dijous, 2 de maig del 2013

Una hortalissa equívoca

De tant en tant afusello impunement “Strange Maps”, sobretot quan tracten una qüestió que em motiva, com per exemple els fàl·lics cogombres que fragmenten de forma inesperada la geografia europea. No estic mencionant una verdura conflictiva, ni de presència històrica recent, ja que degut al seu origen asiàtic, xifrat trenta segles enrere, va seguir un camí d’expansió perfectament previsible a través de totes les civilitzacions conegudes, passant per Mesopotàmia, Grècia, Roma i finalment el Nou Món, allà cap a 1494.

El cogombre pot ser un fruit vulgar i que és compartit a gairebé totes les taules del planeta; però la seva denominació no deixa de tenir estranyes derivacions lingüístiques. Observeu si no les isoglosses de dalt. [Una isoglossa és la línia imaginària que separa dues regions geogràfiques amb característiques diferents pel que fa a una determinada qüestió de llengua].

El mapa que aquí es presenta és una inacabable font d’interrogants que té molt poc a veure amb el codi genètic de les llengües europees. La immensitat morada abasta eslaus, escandinaus i germànics a causa d’una rel comuna molt evident, a la qual s’apunten també els excèntrics habituals que són els finesos. Als Balcans i a Romania (que, com el seu nom indica, és romànica) s’ha de parlar de “castravete” o similars. La influència àrab es fa palesa ens els països nord-africans, Turquia, Orient Mitjà o Txetxènia.

Estranyíssima és l’associació dels cogombres que travessen els Països Catalans, la França, Països Baixos, Illes Britàniques, Eslovènia i Galícia! A la resta de la Península Ibèrica predomina el “pepino”; fins i tot els esquerps bascos el tenen com a opció al costat del més autèntic “luzoker”. Queden finalment els veritables originals: Itàlia (cetriolo/tritrolu), Luxemburg (kornishong), les Hèbrides (cularan) o Geòrgia (k’it’ri) més algunes altre llengües del Caucas.  

Més enllà de constatar que la llengua fa estranys companys de llit, encara no m’explico perquè m’ha fet tanta gràcia aquest mapa. Aquí el deixo per si algú s’ho/m’ho explica.

14 comentaris:

  1. Ostres, això de parlar de cogombres i companys de llit queda una mica així com rar... o no! Sobre el mapa, fantàstic i tant de bo n'hi hagués així per a cada concepte un de diferent! En podríem treure molt de suc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdó, Galde, no pretenia ser picant, només consistentment filològic.

      Elimina
  2. L'illa penínsular (castellà i portugués) del "pepino" és només aparent; també es pot dir "cohombro". "Pepino" s'adopta al segle XV.

    La gran àrea morada és la que queda fora de la influència romana i per tant del "cucumerem" llatí. Suposo que l'arrel d'aquesta àrea deu ser germànica.

    Els rumanesos, tot i ser part de la romanitat, tenen força influències eslaves.

    Per què els italians fan servir "citriolo" no t'ho sabria dir. És un derivat de "cedro", un cítric semblant a la llimona. M'imagino que es van desmarcar del "cucumerem" perquè el mot deuria entrar en conflicte amb una altra paraula semblant, que és el que passa en castellà.

    Espero no haver trencat la màgia cromàtica del mapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En italià "cocomero" és síndria. Potser per això...

      Elimina
  3. No fotis que ara ens trauràs un mapa per cada hortalisa!

    ResponElimina
  4. què maco el cúcamar irlandès..i a sobre és el que més s'assembla a l'arrel llatina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després diran que el gaèlic és una llengua estranya.

      Elimina
  5. ostres el de les maduixes si que l'hauries de fer......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, aquest perquè me l'he trobat fet, que no tinc do de llengües.

      Elimina
  6. Ostres, és impressionant tot això!

    ResponElimina
  7. serà per l'agurka que t'hi has fixat? ja se sap, Islàndia marcant tendències ;P

    ResponElimina