El meu Bloomsday

Des de 1954 (vaja, que tenim gairebé la mateixa edat) cada 16 de juny se celebra el Bloomsday, una diada en record de James Joyce i de la seva novel·la “Ulisses”, l’argument de la qual s’esdevé totalment durant aquesta data. Joyce va escollir el 16 de juny per coincidir amb el dia que va sortir per primer cop amb la seva futura esposa, Nora Barnacle. El que inicialment fou una peregrinació de cinc persones pels llocs de Dublín on ocorre la novel·la, va començar a popularitzar-se lentament fins a esdevenir un fenomen global i (ai!) mediàtic, que actualment té seus als cinc continents. No gosaria posar la mà al foc sobre el seu present contingut cultural; pel que he vist sembla més aviat un mercat medieval o un carnestoltes regat amb cervesa, on possiblement els únics lectors de Joyce entre els presents són Enrique Vila-Matas i els seus confrares.

Tota aquesta introducció espero que afegeixi una mica de pàtina intel·lectual al que en el fons és una redacció escolar sobre què vaig fer dissabte passat. I és que el títol “El meu Bloomsday” té un to que imposa respecte gairebé acadèmic, tot i que durant el dia no vaig pensar ni un sol moment en Joyce ni el seu “Ulisses”. I és que el poble de Verdú, cinc quilòmetres al sud de Tàrrega, al bell mig d’un paisatge que invoca la paraula “secà” amb totes les seves quatre lletres, és un dels indrets menys irlandesos que tenim a tota Catalunya.

I per què escollir Verdú per fer una sortida familiar llargament postergada? Potser perquè la mare, costurera experta i plena de recursos, solia venir aquí a la festa major d’estiu, convidada per un parell de veïnes d’escala, i es dedicava a seduir la pagesia local amb els seus Balenciaga casolans i el seu perfil d’Ingrid Bergman del barri de la Mercè.

Encara que la nostra excusa real va ser la visita al Museu de Joguets i Autòmats fundat pel galerista Manel Mayoral l’any 2004. El museu ocupa un edifici del segle XV de quatre plantes a la plaça major del poble i el seu interior està reformat amb audàcia per adaptar-lo als seus propòsits expositius. La col·lecció conté més d’un miler de peces de tota mena i no exclusivament joguines. Un comentari en el llibre de visitants es queixava que la majoria de joguines exposades eren per a nens rics i es trobaven a faltar més mencions als jocs populars; però el cert és que les joguines “pijes” sempre han fet més patxoca.

Com he dit, apart de les joguines pròpiament dites (i d’una ludoteca i una exposició quasi permanent sobre Mickey Mouse i una botiga de jocs i llaminadures), hi ha també altres mini col·leccions dignes d’interès. Una d’elles és la dels autòmats procedents de la liquidació de les Atracciones Apolo, material que trobo particularment anguniós però d’indubtable valor històric. Hi ha una sala dedicada al futbol —una altra de les grans aficions de Mayoral—, on apart de futbolins (que fins i tot a un negat com jo poden fer gràcia), hi ha relíquies com unes sabates de l’Iniesta i les pilotes de les finals de Wembley i Yokohama 2011.

En resum, el museu té una mica de tot per a tothom i, encara que no estic segur que sigui un dels 10 llocs imprescindibles de Catalunya (com ells afirmen), el recomano vivament. Verdú compta també amb un castell, una església i una ceràmica dignes d’interès. Uns quilòmetres més al sud vam dinar uns deliciosos cargols a la gormanda al Cal Siscu de Ciutadilla i vam continuar la tarda amb una passejada pels carrers en pendent del centre històric de Guimerà. Davant nostre, la vall del riu Corb i un record d’èpoques més inspirades i amigables. 

Dia en definitiva passat molt agradablement, en companyia de germans, cunyats, amic-i-amat i nebot. Dia culminat per una molt bona nova sobre la qual he jurat el màxim secret, encara que al final, tot se sabrà.