dimarts, 19 de juny del 2012

El meu Bloomsday


Des de 1954 (vaja, que tenim gairebé la mateixa edat) cada 16 de juny se celebra el Bloomsday, una diada en record de James Joyce i de la seva novel·la “Ulisses”, l’argument de la qual s’esdevé totalment durant aquesta data. Joyce va escollir el 16 de juny per coincidir amb el dia que va sortir per primer cop amb la seva futura esposa, Nora Barnacle. El que inicialment fou una peregrinació de cinc persones pels llocs de Dublín on ocorre la novel·la, va començar a popularitzar-se lentament fins a esdevenir un fenomen global i (ai!) mediàtic, que actualment té seus als cinc continents. No gosaria posar la mà al foc sobre el seu present contingut cultural; pel que he vist sembla més aviat un mercat medieval o un carnestoltes regat amb cervesa, on possiblement els únics lectors de Joyce entre els presents són Enrique Vila-Matas i els seus confrares.

Tota aquesta introducció espero que afegeixi una mica de pàtina intel·lectual al que en el fons és una redacció escolar sobre què vaig fer dissabte passat. I és que el títol “El meu Bloomsday” té un to que imposa respecte gairebé acadèmic, tot i que durant el dia no vaig pensar ni un sol moment en Joyce ni el seu “Ulisses”. I és que el poble de Verdú, cinc quilòmetres al sud de Tàrrega, al bell mig d’un paisatge que invoca la paraula “secà” amb totes les seves quatre lletres, és un dels indrets menys irlandesos que tenim a tota Catalunya.

I per què escollir Verdú per fer una sortida familiar llargament postergada? Potser perquè la mare, costurera experta i plena de recursos, solia venir aquí a la festa major d’estiu, convidada per un parell de veïnes d’escala, i es dedicava a seduir la pagesia local amb els seus Balenciaga casolans i el seu perfil d’Ingrid Bergman del barri de la Mercè.

Encara que la nostra excusa real va ser la visita al Museu de Joguets i Autòmats fundat pel galerista Manel Mayoral l’any 2004. El museu ocupa un edifici del segle XV de quatre plantes a la plaça major del poble i el seu interior està reformat amb audàcia per adaptar-lo als seus propòsits expositius. La col·lecció conté més d’un miler de peces de tota mena i no exclusivament joguines. Un comentari en el llibre de visitants es queixava que la majoria de joguines exposades eren per a nens rics i es trobaven a faltar més mencions als jocs populars; però el cert és que les joguines “pijes” sempre han fet més patxoca.


Com he dit, apart de les joguines pròpiament dites (i d’una ludoteca i una exposició quasi permanent sobre Mickey Mouse i una botiga de jocs i llaminadures), hi ha també altres mini col·leccions dignes d’interès. Una d’elles és la dels autòmats procedents de la liquidació de les Atracciones Apolo, material que trobo particularment anguniós però d’indubtable valor històric. Hi ha una sala dedicada al futbol —una altra de les grans aficions de Mayoral—, on apart de futbolins (que fins i tot a un negat com jo poden fer gràcia), hi ha relíquies com unes sabates de l’Iniesta i les pilotes de les finals de Wembley i Yokohama 2011.




En resum, el museu té una mica de tot per a tothom i, encara que no estic segur que sigui un dels 10 llocs imprescindibles de Catalunya (com ells afirmen), el recomano vivament. Verdú compta també amb un castell, una església i una ceràmica dignes d’interès. Uns quilòmetres més al sud vam dinar uns deliciosos cargols a la gormanda al Cal Siscu de Ciutadilla i vam continuar la tarda amb una passejada pels carrers en pendent del centre històric de Guimerà. Davant nostre, la vall del riu Corb i un record d’èpoques més inspirades i amigables


Dia en definitiva passat molt agradablement, en companyia de germans, cunyats, amic-i-amat i nebot. Dia culminat per una molt bona nova sobre la qual he jurat el màxim secret, encara que al final, tot se sabrà. 


22 comentaris:

  1. Al museu hi vaig anar l'any passat i em va agradar molt, com el de Figueres o el de Sant Feliu.

    El casalot del segle XV em sembla magnífic. I les restes de l'Apolo, ja t'ho pots imaginar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, no conec ni el de Figueres ni el de Sant Feliu, però penso visitar-los algun dia. Sospito que del segle XV ben poca cosa queda.

      Elimina
  2. N'havia visitat un de similar a Figueres, ara, d'aquest no en sabia res. De fet no sabia que hi habia un poble que es deia Verdú. La part de Tarragona la conec poc.

    ResponElimina
  3. Jo encara no hi he anat, ho tinc pendent, vaig visitar el poble quan encara no hi havia el museu.


    Al Francesc: has de viatjar, he, he. Aquests del Vallès...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, te'l recomano. A més, conté una part de la història del teu barri.

      Elimina
  4. Molt bonic, tot això, però el que em pica és la bona nova. I com.

    I m'emociona l'esment de la Vall del riu Corb, on no hi he posat mai els peus, ni falta que em fa per a recordar èpoques més inspirades i amigables, sí. Sóc una bleda soleiada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs una vall ben bonica que és, Matilde, amb balneari i tot.

      Elimina
  5. Ui! Verdú i el seu castell. Recordo haver-m'hi fet un tip de jugar quan els pares visitaven l'oncle Ramon, que era qui portava el cafè :) I els sellons negres :) I'ls caragols a la gormanda! i tampoc fa falta que sigui un lloc imprescindible, n'hi ha prou amb què hi sigui :)

    I la nova què? eh! eh! eh!

    (Matilde, al balneari s'hi menja, com diuen els alemanys deputenmaren :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, no ens vam quedar a dinar a Verdú perquè el cafè era infestat d'avis turistes que amenaçaven amb un karaoke.

      Elimina
    2. Ui, desconfio molt dels balnearis. M'han dit que agafen els avis turistes, els fan posar en banyador contra una paret i els encanonen amb una manguera que raja amb una pressió de deu newtons per centimetre quadrat. Cauen com mosques, pobres. És un pla per a reduir la despesa en pensions, diuen. No sé si és veritat.

      Elimina
    3. Mati, quan et poses amb el ruc en ON prefereixo no respondre't, que em conec i et conec.

      Elimina
    4. Si us he ocasionat qualsevol contrarietat, perdoneu-me. No tornarà a passar.

      Elimina
    5. Al contrari, que passi, que passi...

      Elimina
  6. M'imagino la bonanova. Aposto un cafè amb mi mateixa a veure si l'encertaré.

    ResponElimina
  7. No coneixia aquest museu i és molt interessant!

    El meu Bloonday va ser anar de compres per Salt, dinar en un xino, fer migdiada al sofà i sopar amb amics. Res cultural...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deric,no hi ha millor Bloomday que aquell on no es fa res d'especial: és aquest l'esperit.

      Elimina
  8. Allau,

    Gran museu però per mi mal dissenyat perquè el sol hi entra de ple i malmet el material exposat, com a mínim quan el vaig visitar!

    Hi tornaré aquest juliol que ja tinc planificada una molt bona ruta pels volts de Tàrrega! Apunto el tema dels cargols de cal Siscu!

    La bona nova l'esperarem tranquils... però no triguis que això d'insinuar i no dir no es fa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, a mi no em va semblar que el sol toqués de ple; potser han canviat la distribució.

      Elimina
  9. Tinc un amic pratenc de Verdú que ens hi va portar fa un parell d'anys. Vaig trobar el museu tan deliciós com l'àpat que vam fer després al Castell del Remei.

    ResponElimina