dimarts, 28 de maig de 2013

Musée Fabre (i 3)

Heinrich Lehmann (1814-1882), malgrat haver nascut a Kiel, ha estat rebatejat com Henri Lehmann per la Wikipédia francesa en un acte d’apropiació tan freqüent al país veí. Potser perquè va ser alumne d’Ingres i obrí taller a París, ciutat on acabaria morint. Pintor acadèmic i “pompier” d’aquells que el segle XIX produí amb escreix, es diria que en alguna de les seves obres s’excedí fins assolir nivells psicotròpics que ens el salven per a la posteritat.

Tal seria el cas d’aquest transport de Santa Caterina d’Alexandria que roman inoblidable per tot aquell que el veu una vegada a la vida. Caterina fou una noble egípcia de finals del segle III, dotada d’una intel·ligència i uns coneixements impropis del seu sexe a la seva època. Una nit va tenir un somni on se li apareixia Crist i sense més vacil·lació va decidir que seria el seu xicot de per vida (allò que se’n diu un matrimoni místic).

L’emperador Maximià, decidit a fer la punyeta a les províncies, es traslladà a Alexandria per organitzar unes orgies paganes. Caterina, que com l’emperador tampoc coneixia el do de l’oportunitat, va interrompre la festa per intentar convertir els presents. Maximià, emprenyat, enfrontà la núvia de Crist en un debat amb cinquanta savis; però, contra totes les expectatives, Cati els convertí tots. Maximià els executà immediatament per haver-lo fet quedar malament i després proposà matrimoni a la noia-meravelles, la qual digué que nanai, com era d’esperar. El pretenent rebutjat actuà en conseqüència i ordenà que la torturessin amb doloroses rodes de punxes. Miraculosament (o potser és que la pell de Caterina era molt dura) les rodes es trencaren i les punxes sortiren disparades per encegar els botxins. Perduda tota paciència, l’emperador manà que tallessin el cap de Caterina. Diuen que del seu coll va brollar la llet, un fet que suposo carregat de simbolisme que no em molestaré a desentranyar. Segons la llegenda una colla d’àngels traslladà el cadàver fins a les faldes del Sinaí.

Aquest instant és precisament el que reprodueix el quadre. Per l’espai entre seients que permet la posició horitzontal del passatger, per l’encens, l’orquestra angelical i l’excés d’hostesses (o hostessos, que mai no saps quin acaba sent el sexe dels àngels) queda clar que no estem parlant de Ryanair.

8 comentaris:

  1. Estava delerós de més obres excelses i ens has portat una que... si que és excelsa però no com volíem!

    En Henri Lehmann per fer aquesta obra segur que va utilitzar la manera de fer de Flaxman que es posà de moda al s. XIX. És un quadre que més enllà de la mística no aporta res.

    El relat de Santa Caterina d'Alexandria, que no de Siena, és dels bons, però.

    ResponElimina
  2. Que no aporta res, Galde? Jo fa tres nits que no dormo. Ja em diràs.

    ResponElimina
  3. Ara entenc d'on ve la nostrada expressió d'encaterinar-se!
    Per no faltar, fins i tot hi ha espai per a una lluna mora minvant.
    El què és segur és que no són les costes d'Alexandria... Pel espadats calcaris jo apunto al litoral provençal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, a tu si et deixen fins i tot ets capaç de precisar latitud i longitud.

      Elimina
    2. Posaria la mà al foc que es tracta del litoral a l'est de Sant Nari o de La Ciutat, amb les proes rocalloses de les Calanques que oculten la rada de Marsella.

      Elimina
  4. quin mal de cap la mossa! ui! ha estat sense voler :P

    ResponElimina