La novel·la que no era allí (2 de 2)

“Los enamoramientos” (títol, per cert, que no fa cap justícia al contingut real del llibre) ocupa quatre-centes pàgines que podrien haver sigut moltes menys, si Javier Marías no s’hagués dedicat a inflar la seva prosa amb recursos de tafur literari. Un dels més freqüents és el d’insistir una vegada i una altra, tomba que gira, sobre els mateixos fets; més un triomf de la paràfrasi i la sinonímia obsessiva que un aprofundiment en els fets descrits. Marías és un as a l’hora d’expressar la mateixa cosa de cinquanta maneres diferents (o el regne del “como si”).

I quan els fets se li acaben, els conjectura o senzillament se’ls inventa. Si la narradora veu Luisa i els seus infants entrar a la cafeteria i prendre un gelat, dedueix arbitràriament que els acaben de posar una vacuna. Si Luisa fuma, interpreta que ho està intentant deixar des de fa tres setmanes. No pot evitar ampliar la veritat fictícia de la novel·la amb les ficcions alternatives que proposa la seva protagonista. De vegades aquestes suposicions s’estenen durant pàgines i pàgines fins a l’extrem que el lector oblida que es tracten només de cabòries del narrador i és aquest qui li ho ha de recordar en última instància.

En aquest joc exhaustiu entre el que passa i el que no, Marías pot arribar a extrems ridículs, com a la frase: “Miraba por la ventana abierta antes de cerrar los ojos, miraba hacia los árboles que tengo enfrente sin farol que los alumbre y sin apenas distinguirlos, pero los oía agitarse en la oscuridad muy cerca como preludio de las tormentas que en Madrid no siempre descargan…” El que primer em sobta és que indiqui com a dada remarcable que els arbres no tenen fanal, com si fos natural que els arbres vinguessin amb bombeta incorporada; però el que ja no entenc de cap manera és això que a Madrid les tempestes no sempre descarreguen. La frase sona molt bonica, però que una tempesta esclati o no no és una prerrogativa de la capital d’Espanya.

Llegeixo que totes les novel·les de Marías estan escrites en primera persona i que la gran novetat d’aquests “Los enamoramientos” és que, per primera vegada, el narrador és una dona. No cal gaire perspicàcia per deduir que aquesta María Dolz, que protagonitza la història i comparteix la prolixitat verbal de la resta de personatges, té idèntica veu a la de la resta de narradors inventats per Marías. I, si quedava algun dubte, només cal confrontar el duet María/Marías. Potser ironitzant sobre la seva manera de fer, el novel·lista descriu així un dels personatges:

Tenía una fuerte tendencia a disertar y a discursear y a la digresión, como se la he visto a no pocos escritores de los que pasan por la editorial, parece que no les bastara con llenar hojas y hojas con sus ocurrencias y sus historias absurdas cuando no pretenciosas cuando no truculentas cuando no patéticas, salvo excepción.

Com a traductor primerenc del “Tristam Shandy” de Sterne, Marías ha quedat marcat de per vida per l’amor a la digressió, característica essencial d’aquest escriptor anglès (un amor que confesso no compartir). A “Los enamoramientos” les digressions solen ser menors i una mica fora de lloc i de to: les còmiques excentricitats d’un parell d’escriptors de l’editorial on treballa María o l’aparició de l’ínclit Francisco/Paquito Rico (amic de l’autor i medievalista de referència planetària) semblen més maniobres de distracció que notes a peu de novel·la. Queden algunes reflexions, no tan agudes com voldrien pretendre, sobre l’atzar, la mortalitat i la forma d’invertir en els nostres afectes.
La resta és silenci. O faramalla.

Tot i això, m’ha sorprès una escena d’una turpitud narrativa ben palesa. Es tracta del moment quan dos personatges intercanvien en veu alta informacions ben conegudes entre ells, però que creuen necessari comunicar als lectors. Em nego a creure que Marías hagi comès un pecat d'ingenuitat literària i començo a sospitar que darrera de "Los enamoramientos" hi ha molta més malícia de la que aparenta. En tot cas trigaré a repetir aquesta mena de menú.