Sóc dels que tracta el cineasta australià Baz Luhrmann amb preventiu respecte, no endebades una discussió a la sortida de la projecció de “Moulin Rouge!” (que no m’havia agradat) gairebé em costa el divorci. Per això vaig anar a veure “El gran Gatsby” sense gaires prejudicis, disposat a que la pel·lícula em dugués allà on volia dur-me i, per descomptat, sense fer cap comparació amb la novel·la de Francis Scott Fitzgerald que, llegida feia una pila d’anys, havia virtualment oblidat.
Malgrat aquest ànim tolerant, he de reconèixer que l’inici del film em va depassar per la seva acumulació de pirotècnies abassegadores —plans zenitals de Manhattan, tràvelings de vertigen, textos superposats, insercions a la imatge...— quan a penes la narració havia començat a desplegar-se. A més, com que “El Gran Gatsby” ha estat pensat per a la seva exhibició en 3D (la qual he defugit deliberadament), el film es veu obligat a mostrar dubtoses figures d’estil com ara pluges de paperets i serpentines, l’ejaculació del xampany acabat de destapar o la nevada dramàtica (vingui a tomb, meteorològicament parlant, o no).
 |
| El 3D justifica coses com aquesta erupció de xampany |
Tot aquest frenesí inicial d’efectes empatxadors exhibeix una ambientació indefugible, acuradíssima fins al menor detall, un triomf de la direcció artística de Catherine Martin, la dona del director; encara que potser li falla el factor escala, ja que les mansions dels protagonistes, per les seves dimensions desmesurades entren més en el terreny de la fantasia tipus Disneylàndia que no pas en la realitat dels anys vint americans.
 |
| El castell de la Bella Dorment corregit i augmentat |
Enmig d’aquest circ de tres pistes difícilment es pot demanar que els actors interpretin a éssers reals. Leonardo Dicaprio, deu anys massa gran per a fer de Gatsby, assumeix les directrius de Luhrmann sense cap convicció, més caricaturesc que vulnerable. La sempre encisadora Carey Mulligan, es posa inadequadament tràgica per a les seves primeres escenes i allunya així qualsevol empatia. Joel Edgerton no dóna gens el tipus com a marit de Daisy i exemple d’aristocràtic “old money”. L’única que m’ha fet una bona impressió és la Jordan Baker d’Elizabeth Debicki, paper menor que deu contenir algun secret potencial sexy, perquè del Gatsby que va dirigir Jack Clayton l’any 1974 una de les coses que millor recordo és la Jordan Baker de Lois Chiles.
També recordo el Nick Carraway de Sam Waterston, molt en el seu punt, si se’l compara a l’equivalent que fa Toby McGuire aquí. McGuire ha basat la seva carrera en posar cara de beneit i, pel fet de ser el narrador a la novel·la original, el film en va ple del seu careto. Aquesta és una de les diferències entre literatura i cinema, que el narrador en primera persona pot arribar a ser elegant sobre la pàgina, però que sovint és un intrús incòmode en la seva visualització a la pantalla.
Com he dit abans, no tinc gens present la novel·la de Scott Fitzgerald tot i que en conservo un difús bon record. Em consta que és un llibre que molts lectors estimen sense necessitat de coartades que mirin d’apropar-lo a l’alta cultura. Hi ha qui opina que les virtuts del Gatsby de Fitzgerald rauen més en la forma com està narrat, en el seu estil, que no pas en la història en si (un tret compartit per tota la gran literatura). El Gatsby de Luhrmann, on l’estil gasta estratègies diferents a les de la novel·la, deixa en evidència la feblesa dramàtica de l'idil·li entre Jay i Daisy, i per suplir-les imposta un immerescut dramatisme que fa inacabables les escenes finals del film.
Per motius completament diferents passava a la versió de Robert Redford i passa a la versió de Dicaprio, l’excel·lència literària s’escapa, a la pel·lícula li manca cor, i tot el que queda és una orgia a càrrec del departament de vestuari.
