dijous, 7 juny de 2012

La novel·la que no era allí (1 de 2)

Elliott Erwitt, collita de 1955
Ni la persona ni l’obra de Javier Marías deixa ningú indiferent, el que traduït a un llenguatge menys tòpic significa que tant pot provocar adhesions increbantables com al·lèrgies difícils de superar. No cal si no fer un tomb per la xarxa per descobrir les exacerbades reaccions antagòniques que suscita.

No és el meu cas. Fa uns quinze anys vaig llegir-li l’edició de butxaca de “Todas las almas” sense que en restés cap empremta memorable, però tampoc cap molesta urticària. No he reincidit des de llavors, almenys en el seu vessant de novel·lista, perquè segueixo les seves diatribes setmanals amb interès força constant. Cal reconèixer que Marías fa poques concessions al seu públic i es presenta sempre com un personatge poc simpàtic, difusament elitista, i d’irritació perenne. Encara així entenc que la reputació de l’escriptor ha continuat creixent, fins i tot a través del continent europeu, o almenys això és el que m’assegura EL PAÍS, diari del qual sóc lector habitual, i que no per casualitat comparteix amos amb l’editorial (Alfaguara) que és on publica Marías.

La seva darrera novel·la “Los enamoramientos” va ser anomenada com a llibre de l’any  2011 pel suplement cultural “Babelia”, fet no gaire estrany, venint el premi d’on ve; però també altres tribunes menys partidistes (“Ara”, “El Periódico”, “ABC”…) deixaren aquest títol en molt bon lloc dins dels balanços anuals que venen al cas. Res d’això m’hauria convidat a la seva lectura, com sí ho va fer trobar-la inclosa a l’ofrena conjugal del Sant Jordi d’enguany.

La seva trama és més aviat minsa durant bona part de les seves moltes pàgines. La narradora, que treballa a una editorial, queda fascinada per una parella (casada i heterosexual) amb la que coincideix a la cafeteria cada dia a l’hora de l’esmorzar. Aquest idil·li inconfés queda interromput el dia que el marit és assassinat de forma aparentment fortuïta, fet que acabarà implicant la protagonista amb la família del difunt. De totes maneres no sembla que l’argument sigui l’objectiu prioritari de Marías, a qui l’interessa molt més fer-lo servir com a perxa del desplegament estilístic i les reflexions superficialment profundes. La primera frase de la novel·la ja és simptomàtica de totes les virtuts i defectes “marians”: 
La última vez que vi a Miguel Desvern o Deverne fue también la última que lo vio su mujer, Luisa, lo cual no dejó de ser extraño y quizá injusto, ya que ella era eso, su mujer, y yo era en cambio una desconocida…
No hi falten ni la sintaxi poc natural, ni els signes d’incertesa d’una realitat poc fiable (“Desvern o Deverne”), ni les observacions perspicaces que no ho són tant (no és estrany ni injust (de fet, passa cada dia) que, quan una persona fa mutis accidentalment, el vegin per última vegada tant la seva família immediata, com el quiosquer de la cantonada, o qualsevol desconegut amb el que s’hagi creuat poc abans del fet luctuós). Les frases de Marías s’amaren de recursos retòrics (anacoluts, hipèrbatons) i ostenten amb orgull la seva artificialitat, de vegades tot jugant perillosament amb l’empatx, com passa amb aquesta sentència que es recargola tant o més que una anaconda:
Sé que no me ofendería ser un sustitutivo, porque en realidad lo es todo el mundo siempre, inicialmente: lo sería Diaz-Varela para Luisa, a falta de su marido muerto; lo sería para mi Leopoldo, al que aún no he descartado pese a gustarme sólo a medias —supongo que por si acaso— y con el que empezaba a salir, qué oportuno, justo antes de encontrarme a Díaz-Varela en el Museo de Ciencias y de oírle hablar y hablar mirándole sin cesar los labios como todavía sigo haciendo cada vez que estamos juntos, sólo puedo apartar de ellos la vista para llevarla hasta sus ojos nublados; quizá la propia Luisa lo fue para Deverne en su día, quién sabe, tras el primer matrimonio de aquel hombre tan agradable y risueño que no se entendería que nadie hubiera podido hacerle mal o dejarlo, y sin embargo ahí lo tenemos, cosido a navajazos por nada y en camino hacia el olvido.
Pels seus articles i per llibres com “Vidas escritas” prou sabem que l’autor és capaç d’escriure de forma molt més planera; però, quan es posa la gorra de creador, opta clarament per expressar-se a repèl. No li nego qualitats hipnòtiques que endormisquen el sentit crític del lector, però encara així!

10 comentaris:

  1. Hola Allau!
    Ja vaig parlar d'aquesta novel·la quan la tinta que l'havia imprès encara era humida. No la podia deixar malgrat trobar-hi defectes importants-totes les veus sonen iguals-i també virtuts que, a parer meu, canvien les formes sintàctiques del castellà clàssic-o ho pretenen-i a l'hora aconsegueixen una atractiva i misteriosa musicalitat.
    Sempre torno al principi: Corazón tan blanco. per a mí aquesta és la millor novel·la del niño Marías que, tot i aartificiosa, proposava un estil a tenir en compte. La resta és llegible però em sona a imitació del seu millor text que acabo d'esmentar.
    Lamento no tenir la teva capacitat de sintèsi. Les meves equacions són molt primàries.
    Bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, confesso que jo tampoc l'he poguda deixar, malgrat tot, fins el final. Comprovo que al teu apunt tu també parlaves d'hipnosi. Ja és això.

      Elimina
  2. A mi no m'agrada aquest autor ni m'ha agradat mai però crec que, com en el cas de l'art o fins i tot de la religió, té el seu què si vols entrar en el seu joc i ser-ne creient. Desvetlla visceralitats, això ho he comprovat en un grup de lectura sobre el llibre que comentes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, m'agrada això de "ser-ne creient", perquè per gaudir de Marías crec que cal donar l'esquena a la raó.

      Elimina
  3. Deuen ser molt bons els traductors per tènir tant èxit fora..a mi, mandra. El que no em fa mandra és mirar què són això del anacolut i hiperbàton, paraules ben sonants, com noms d'herois de còmic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A fora i a dins. Això és innegable.

      En quant a l'anacolut és un insult típic del capità Haddock.

      Elimina
  4. Potser es aquesta la qüestió: O t’hipnotitza o t’adorm. Los enamoramientos em va decebre bastant, i no em sembla que es mereixi cap menció especial dintre de la seva obra. Corazón tan blanco, com diu Gloria, Negra espalda del tiempo, i sobre totes, Tu rostro mañana, que es per mi la millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser caldrà donar-li una altra oportunitat amb el Corazón, perquè "Tu rostro mañana" és massa imponent.

      Elimina