divendres, 24 de maig de 2013

Musée Fabre (1)


No va sobrada Montpellier de grans atraccions turístiques i del seu Museu Fabre en treu un rendiment considerable, especialment d’ençà la seva remodelació l’any 2007. Obert al públic l’any 1828 gràcies a la donació del pintor i mecenes François-Xavier Fabre, la seva col·lecció actual (que us juro que no consta exclusivament de retrats d’Alfred Bruyas) mereix una visita, tot i que selectiva, com no podria ser de cap altra manera quan la pintura francesa entra en joc.



L’itinerari comença molt bé amb la pintura flamenca i holandesa del segle XVII, tant i tant bé que goso aventurar que és una escola que rarament resulta mediocre. Vistes les sales següents, aviat m’hauré de mossegar la llengua, però és innegable que el retrat del pintor Frans Francken (obra del sovint temible Pieter Paul Rubens) té tot el que ha de tenir un retrat, en mestratge tècnic i en perspicàcia humana. I, a falta d’un Vermeer, aquest home que escriu una carta ens retorna tota la delícia del costumisme del Països Baixos, gentilesa de Gabriel Metsu.


En matèria de pintura italiana, el Veronese és sempre una aposta segura, i encara que “El matrimoni místic de Santa Caterina” sembli el retall d’una obra major (de tan mal enquadrada com està) i una mica mancada d’arguments, no hi falten les magistrals textures i subtils cromatismes que caracteritzen l’artista.

Més mundana és la postal veneciana de Francesco Guardi, encara que bonica per mèrits propis (si no pots tenir un Canaletto, en Guardi farà el fet!, i prou bé que se’n surt). Però ja la teníem vista, oi?, que aquests venecians es van assegurar que ni un sol museu del món es quedés sense una “vedutta” del Gran Canal.



Josep de Ribera, el seguidor valencià de Caravaggio, ens presenta aquí una Maria Egipcíaca necessitada d’un bon bistec (oi que retira una mica a Chus Lampreave?) Més goig fa, malgrat la seva doble mastectomia, la Santa Àgata de Zurbarán. I és que pintors com Veronese o Zurbarán rarament ens fallen i dignifiquen la col·lecció on hi figuren. Llàstima que ens trobem a França i que, per tant, s’ha de donar lloc preferent a la pintura local, pintura que, si parlem dels segles XVII i XVIII, no sol fer-me ni fred ni calor (encara que al Musée Fabre aquesta secció em deixa corglaçat). Potser pel seu aire inacabat, que evita la llepada perfecció del neoclassicisme, m’inclino per aquest retrat de Philippe-Laurent de Joubert que va fer Jacques-Louis David.


8 comentaris:

  1. La selecció és més que bona. Malgrat tot ja veig que el museu respira aquella tònica dels grans museus francesos de sales i sales de pintura que et deixa la retina triturada...

    ResponElimina
  2. Galde, tritura però preserva les essències. No està gens malament.

    ResponElimina
  3. I com es nota quan s'ha mirat -no vist- molta pintura!

    I dues preguntes: Coneixedor de la gran dificultat de "retratar" pintura, i en vista dels resultats (gràcies per incloure els marcs!), són fotos teves en directe o són scaners del catàleg o d'unes postals?
    I, tu que tan bé coneixes "Londres", per què Montpelier i no un legítim Montpeller (ja no dic l'original Montpelhièr)?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, totes les imatges són de la web del museu. Amb les fotos personals no podria somiar aquests resultats.

      En quant als topònims, deixa'm guiar per l'hàbit.

      Elimina
  4. Soc bastant més amic dels museus de ciència i història natural que no pas els de pintures...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exposicions de bèsties dissecades, per exemple?

      Elimina
    2. per exemple, de fet, potser aviat penjo alguna foto al bloc dels bitxus del museu de Ginebra, però no crec... seria massa personal, no faria per pons's blog

      Elimina
    3. A menys que siguin de la teva família, no veig perquè hauria de ser una qüestió personal.

      Elimina