L’illa misteriosa (1968) [2 de 2]

Ahir en revisar els malvats de “Vol 714 a Sidney” vaig deixar al tinter el més fascinant de tots, el cadavèric doctor Krollspell, a qui Hergé imaginava un passat de torturador en algun camp nazi. Tot i passar-se al bàndol dels bons a mitja aventura, la seva fila roman sempre entre sinistra i inoblidable: un veritable cop de geni de la caracterització. Gorra de beisbol, ulleres fosques, barbeta de cabra, bermudes i mitjons llargs negres i vambes de basquet. A les pàgines finals es revela que Krollspell era el director d’un manicomi a Nova Delhi, establiment que ja havia aparegut a “Els cigars del faraó”.

Magnífica composició clàssica amb Pietà a l'esquerra i Laocont a la dreta.

“Vol 714 a Sidney” es caracteritza per ser el títol que més elements fantàstics conté de tota la sèrie i respon als interessos d’Hergé a l’època de la seva creació. El personatge de Mik Ezdanitoff, que apareix de sobte a les profunditats de l’illa amb aires de funcionari de la Unió Europea, ret homenatge a Jacques Bergier, escriptor i home televisiu, adepte a la divulgació d’assumptes esotèrics. Telepatia, hipnosi col·lectiva, extraterrestres, civilitzacions perdudes van desfilant amb una convicció impròpia de la vocació realista de Tintín, fet que va molestar alguns puristes, tot i que cal reconèixer que és un desenvolupament la mar d’inesperat que se segueix amb molt d’interès.

Sense necessitat de creure en ovnis, a mi em satisfà enormement el curs d’aquesta historieta i només criticaria que s’ofereixi una imatge visual de la nau extraterrestre que recorda sobretot a un barret de Tio Pepe. Al contrari que a Michael Farr, no m’agrada tant la seva conclusió: les explicacions finals a través d’una entrevista televisiva em sembla un recurs barat i l’aparició de Llantió i família em sembla una mica fora de lloc. Cal fer constar que aquest àlbum no conté cap menció ni als Dupondt ni, el que és més estrany, a Bianca Castafiore.

Rara oportunitat de veure Tintín amb ulls com a plats (segona vinyeta).

Visualment “Vol 714 a Sidney” té algunes coses precioses, tant en el ja mencionat apartat de vestuari, com en els de fotografia (evocadores platges crepusculars), decorats (inquietants temples subterranis), muntatge (l’aterratge a l’illa) i efectes especials (erupció del volcà). S’ha criticat alguns excessos d’expressivitat impropis de l’estil d’Hergé i atribuïts al seu col·laborador Bob de Moor (i és que els primer plans no solen afavorir la línia clara); però queden compensats a bastament per alguns moments de Tornassol.

Massa expressionista per a Hergé?

Resumint, que ja tanco; a mi, potser perquè vaig veure com naixia, “Vol 714 a Sidney” m’agrada molt i de forma molt poc problemàtica. No dec ser l’únic: a la xarxa corren teories sobre la influència d’aquest àlbum sobre els guionistes de la sèrie “Lost”. Cert que comparteixen alguns elements crucials —una illa tropical, un avió que hi aterra accidentadament o accidentalment, fenòmens paranormals...—; però bé podrien ser meres coincidències, especialment en una ficció amb tants tentacles com la de “Lost”. On l’homenatge es fa del tot explícit és en les característiques del vol protagonista que s’identifica amb el número 815. El seu destí era Los Angeles. I el seu origen? Evidentment, Sidney.