dijous, 8 de gener de 2015

Sexe d’abans

Acabem de veure la primera temporada de “Masters of Sex”, sèrie de Showtime basada en un joc de paraules barat i en les investigacions sexològiques dutes a terme a finals dels anys 50 i principis del 60 pel doctor William Masters i la seva “estreta” col·laboradora Virginia Johnson. La sèrie, desenvolupada per Michelle Ashford, participa de la dèria per l’estètica “vintage”, iniciada per “Mad Men”, que s’admira de tot l’embolcall de la cultura pop del passat recent i comenta en una nota al peu “Déu n’hi do com hem canviat!”. Que, a més, tots els seus capítols girin entorn del sexe i les seves infinites variants no en disminueix evidentment l’interès.

No posaria la mà al foc sobre la veracitat biogràfica de “Masters of Sex”, encara que l’espinada ben documentada que aporten les figures de Masters i Johnson es basi en la realitat. La majoria de personatges circumstancials són segurament inventats, però tots ells il·luminen anècdotes de temps ben poc il·lustrats. Condons i consoladors, fel·lacions i cunnilingus, orgasmes fingits, orgasmes vaginals i orgasmes clitoridis, homosexualitat, fetitxisme, parafílies, embarassos no desitjats, infertilitat, càncers femenins… són conceptes que apareixen des del desconeixement i revelen com, gràcies a les investigacions d’aquesta parella pionera, hem heretat un món una mica més informat i lliure. Més enllà de qüestions purament sexuals, la sèrie aborda també la discriminació professional de gènere i els primers qüestionaments sobre els papers tradicionals d’homes i dones en les relacions sentimentals

La sèrie, o almenys la seva primera temporada, presenta totes les audàcies de la nova escriptura per a televisió: flashbacks i flashforwards, onirismes visuals i auditius, animacions digitals i escenes imaginades que, juntament amb l’estètica purs anys 60, la fan molt atractiva de seguir. La multitud de trames paral·leles, amb una barreja justa de comèdia i drama, i un cas central de tensió sexual no resolta (que és un recurs que no falla mai, encara que aquí s’enfoqui de forma molt insòlita), fan de “Masters of Sex” un producte apte per a qualsevol mena de públic adult.

En el departament interpretatiu, bàsic per sostenir qualsevol sèrie amb pretensions serioses, encapçala el repartiment Michael Sheen com a Doctor William Masters. Aquest gran actor gal·lès, que compta amb el dubtós honor d’haver encarnat fins a tres vegades el primer ministre Tony Blair, fa un treball magistralment contingut (que converteix en demolidores les escasses escletxes de sentiment que deixa escapar). Sheen, a la seva manera discreta i poc efusiva, està de premi; i l’única pega que li trobo és que no me’l crec com un americà de Cleveland, traspua Gran Bretanya per cada porus de la seva pell. Al seu costat, la relativament desconeguda Lizzy Caplan fa una Virginia Johnson irreprotxable en el pla interpretatiu que, a més, pot presumir d’un físic tan atractiu com descaradament morbós.

En aquest tipus de produccions sempre es compta amb actors “veterans, coneguts, o populars” per completar el repartiment amb nota. Aquí fan el paper a la perfecció Ann Dowd, Julianne Nicholson i Beau Bridges (injustícia poètica, perquè el Bridges que estava “beau” era en Jeff). La nostra estimada Allison Janney (la C.J. de “The West Wing”) fa d’esposa insatisfeta durant sis capítols i obtingué l’Emmy a l’Outstanding Guest Actress in a Drama Series aquest passat 2014.

“Masters of Sex” compta amb una temporada més (emesa) i una tercera i final d’aparaulada. No posaria la mà al foc que el nivell es mantingui a tota la resta de la producció, però la brevetat no deixa de ser una virtut i una raó per no cagar-la. Molt aconsellable, en definitiva.

8 comentaris:

  1. Pel que dius fins i tot en els Instituts l'hauríem de passar com a educació sexual!

    Potser així els nostres adolescents estarien més informats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que seria molt recomanable als instituts, encara que els estudiants no es podrien creure que en el passat fóssim tan rucs. A més, s'origina aquí el mite que la grandària no importa.

      Elimina
  2. la fan al Canal plus, n'he vist nomès algun episodi a mitges, però està molt ben ambientada aixó si, quan al protagonista masculí és que té cara de britànic, no s'hi pot fer res en aixó. De totes maneres no l'he seguit, de fet no en segueixo cap, l'única que m'interessava i hi estava més o menys enganxat era LOUIE.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Louie l'hauria de veure: tothom en diu meravelles.

      Elimina
  3. Doncs si la fan al Plus me la miraré. El tema m'interessa ;)

    ResponElimina
  4. En prenc nota. Malgrat el pas dels anys sempre aprendré alguna cosa. El plànol és molt bonic, recorda el eteerns plànos generals de Vincente Minnelli.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És interessant com a història de la nostra cultura. El plànol correspon a una imatge promocional; és massa premeditat per pertànyer a la sèrie.

      Elimina