Maria d’incògnit

Antonello da Messina, imatge promocional

Agafo “El testament de Maria” del taulell de novetats de la biblioteca, simplement perquè era allí i perquè Colm Tóibín em sol interessar. El llibre és molt breu i l’ocupa tot ell el monòleg d’una dona exiliada a qui li han crucificat un fill que solia fer miracles i discursos importants i que arrossegava una pila de deixebles al darrera. Us sona?

El text evita tant com pot els noms propis, però no hi ha dubte que qui parla és la mateixa Maria que apareix als evangelis, encara que aquí no es mencioni ni la seva suposada virginitat, ni el suposat portent del seu embaràs. Molt del que es narra no correspon a les versions canòniques i així la marededéu no es queda a contemplar el desenllaç de la crucifixió sinó que fuig cap a l’exili. Tampoc hi ha per tant cap testimoni de la resurrecció del Crist, la qual es presenta més aviat com un muntatge orquestrat pels seus deixebles. Maria enyora els temps ja llunyans en els quals gaudia de la companyia del seu marit i el seu fill encara no s’havia convertit en una figura pública. De fet presenta el cas del seu fill com si hagués sigut abduït per una secta de fanàtics i no el reconeix quan el sent adreçar-se a les masses amb paraules buides però ressonants.

Per descomptat “El testament de Maria” no ha agradat gaire els catòlics més tradicionals, pels quals no és acceptable posar en dubte la capacitat de fer miracles o la mateixa divinitat de Jesús. Segurament no és mala idea presentar una Maria més terrenal i allunyada de tota transcendència, que s’estima més tenir el fill assegut a la falda que no pas jugant a la revolució amb els “amigatxos”; però d’aquí a convertir-la en exiliada política que fa donacions al temple de Diana a Efes hi ha un salt quantitatiu que ni jo estic disposat a subscriure.

Dit de passada, el text del monòleg també conté moments lírics de poesia bíblica, amb austeritat de terra eixorca i un munt de galàxies al capdamunt, bagatge que pot ser admirable per a segons qui, però pel qual estic totalment immunitzat (i, si no, llegiu el paràgraf següent).

Coincideixo amb Tóibín en l’edat; però haver nascut a la catòlica Irlanda deu constituir una circumstància definitòria traumàtica i difícil de superar. Reconec que després de tants anys allunyat de la Història Sagrada, tots aquest contes de la resurrecció de Llàtzer, l’aigua convertida en vi i la passejada pel mar de Galilea em resulten tan aliens com absurds. Almenys a mi no se m’acudiria mai ficar-me en l’escriptura d’aquests laberints bíblics i neotestamentaris de tan difícil resolució com és el de la vida de Maria. Sense ganes d’ofendre ningú, fins i tot diria que cal ser una mica busca-raons per escriure “biografies no autoritzades” de la marededéu. Per a mi, aquesta lectura s’ha saldat amb una estona (breu) perduda.