divendres, 10 de maig de 2013

Cultureta vienesa

Mientras todos esperaban al actor que les había prometido venir a su cena de la Gentzgasse, después del estreno de El pato salvaje, hacia las once y media, yo observaba al matrimonio Auersberger, precisamente desde el sillón de orejas en el que, a principios de los años cincuenta, me sentaba casi a diario, y pensaba que había sido un grave error aceptar la invitación de los Auersberger. Hacía veinte años que no veía a los Auersberger y, justamente el día de la muerte de nuestra común amiga Joana, me los había encontrado en el Graben y, sin circunloquios, había aceptado su invitación a aquella cena artística, así había calificado el matrimonio Auersberger su banquete. Durante veinte años no había querido saber nada del matrimonio Auersberger y durante veinte años no había visto al matrimonio Auersberger y en esos veinte años el matrimonio Auersberger me había dado bascas sólo al oír su nombre pronunciado por un tercero, pensaba en mi sillón de orejas, y ahora el matrimonio Auersberger me enfrenta con ellos y con mis años cincuenta.
En temps de crisi, en temps de depressió, res millor que acudir a Thomas Bernhard per trobar-hi consol: Herr Oli-en-un-Llum. O així pensava. El fragment que antecedeix pertany a l’inici de “Tala” (1984), una de les mostres tardanes del talent bernhardià. La traducció és de Miguel Sáenz (per a Alianza Editorial), qui ha esdevingut el seu torsimany de referència en llengua espanyola.

Aquestes primeres línies de “Tala” presenten ja la situació única de tota la resta del llibre, el qual descriurà (sense ni un sol punt i apart) el “sopar artístic” que el matrimoni Auersberger dedica a un famós actor que acaba d’estrenar “L’ànec salvatge” d’Ibsen. El narrador, que durant vint anys ha evitat aquest ambient literari que havia freqüentat en la seva joventut, s’enfronta ara a un mirall implacable del pas del temps. I per fer la diada més sinistra, el banquet ha estat precedit pel funeral d’una amiga comuna, que ha comès suïcidi al refugi de la seva casa paterna.

Tractant-se de quintessencial territori Bernhard, ens podem esperar una de les seves típiques jeremiades traçades amb un circular “ostinato”. I efectivament es va fent tard i l’actor no acaba mai d’arribar, mentrestant el narrador observa com els seus vells amics, que tant havia arribat a admirar, s’han convertit en personatges deplorables, que han bescanviat l’idealisme i la rebel·lia juvenil per la moma de les subvencions estatals. A sobre, quan finalment serveixen el sopar, ni els plats ni les begudes superen la més trista mediocritat.

Fa alguns anys, una visió tan deliberadament negativa del món, com la que presenta Bernhard, m’hagués produït, per pur contrast, un potent sentiment d’eufòria. Per això conservo les lectures de “Formigó” o “Mestres antics” com algunes de les experiències més hilarants de la meva vida de llegidor. Però amb “Tala” l’efecte no s’ha produït: em temo que per la simple i lletja raó que ja no sóc jove i que em sento incapaç de riure-me’n de la descripció entomològica de com van morir les il·lusions intel·lectuals d’una colla d’artistes vienesos. I, el que és encara pitjor, per primera vegada descobreixo aquí com el propi narrador (o sigui el personatge “Bernhard”) comença a odiar-se a si mateix, per haver-se venut i per haver traït les millors motivacions d’una època propícia.

I com un doble mirall, m’he vist també reflectit en aquest sopar, on ja no goso mirar els ulls de les persones que algun dia havia estimat. Serà que Bernhard no és un autor per a vells.

4 comentaris:

  1. No sé si és autor per a vells, però que és obligatori, de ben segur. La vaig llegir fa temps, tot el que duu la seva signatura ha de ser meu, amb avarícia, i vaig tenir una sensació semblant. Ja ho té Bernhard, se t'enduu amb ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament l'havia d'haver llegit abans.

      Elimina
  2. Sí que ens hem anat fent grandets...
    Tant a Viena com aquí, la part pesarosa de comprovar en els altres com la reiteració s'ha anat fent forta és que ens inclou. (Valgui aquest comentari com a prova.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser serà qüestió de buscar nous aires.

      Elimina