dilluns, 4 de juny de 2012

I ara passem a uns minuts de publicitat

Són aquests temps tan canviants, que la nostra capacitat de sorprendre’ns ha entrat en franca decadència. Per això, topar-se amb una notícia sobre la possibilitat que Amazon introdueixi publicitat en els seus lectors Kindle m’ha impactat molt menys del que ho hauria fet uns mesos enrere. Que quedi clar que, de moment, es tracta d’una mera especulació, que no se sap molt bé com s’implantaria i si afectaria només els nous usuaris o també els que ja en són possessors. Encara en aquest estadi inicial, ja s’ha alçat alguna veu favorable a la idea: la tan vituperada publicitat dels nostres anys mossos, té cada dia més defensors entre els tecnòcrates culturals (i no precisament pels seus valors estètics). La conxorxa publicitària ha après a fer propaganda de si mateixa i mira de convèncer-nos que, sense ella, no existiria la premsa ni els canals de televisió independents.

La veritat és que ens hem acostumat a conviure amb les proclames comercials amb tanta naturalitat, que de vegades et fa qüestionar la seva eficàcia, de tant transparent com resulta. És possible, et preguntes, que algú pagui bons diners per col·locar aquest “banner”, que tu et mires amb mig fàstic, a un racó de la pàgina web que t’interessa? Trobem aquestes intromissions molestes, no sé si de forma conscient o no, als blocs d’amics i coneguts. També ensopeguem amb elles a YouTube i, de forma auditivament traumàtica, a la versió gratuïta de l’Spotify.

Ho justificarem com l’inevitable peatge que cal pagar per gaudir d’aquesta cultura del “tot de franc”, encara que això comporti una qualitat minvant dels continguts. Una veu assenyada, potser la de l’advocat del diable, adduirà que els compradors del Kindle no eren consumidors per la cara i que tots ells havien passat abans per caixa.

Com argument a la contra, contemplem aquests bolsos marcats amb el ferro roent de Louis Vuitton, les samarretes que glorifiquen el cognom Armani o les motxilles dibuixades amb els ossets de Tous. Sigui amb el producte genuí o amb la còpia, es diria que a tothom li agrada pagar per gaudir del dubtós benefici de fer d’home o dona/anunci.

16 comentaris:

  1. Sí, no? D'una manera o una altra, la marca és el que dóna garantia d'autenticitat a qualsevol producte. Allò que a tu o a mi ens pot molestar perquè li pren lloc a allò que té realment valor és un esquer que funciona per a la majoria dels mortals. La gent es pensa que la publicitat és un missatge que va dirigit a ell, no a la massa.

    Per altra banda, un 10% de resposta efectiva a un anunci ja proporciona beneficis. La gent sent curiositat pels anuncis. I l'anunciant sap el que fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi el que m'empipa, Enric, és quan la marca és el producte i queden aparcades altres consideracions estètiques. De totes maneres, el que volia remarcar és el poc que ens importa fer el joc al comerç per l'amor a l'art.

      Elimina
  2. jo de manera sistemática rebutjo mirar qualsevol anunci que em surti en un digital o similars, pero si els posen es perquè deu ser efectiu. Per a mi, és com la publicitat que et deixen a la bústia que en el meu cas va directament al contenidor de paper, pero si en segueixen deixant, per alguna cosa será.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, faig igual que tu i, malgrat tot, no gosaria afirmar que sóc immune a la publicitat.

      Elimina
  3. Jo vull aquest madelman pel meu sant! Amb publicitat inclosa, esclar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, diria que el tuning és casolà.

      Elimina
  4. Encara no tinc un Kindle(sorpresa?) d'aquests i si hi posen publicitat em sembla que no el tindré. Què no has pagat ja? I si el senyor Vuiton o el senyor Tous volen publicitat que em paguin ells a mi per dur les seves punyetes (que no duria ni així! són horrends!). Les marques estan bé perquè et poden garantir qualitat, però abans que dur un os imbècil d'aquells em cuso l'etiqueta Dungi(tanoalmercat).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, Clídice, la marca ja no és garantia de res, perquè els productes que duen la marca més visible són els més piratejats.

      Elimina
  5. Trobo molt preocupant aquesta connivència entre art i publicitat que esmentes, Allau. Ho trobo una baixada de pantalons molt semblant a la que suposa l'entrada del món de l'empresa a la universitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. O els teatres que ara es diuen Movistar o Hagen Daszs...

      Elimina
  6. O els festivals, com el San Miguel Primavera Sound... Resulta que ara les marques volen formar part del contingut dels esdeveniments, volen que la marca s'associï a una "experiència vital" del consumidor, que estupendu, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben trobat, Gemma Sara. En els meus temps el festival no venia precedit per cap sant, ni que sigui un sant alcohòlic.

      Elimina
  7. Van començar amb l'esport quan els equips de bàsquet van anomenar-se com la marca que patrocinava i acabarem tots emmarcats!

    Un amic em comentava que tenia un germà que es dedicava al món dels radios afeccionats (encara existeixen? -li vaig preguntar) i que tenia botiga i tot. La publicitat que feia en revistes especialitzades no li servia per res i en canvi a través dels anuncis d'internet li venia gent de tot arreu i que li funcionava la mar de bé. Google era un dels llocs on s'anunciava.

    PD: Per cert, els anuncis de Spotyfi són terribles en tots els sentits, començant pels decibels!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà que hi ha gent per tot, però jo cada vegada que veig un banner sospito una ensarronada.

      Elimina
  8. Un dia vaig sentir que deien que havien fet un estudi per edats per a saber on captava l'atenció la gent en els anuncis que gmail incorpora a la seva banda dreta. Bé, deia que la gent més gran hi anava parant atenció de tant en tant. La gent jove ni tan sols els veia...

    Això em va fer reflexionar i jo me'n vaig adonar (i ara hi torno a pensar) que mai dels remais em fixo en aquests anuncis i no sé pas què hi diuen (serà que tinc esperit jove!). Vull dir que aquestes tàctiques més agressives sembla que tenen un futur decadent, la qual cosa em fa plantejar si o bé faran un canvi d'estratègia o bé cada cop es tornaran més agressives (que sembla l'opció còmode per a ells, i la més incòmode per a nosaltres).

    Per cert, i no té res a veure, però no me'n puc estar de dir-ho! Després d'anys i panys sense ni que el senyor Netol em retornés del passat a les meves memòries actuals, en poques setmanes jo l'esmento en un post, en Jordi Dorca ho fa, al dia següent en el seu blog (Adverbia) sens que ens haguéssim conxorxat, i tu al cap de pocs dies em treus aquesta foto!!! My god! Netol is coming again!! Com a mínim, ho he trobat curiós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, jo m'hi fixo de tant en tant (tindràs raó que és qüestió d'edats) i em fa gràcia que intenten acostar-se (molt matusserament) al contingut de la pàgina.

      En quant al Netol, vull creure que és una coincidència (no ens posem paranoics).

      Elimina