dilluns, 27 de maig de 2013

Musée Fabre (2)



Un cop arribat el segle XIX, el museu pot treure una mica més de pit, sobretot per la seva excel·lent col·lecció de Courbets que, apart dels omnipresents retrats de Bruyas, guarda algunes altres coses bones. Intueixo que Courbet, a més de les seves virtuts estrictament pictòriques, fou un explorador de les possibilitats temàtiques del seu camp d’expressió. Penso en el fragment de banalitat autobiogràfica reproduït a “Bonjour, monsieur Courbet!” o al paisatge marítim a la platja de Palavas, on l’artista apareix com petita figura exaltada, objecte i testimoni de la seva pròpia obra. Per això he escollit aquest home de la pipa com a cap de cartell, sovint considerat un autoretrat, i si ens cenyim a aquest terreny no trobareu res de més descarat ni audaç, pura provocació sorgida del passat.
I com que també m’agrada molt cuidar la iconografia dels meus escriptors més estimats, trobo el Baudelaire de Courbet immillorable, tan concentrat ell a l’espera que s’inventi la Lettera 22 de can Olivetti.


El museu despunta també gràcies al pre-impressionista Frédéric Bazille, artista precursor i fill dilecte de Montpeller. Poso aquí una alegre vista de fora vila, per dir alguna cosa i no quedar-me callat. Afegiré que fou amic de tota la colla, des de Renoir fins a Monet, tot i que els crítics de l’època no l’incloguessin a cap antologia canònica.

El museu Fabre manega noms importants encara que sigui en papers menors, com ara Manet en aquest retrat d’un cèlebre homenot a hores d’ara oblidat. Compteu que en tenen un de cada, la meitat que a l’Arca de Noè: un Matisse, un Sisley, un Renoir, un Utrillo… Poso aquí un de la Berthe Morissot per fer pujar la quota femenina.

Un Robert Delaunay figuratiu i tan colorista com sempre

Un Van Dongen de quan encara tenia la reputació intacta: la Fernande Olivier, una de les dones de Picasso

9 comentaris:

  1. Un bon repàs pel s. XIX que encara ens pot portar més agradables sorpreses. Em quedo, però, amb el primer Courbet!

    ResponElimina
  2. Mirar pintura de la bona -i mai vista- et lliura de l'esplín dels dilluns!
    Per cert, no veig com amb una Olivetti en Baudelaire hauria pogut dibuixar els seus admirables retrats... I, que fina l'al·lusió a la tèrbola biografia del refotudament bo del Van Dongen...

    Si comparem l'excitació creativa del París del XIX amb el coetani badall madrileny, no ens ajudarà a comprendre el present?


    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que va de capa caiguda bo serà recordar que gran era París.

      Elimina
    2. No era l'apel·latiu "de les llums" el santisenya parisí?
      I com arriba a rodar el món...
      Penso en el catàleg permanent de rareses celestes que va establir en Messier. -el dels ulls poderosos-:
      Un heroi visual al qual li reto servitud agenollat.

      Elimina
  3. Després d'aquesta interessant sèrie artística sobre Montpelier, la prenunta em ve directament a la boca: i les ostres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamento dir que d'ostres res. Sóc espiritual i visc de l'art :)

      Elimina
  4. Respostes
    1. Ostres, no sabia que aquest era l'únic sentit d'anar a Montpeller.

      Elimina