divendres, 8 de juny del 2012

La novel·la que no era allí (2 de 2)

“Los enamoramientos” (títol, per cert, que no fa cap justícia al contingut real del llibre) ocupa quatre-centes pàgines que podrien haver sigut moltes menys, si Javier Marías no s’hagués dedicat a inflar la seva prosa amb recursos de tafur literari. Un dels més freqüents és el d’insistir una vegada i una altra, tomba que gira, sobre els mateixos fets; més un triomf de la paràfrasi i la sinonímia obsessiva que un aprofundiment en els fets descrits. Marías és un as a l’hora d’expressar la mateixa cosa de cinquanta maneres diferents (o el regne del “como si”).

I quan els fets se li acaben, els conjectura o senzillament se’ls inventa. Si la narradora veu Luisa i els seus infants entrar a la cafeteria i prendre un gelat, dedueix arbitràriament que els acaben de posar una vacuna. Si Luisa fuma, interpreta que ho està intentant deixar des de fa tres setmanes. No pot evitar ampliar la veritat fictícia de la novel·la amb les ficcions alternatives que proposa la seva protagonista. De vegades aquestes suposicions s’estenen durant pàgines i pàgines fins a l’extrem que el lector oblida que es tracten només de cabòries del narrador i és aquest qui li ho ha de recordar en última instància.

En aquest joc exhaustiu entre el que passa i el que no, Marías pot arribar a extrems ridículs, com a la frase: “Miraba por la ventana abierta antes de cerrar los ojos, miraba hacia los árboles que tengo enfrente sin farol que los alumbre y sin apenas distinguirlos, pero los oía agitarse en la oscuridad muy cerca como preludio de las tormentas que en Madrid no siempre descargan…” El que primer em sobta és que indiqui com a dada remarcable que els arbres no tenen fanal, com si fos natural que els arbres vinguessin amb bombeta incorporada; però el que ja no entenc de cap manera és això que a Madrid les tempestes no sempre descarreguen. La frase sona molt bonica, però que una tempesta esclati o no no és una prerrogativa de la capital d’Espanya.

Llegeixo que totes les novel·les de Marías estan escrites en primera persona i que la gran novetat d’aquests “Los enamoramientos” és que, per primera vegada, el narrador és una dona. No cal gaire perspicàcia per deduir que aquesta María Dolz, que protagonitza la història i comparteix la prolixitat verbal de la resta de personatges, té idèntica veu a la de la resta de narradors inventats per Marías. I, si quedava algun dubte, només cal confrontar el duet María/Marías. Potser ironitzant sobre la seva manera de fer, el novel·lista descriu així un dels personatges:

Tenía una fuerte tendencia a disertar y a discursear y a la digresión, como se la he visto a no pocos escritores de los que pasan por la editorial, parece que no les bastara con llenar hojas y hojas con sus ocurrencias y sus historias absurdas cuando no pretenciosas cuando no truculentas cuando no patéticas, salvo excepción.

Com a traductor primerenc del “Tristam Shandy” de Sterne, Marías ha quedat marcat de per vida per l’amor a la digressió, característica essencial d’aquest escriptor anglès (un amor que confesso no compartir). A “Los enamoramientos” les digressions solen ser menors i una mica fora de lloc i de to: les còmiques excentricitats d’un parell d’escriptors de l’editorial on treballa María o l’aparició de l’ínclit Francisco/Paquito Rico (amic de l’autor i medievalista de referència planetària) semblen més maniobres de distracció que notes a peu de novel·la. Queden algunes reflexions, no tan agudes com voldrien pretendre, sobre l’atzar, la mortalitat i la forma d’invertir en els nostres afectes.
La resta és silenci. O faramalla.

Tot i això, m’ha sorprès una escena d’una turpitud narrativa ben palesa. Es tracta del moment quan dos personatges intercanvien en veu alta informacions ben conegudes entre ells, però que creuen necessari comunicar als lectors. Em nego a creure que Marías hagi comès un pecat d'ingenuitat literària i començo a sospitar que darrera de "Los enamoramientos" hi ha molta més malícia de la que aparenta. En tot cas trigaré a repetir aquesta mena de menú.

10 comentaris:

  1. "perxa del desplegament estilístic i les reflexions superficialment profundes" tu ho has dit abans. El tinc poc llegit però aquí, entre tu i jo, n'estic tipa de perdre hores amb savissalomons de la literatura. Em sembla que ja estic bé en segles pretèrits. Les incursions en l'actualitat les faig en comptagotes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què fem, Clídice? Esperem que passi un segle a veure si la seva reputació aguanta?

      Elimina
    2. El 8 de juny de 2112 cau en un dimecres. Podem quedar després de la feina, pels volts de les 7 de la tarda, et sembla?

      Elimina
  2. Kamacus que sou !
    Petó a la que no hi veu massa clar i abraçada al devallar perillós
    .
    No, no. ni cal...
    Avui, he trobat uns papers d'aquells que guardo per "un dia" i ha sigut avui: un article del Nouvel Observateur 27 de gewner al 2 de febre 2011 :-9 signats per Phillipe Soillers sobre la magnífica nova traducció de la Ilíada en francès: "Homère comme on ne l'a jamais lu"...

    Rellegir Homer , rellegir Proust, rellegir o llegir coses de Rousseau (tricentenari) , una cosa de Mauriac, una altra de Gide, el llibre de Céline que se'm fa molt massa feixuc , acabar Incerta Glòria , rellegir Ray Bradbury i mirar el Farenheit 451 , llegir i rellegir coses de Jung, Bachelard, Eliade y el Durand sobre l'imaginari .. tenint tot això a la cua, qui necessita la paràfrasi obsessiva de J. Marías ? Bé, potser sí, però allà pel 3012...

    Bon cap de setmana.......

    ______________________

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sani, no sempre ve de gust llegir sobre segur. Alguna excursió no fa pas mal. Aviat m'arreceraré amb Tolstoi. Bon cap de setmana!

      Elimina
  3. Allau,
    És la conversa que Luisa sent d'amagat?
    No em va semblar malament. Quin defecte li veus? O bé, com cal resoldre-la?
    Gràcies!

    ResponElimina
  4. Perdona, no és Luisa sinó Maria Dolz.

    ResponElimina
  5. Sí, Glòria, és aquesta conversa. Torna-la a llegir. Mai els còmplices d'un crim intercanvien informacions que ja saben de sobres i que, dites en veu alta, els implicaran. Si les diuen, és perquè cal alliçonar el lector.

    ResponElimina
  6. Tens més raó que un sant. Seré una tomba!

    ResponElimina