L’illa misteriosa (1968) [1 de 2]

Recordo com cada setmana, entre 1966 i 1967, em vaig acostar al quiosc de la Llibreria Francesa, que es trobava llavors a passeig de Gràcia cantonada Mallorca, per tafanejar l’últim lliurament de “Vol 714 pour Sidney”, l’aventura més recent de Tintín. Si no m’equivoco, el capítol ocupava la darrera plana del “Journal de Tintin” i el que és segur és que aquest és l’únic títol de la sèrie del qual vaig viure la seva creació de forma estrictament online.

Després de dos cims tan atípics com “Tintín al Tibet” i “Les joies de la Castafiore”, els quals havien deixat el llistó molt alt, la crítica es va fer una mica la desmenjada davant d’una aventura de caire més tradicional, tot i que aquesta havia estat sempre la intenció d’Hergé per aquest àlbum. Encara així “Vol 714 a Sidney” guarda els seus propis motius d’interès i difícilment se la pot considerar una aventura clàssica.

S’inicia quan Tintín i els seus amics fan una escala a l’aeroport de Jakarta en trànsit cap a Sidney. Es dirigeixen a un congrés d’aeronàutica al qual han estat convidats i, per descomptat, res més lluny de les seves intencions que embarcar-se en una nova aventura (una característica, aquesta de defugir els imprevistos, comuna als darrers títols de la sèrie). Aquestes primeres pàgines d’ambient aeroportuari són un model de tècnica expositiva que estableixen la premissa de la trama i presenten alguns dels seus protagonistes, en un llibre particularment carregat de personatges amb dret a frase. A falta de revisar el títol següent (“Picaros”), m’ha sobtat el fet únic que hi hagi planes senceres on no hi apareixen ni Tintín ni el capità, els quals han cedit la seva primacia a l’enfrontament còmic entre Rastapopulos i Carreidas.

Aquesta confrontació és una de les raons de l’existència del llibre; perquè, un cop digerits els paisatges mitjanament exòtics d’aquesta Sondonèsia a les portes d’una revolució (detall que es menciona molt de passada) i admirat d’esma el punyetero disseny de l’avió supersònic Carreidas 160, el que queda a la vista és una galeria de malvats de les més riques i variades de tot el catàleg d’Hergé. Roberto Rastapopoulos, antagonista per antonomàsia de Tintín, a la seva intervenció final (o no; ja ho comentarem quan arribem a l’Art-Alpha) és presentat aquí com un texà hortera, pueril, i afligit per una enveja dels milions d’altri. La seva imatge convida a recuperar el tòpic sobre la banalitat del mal que a mi sempre m’ha fet una mica de ràbia i d’angúnia.

Davant seu Laszlo Carreidas, el multimilionari fet a si mateix, combina un envejable esperit de superació amb una mesquinesa que sembla la quinta essència del capitalisme de l’Escola de Chicago. Laszlo Carreidas és curiosament un dels personatges amb més gruix que Hergé va crear: trist i antipàtic, però molt real.

Sondonesi anònim, Laszlo Carreidas i el doctor Krollspell: felicitacions al departament de vestuari.

L’Allan el coneixíem des de feia temps i aquí es mostra com la bovina carn de canó que sempre va ser. La darrera vegada que el veiem, apareix esdentegat i sense gorra, de manera que revela una tonsura inclement. Hi ha més personatges malèfics com el tibat secretari Spalding i els dos copilots contractats sobre la marxa (Paolo Colombani i Hans Boehm), més un misteriós Walter que sembla conèixer Tintín. Pels cognoms es pot veure que tots plegats configuren una veritable ONU del crim.

Significativament, en un tema tan sensible com és el del tabac en els meus dies sense fum, hi ha només quatre personatges que fumen i la majoria s’allisten a la facció dels malvats. Colombani i Boehm fumen cigarretes; l’opció de la tropa, en podríem dir. Rastapopoulos fuma cigars empudegadors i fatxendes, no podria ser d’una altra manera. I el capità intenta encendre la seva pipa, però li ho impedeix el repressor Carreidas. No es podria esperar una altra cosa del promotor de la saludable però infecta Sani-Cola.

Whisky, cigarretes, naips i una platja. No es pot demanar més.