diumenge, 18 de gener de 2015

Un llarg comiat

Julianne Moore és tant una bella dona com una gran actriu, la qual rarament fa mai un mal paper, ni tan sols en pel·lícules que no se la mereixen. Per tant, amb la sola reserva de Marion Cotillard, res m’agradaria tant com que guanyés l’Oscar a la millor actriu pel seu treball a “Still Alice”, encara que es tracti d’una aquelles interpretacions que des del guió semblen escrites amb tots els premis al cap. Potser Moore ha estat millor en altres films, però aquí està irreprotxable i és pràcticament l’únic que justifica el passar per taquilla.

L’Alice del títol és una especialista en lingüística a la Universitat de Columbia, que poc després de fer cinquanta anys comença a notar pèrdues puntuals de memòria i moments de desorientació. La consulta amb un neuròleg revelarà que està patint un cas rar d’Alzheimer prematur el qual (per acabar-ho d’adobar) és genètic i el pot haver transmès als seus tres fills adults. Ara podria dir allò de “no explicaré més per no rebentar les sorpreses que amaga la pel·lícula”, però mentiria, perquè bàsicament no hi ha més: la resta de “Still Alice” (“Encara Alice” o “Sempre Alice”, com s’ha estrenat aquí) consisteix en la contemplació passiva del deteriorament cognitiu d’una persona inicialment molt ben articulada. Per descomptat al voltant de la figura protagonista hi ha un grup familiar que reacciona de manera diversa davant del problema, però el seu entorn culte i benestant sembla llimar les principals dificultats i deixa el film orfe de qualsevol mena de tensió o conflicte.

Per això la resta de personatges, més que humans tridimensionals, semblen elements necessaris de l’utillatge. Això fa que ni el marit benintencionat i confós que interpreta Alec Baldwin, ni els tres fills (Kristen Stewart, Kate Bosworth i Hunter Parrish) tinguin gaire roba a tallar, tot i que la vampiròfila Stewart és potser la que surt millor parada. De l’embolcall cinematogràfic poc de distingit puc dir, si no és que els directors Richard Glatzer i Wash Westmoreland (gais i matrimoniats) no trepitgen mai a fons l’accelerador del melodrama i presenten imatges d’un gust sempre excel·lent.

En sortir de veure “Still Alice” he pensat que la pel·lícula, una mica o bastant estèril, no m’ha ensenyat res de nou (apart d’insistir-me que l’Alzheimer és una cabronada). El territori temàtic, sobre el paper, era atractiu i fèrtil; però l’única idea inesperada que n’he tret és que, en un cas d’Alzheimer, són els més preparats els que es deterioren més de presa. Així que limitaré la recomanació d’aquest títol pels convençuts que Julianne Moore és tota una deessa. (O pels que ja mostrin una bona disposició).

2 comentaris:

  1. Pinta bé... He tingut l'alzheimer a prop (sogre) i realment és una cabronada, i encara ho ha de ser més amb 50 anys, no entenc que és pitjor si estàs ben preparat, hauria de ser al revés a l'hora de lluitar-hi. Segur que la Moore val la pena, sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, val la pena per ella, però la pel·lícula mereixeria ser molt millor.

      Elimina