hi els noms dels personatges, terreny on Pratchett juga maliciosament amb les paraules, ajudat per una llengua (l’anglesa), molt més propícia que el castellà a l’equació entre sons i significats*. Estareu d’acord que un protagonista anomenat Moist von Lipwig presenta una credibilitat molt superior a la d’un subjecte de nom Húmedo von Mustachen. Per favor!, si sembla que ens trobem a la cantonada amb la rua del Percebe.

La veritat és que m’ha deixat molt satisfet la lectura d’aquest “Cartas en el asunto” i penso reincidir a la sèrie Discworld. Però, atès que estem parlant de prop de 40 novel·les i que no és necessari llegir-les en un ordre determinat, demanaria als amables lectors familiaritzats amb l’obra de Pratchett algun suggeriment per prosseguir amb la tasca amb alguna mena de criteri.

* Per descomptat, o molt m’equivoco o Discworld no existeix en versió catalana i qualsevol desig que algun dia es tradueixi a la llengua de Verdaguer un dels seus espècimens caldrà aparcar-lo “sine die”.