La invenció del segell

Feia temps que Terry Pratchett i jo ens fèiem els trobadissos sense gosar encetar una relació més directa i duradora. Finalment ha estat, gràcies a una de les meves excursions a la recerca de llibres en format digital, com he acabat llegint-me “Cartas en el asunto” (Plaza y Janés, 2011, traducció de Javier Calvo Perales de l’original “Going Postal”).

No sóc un gran lector de literatura fantasiosa i si he d’escollir entre les monsergues catòliques de C. S. Lewis o els documentadíssims elfs de Tolkien, ja sabeu que em quedo amb els animals sofistes de Lewis Carroll. Per això, m’imaginava que m’entendria força bé amb Pratchett, un escèptic de manual més amic de gent com Dawkins que dels esoterismes místics. Per qui encara no ho sàpiga, la seva mítica sèrie Discworld ja ronda els quaranta títols ambientats en aquest món en forma de disc, el qual sostenen quatre elefants muntats sobre una tortuga celestial. La societat que descriuen és plena d’elements fantàstics tradicionals —mags, bruixes, vampirs, homes llop— contemplats amb més sentit de l’humor que no pas convenciment, i encara que la tecnologia que contenen es diria que és gairebé medieval, de mica en mica es va notant la introducció progressiva d’avenços moderns com el paper moneda, la fotografia o la premsa.

Precisament aquest “Cartas en el asunto” se centra en la recuperació del servei postal a la ciutat d’Ank-Morpork i inclou també la invenció del segell de correus, de la filatèlia i de l’especulació que pot comportar. A més descriu un fascinant antecedent del telègraf, anomenat Clacks.

La trama, protagonitzada per un enginyós estafador més decent del que ell es pensa, és tan divertida com plena d’incidències inesperades Hi intervenen també alguns tronats funcionaris, capitalistes de pocs escrúpols, un “banshee” assassí, una activista defensora dels drets dels gòlems i alguns gòlems dedicats a treballar de carters. Pratchett aprofita aquest combinat impossible per esbossar afilats apunts sobre la nostra pròpia societat, sobre la psicologia de les masses, sobre el funcionament dels monopolis o sobre els ridículs rituals als que tendeixen els mascles quan s’agrupen en societat més o menys secretes. 

La pega més important que li he trobat, mal endèmic de les traduccions de molts llibres de gènere (i també d’algunes traduccions literàries mal pagades), és l’encarcarament freqüent del llenguatge resultant. A això cal afegir-hi els noms dels personatges, terreny on Pratchett juga maliciosament amb les paraules, ajudat per una llengua (l’anglesa), molt més propícia que el castellà a l’equació entre sons i significats*. Estareu d’acord que un protagonista anomenat Moist von Lipwig presenta una credibilitat molt superior a la d’un subjecte de nom Húmedo von Mustachen. Per favor!, si sembla que ens trobem a la cantonada amb la rua del Percebe.

La veritat és que m’ha deixat molt satisfet la lectura d’aquest “Cartas en el asunto” i penso reincidir a la sèrie Discworld. Però, atès que estem parlant de prop de 40 novel·les i que no és necessari llegir-les en un ordre determinat, demanaria als amables lectors familiaritzats amb l’obra de Pratchett algun suggeriment per prosseguir amb la tasca amb alguna mena de criteri.

* Per descomptat, o molt m’equivoco o Discworld no existeix en versió catalana i qualsevol desig que algun dia es tradueixi a la llengua de Verdaguer un dels seus espècimens caldrà aparcar-lo “sine die”.