Poca solta

Aterratge a Cotlliure (més o menys).

Havia esperat molt de “El talent” de Jordi Nopca (pot ser real un cognom com aquest?), perquè la breu edicions té bon olfacte literari i no sol decebre en les seves apostes. Bé, sempre hi ha una primera vegada i no sempre es pot satisfer tothom.

L’embolic comença “in media res” quan els joves editors Júlia Nonell i Marco Casanova reben una caixa que conté el prototip d’una màquina alemanya que serveix per detectar el talent literari de les persones de l’entorn. Sembla que han obtingut l’aparell de forma no gaire legal, però aquesta novel·la és de la mena que no es molesta a donar gaires explicacions i d’immediat envia la parella a Lisboa, a la recerca d’hipotètics autors d’èxit. Per què a Lisboa? No podien haver començat per fer treball de camp a Barcelona? Senzillament perquè sí, perquè si el que succeís fos el que caldria esperar, ja no ens trobaríem a “El talent” de Jordi Nopca.

A Lisboa Júlia i Marco topen amb un munt de gent peculiar i amb talent literari, però bàsicament es dediquen a fugir de diversos malfactors armats que els persegueixen per pures raons de gènere negre. El lector aviat s’adona que les pistoles de la novel·la són inofensives i la tensió narrativa minva considerablement. Passen altres coses, que podrien no haver de passar, es visiten diversos locals improbables, hi apareixen fantasmes i hostesses amb ulleres negres, hi ha frases en un bon grapat de llengües (incloent-hi el hawaià), es menciona més d’un bidet i una pila de noms d’escriptor, i els joves protagonistes s’intercanvien tot un catàleg de registres amatoris.

Nopca, que és periodista cultural i que, acadèmicament, prové del periodisme i de la teoria literària, controla bé el llenguatge i s’esforça (en corrents alterns, mútuament excloents) a abusar deliberadament del tòpic i cercar a l’ensems la metàfora impensada. De vegades l’encerta. Com a jove llest que és, s’autocomenta de forma metaliterària o es pica l’ullet davant del mirall. L’eficàcia del text depèn en gran mesura de la paciència i els coneixements literaris del lector i de vegades em temo que Nopca adopta aires de cofoi nen repel·lent. Em consta que no tots els que han abordat “El talent” han aguantat fins a la seva pàgina 380 i final. Dos crítics tan fiables per a mi com ho són la comtessa d’Angeville i el meu xicot van tirar-me la tovallola a la cara fa alguns dies (jo, és que m'ho acabo tot, que [coses de ma mare] miro de no deixar res al plat).

Pels que encara dubten, us proposo aquest fragment de pura transició on crec que s’exhibeixen bona part dels motius per odiar o estimar “El talent”:

He aprofitat per recordar com hem aconseguit fugir de l’hotel. Només sortir de l’habitació ha començat a sonar una alarma estrident. He agafat la Júlia amb la mà que tenia lliure —a l’altra hi tenia la bossa de color crema on hi havia, entaforat, el maletí vermell del detector— i l’he arrossegat fins l’escala d’incendis, que penjava d’un dels lloms de l’edifici com un rèptil mandrós.
—És l’única opció que se m’acudeix, honey.
—Honey?
—Honey, sí. És l’apel·latiu propi de les persecucions: com més perill hi ha, més t’estimo, i més ganes tinc de mostrar que els meus sentiments són purs i alhora arrogants.
—Quina perspicàcia! I quanta cultura cinematogràfica, Marco!
—I en versió original. J’suis snob.
—Per molts anys.

Salvador Macip, Sam Abrams i Julià Guillamon han estat bastant més elogiosos amb aquest autor novell. Finalment és el lector qui haurà de decidir. Potser ja m'he fet gran per jugar amb fireta posmoderna.