divendres, 3 de maig de 2013

El nostre Tintín nostrat


Segons una idea bastant estesa i sovint repetida, se suposa que Tintín és un personatge particularment estimat a Catalunya. Depenent de la temporada, he sostingut la mateixa opinió sense parar-me a pensar si aquest prejudici es basava en alguna raó de pes o era només la projecció d’un desig personal. El recent “Som i serem (tintinaires)” de Joan Manuel Soldevilla (Acontravent, 2013) intenta justificar aquesta impressió tot aportant proves de la fructífera relació que ha mantingut el nostre país amb el personatge d’Hergé. Soldevilla, barceloní trasplantat a Figueres des de fa molt, disposa de les credencials tintinòfiles requerides per la tasca: és autor de “L’abecedari de Tintín” (Pagès Editors, 2002) i “Univers Hergé” (Pagès Editors, 2007), promotor d’innombrables iniciatives tintinesques i soci fundador de 1001, l’associació dels tintinaires catalans.

El primer motiu de la catalanitat de Tintín ja ens l’aporta el títol, perquè “tintinaire” (malgrat no ser encara una paraula normativa de l’IEC (tot arribarà)) és genuïnament congruent amb la llengua i d’un significat claríssim. Quantes altres llengües poden presentar un vocable equivalent? Aquesta vocació pel neologisme amic només pot ser indici d’un tropisme innat envers el personatge del reporter estimat per lectors de 7 fins a 77 anys. Però Soldevilla no es deixa enlluernar pels mirallets filològics i furga també en l’història recent per rescatar l’aventura editorial de Tintín al nostre país a partir dels anys 50. Es menciona el primer intent ibèric de Casterman, l’aparició serialitzada a “Blanco y Negro” i l’estrena a l’Editorial Juventud de Luis Zendrera l’any 1958.

El primer Tintín en català arribà el 1964 i fou “Les joies de la Castafiore”, una carta de presentació impossiblement atípica pel que fa a les aventures del nostre heroi, però també generatriu d’adhesions incondicionals per part de la nostra “intel·liguentsia” més particular. Soldevilla ret justificat homenatge a la sàvia i meditada tasca traductora d’en Joaquim Ventalló i llença un expressiu “llamp de llamps!” per qui el vulgui entendre. Després s’aboca en diverses perquisicions de caire periodístic. Per exemple, el primer lector de Tintín documentat a casa nostra (Javier Romero, el fill del novel·lista Luis Romero), la primera exposició dedicada a Tintín abans del “boom” dels 80, o el paper evangelitzador de la revista “Cairo” i del seu editor Joan Navarro.

Com a la majoria d’assaigs escrits per addictes, en algun moment es força la màquina i es voreja la fantasia. Haddock feu de xofer dels ducs de Windsor durant la seva visita a Barcelona? Apareix Tintín a les memòries de guerra de Teresa Pàmies? Probablement la resposta és que no, però el lector farà bé a prendre’s la possibilitat amb bon humor.

Possiblement perquè el material quedava curt, el llibre es complementa amb un assaig sobre el suïcidi i la seva aparició a les aventures de Tintín. Pot semblar una qüestió forassenyada al bell mig d’una obra destinada a tota mena de públics, però el punt de vista de Soldevilla té els seus fonaments i no se li pot negar originalitat. “Som i serem (tintinaires)” és un llibre lleuger, entretingut i un pèl estirat que els tintinaires catalans faran bé de llegir amb simpatia.

10 comentaris:

  1. No veig que el tema doni per escriure un assaig sencer.
    Això sí, tintinaire per sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fossis tintinaire de debò no et conformaries amb menys que una enciclopèdia ;p

      Elimina
  2. No he conegut expert més tintinaire com el Soldevila, vaig estar un parell d'anyets a l'associació, però, vés com pugen les noves fornades amb els seus treballs de recerca,

    http://premisrecerca.udg.edu/Portals/0/CS/premis2012/250-tdrudg12amargantmarti.pdf

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un altre exemple que, com diuen molts estudiants, el treball de recerca és l'assignatura més guai del batxillerat.

      Elimina
    2. Kalamar, això és al·lucinant, però no estic disposat a seguir-los tan lluny.

      Elimina
    3. Santi, i jo que em pensava que amb la Viquipèdia s'havia acabat tota la investigació.

      Elimina
  3. Gràcies pel vostre suport i per la mirada intel·ligent sobre el meu assaig. I sí, som i serem tintinaires!

    ResponElimina
  4. Tant si es vol com si no es vol, Joan Manuel. Gràcies a tu per la feina.

    ResponElimina
  5. En general he xalat molt, però trobo que ventila amb massa poques línies el "Tintín a Barcelona", el pastiche tintinaire més nostrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet, jo també ho vaig trobar, però quedava malament que fos jo precisament qui ho digués.

      Elimina