dissabte, 16 de juny de 2012

La carn o la pasta?


Fa tres anys vaig parlar bé d’aquesta novel·la de Peter Cameron, quan vaig llegir-la en anglès. Com que ara Libros del Asteroide l’ha tret en castellà sota el títol “Algún día este dolor te será útil”, reciclo l’enllaç i us la torno a recomanar. De pas n’adjunto un fragment que vaig traduir llavors; encara em sembla divertit.

—Hauries d’haver demanat un bistec o una altra cosa —va dir el meu pare—. No hauries de demanar mai pasta com a plat principal. No queda masculí.

—Ho tindré en compte— vaig dir.
—No, no ho faràs —va dir el meu pare—. I escolta, ja que parlem d’això, deixa’m preguntar-te una cosa.

—Què?

—Ets gai?

—Què? —vaig preguntar—. Per què em preguntes això?

—Per què? Per què no? Només vull saber-ho.

—Per què? És que això et suposaria una desgravació extra a la declaració de renda?

—Molt graciós, James. No. És tan sols que no hem parlat mai de la teva sexualitat, i si ets gai vull donar-te el suport adequat. Si ets gai ja m’està bé, només que ho vull saber.

—No em donaries el teu suport si no ho fos?

—És clar que ho faria. Però no... bé, el món dóna suport als heterosexuals. És la norma. Els heterosexuals en realitat no necessiten suport. Però els gais sí. Per això hauria de fer un esforç especial. És tot el que vull saber. Caldria que fes un esforç especial? No hauria de dir que la pasta és cosa de marietes?

—No m’importa el que diguis —vaig dir.

—Sigui com sigui, m’agradaria saber que és el que està bé dir-te i el que no.

—Pare, si ets homòfob, no vull que canviïs per culpa meva.

—No sóc homòfob! James! Només he dit que no m’importaria si fossis gai. No em preocuparia el més mínim.

—Bé, llavors perquè no puc menjar pasta com a plat principal?

—Perquè això no és gai... Mai no he dit que fos gai. He dit que no era masculí.

(....)

Vam seure una estona en silenci, i llavors el cambrer va servir-nos el dinar. El meu pare ullà el meu plat de pasta, però no va dir res. Va tallar el seu bou gairebé cru i somrigué per la sang que degotava.

—Així —va dir, després de menjar-ne un tros—, no m’ho diràs?

—No et diré el què?

—Si ets gai o no.

—No —vaig dir—. Per què ho hauria de fer? Tu ho vas dir als teus pares?

—Jo no era gai —va dir el meu pare—. Jo era normal.

—Així, si ets gai, tens l’obligació moral d’informar els teus pares, i si no ho ets, no cal?

10 comentaris:

  1. Ja podries haver continuat, Allau.
    Prenc nota de la novel·la.
    Com que ets un escollit dotal igualment per ciències que per lletres auguro, sense ser visionària, que mai et moriràs de fam.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, gràcies, però actualment ningú no té les garrofes assegurades. Bon cap de setmana!

      Elimina
  2. aixó ha estat un coitus interruptus . . .,`podies haver seguit una mica més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, d'això se'n diu posar la mel als llavis :)

      Elimina
  3. Segur que es gai, es els heteros no tenim aquestes converses, parlem de... ja sabeu... dones i futbol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pons, el fill és gai; però fixa't que qui treu el tema és el pare.

      Elimina
  4. com més ho vol "arreglar" més ho espatlla, hauria de venir el cambrer i dir-li: "senyor, està fent el ridícol, una mica més de vi?" :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, se'n diu "bones intencions".

      Elimina
  5. Reals com la vida mateixa, he escoltat coses molt més surrealistes sobre el tema. I sobre d'altres temes, evidentment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res més absurd que la vida i parlar d'allò que desconeixes.

      Elimina