L’editor constant i la novel·lista esquerpa (1)

Aquesta és la tercera vegada (i espero que definitiva) que parlo de la correspondència creuada entre l’editor Joan Sales i la (sobre tot) narradora Mercè Rodoreda. El llibre el va editar l’any 2008 CLUB EDITOR, es titulava “Cartes Completes (1960-1983) i li va fer totes les cures mèdiques prèvies a la publicació l’especialista Montserrat Casals.

Distingida senyora:
Ens interessaria, amb vistes a la possible publicació dins la col·lecció del CLUB DELS NOVEL·LISTES, llegir la seva obra “Colometa”, de la qual ens ha parlat en Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi.

Així s’adreça Joan Sales a Mercè Rodoreda el 22 de desembre de 1960, poc després que el citat jurat del premi Sant Jordi menystingués la vàlua de la novel·la que ella havia presentat a la competició sota l’inofensiu nom de “Colometa” i que acabaria esdevenint poc després l’artefacte literari que coneixem com “La plaça del Diamant”. Sales queda immediatament enlluernat pel text, que vol publicar sense cap dubte (tot i que el títol de “Colometa” el fa esgarrifar fins el moll de l’os), i s’inicia així una estreta relació tan amistosa com professional que duraria els següents vint-i-tres anys i només quedaria estroncada per les respectives morts successives durant l’any 83.

Des d’un bon principi ella demostra que la diplomàcia no és el seu fort; només cal veure com reacciona a les esmenes d’en Sales:

190 - Aquest “vet aquí” estúpid i el “un bon dia” vulgar, fora. No sabeu el que vol dir “estil”. No en teniu la més petita idea.

218 - No sabia on havia mort ni si l’havien enterrat “allí qui sap a on…” què vol dir tot aquest bullit? Fora! Ja estava bé tal com ho havia escrit l’escriptor; que sóc jo.

Sales les entoma impertorbable, molt conscient de la qualitat literària de la seva aposta i perque totes les impertinències són bones, mentre no es posi en perill la relació. Amb els anys (i el frec continuat) s’estableix una mena d’intercanvi cordial entre les dues famílies, encara que Rodoreda persisteixi a jugar al gat i la rata, sempre fugissera entre els escenaris canviants de Ginebra, París, Barcelona i posteriorment Romanyà. Sorprèn retrospectivament com era de difícil fa cinquanta anys tenir localitzada una persona, la dependència total de les lentituds i les ambigüitats de la comunicació postal, i el poc recurs que es feia al telegrama i el telèfon, condemnats només a circumstàncies molt excepcionals.

El llibre és per tant també testimoni de com han canviat tantes coses en els últims quaranta anys. Per exemple, per cobrar l’import d’un premi Rodoreda necessita que el seu marit, de qui feia molts anys que estava separada, li firmi una autorització. Per altra banda, la tramesa de diners a l’estranger sembla tasca quasi impossible, mentre que l’enviament de llibres està sotmès als inescrutables designis de la censura. Quan les oficines de l’editorial Ariel es traslladen a Esplugues, Sales ho comenta com si se n'anés a treballar a les selves del Perú pel sol fet que les comunicacions telefòniques s’han de fer via conferència.

Sobta també descobrir com s’ha vist alterat l’estatus de la llengua catalana, la qual a principis dels anys seixanta comptava, segons Sales, amb un sostre de deu mil famílies lectores. S’explica el curiós cas d’una dona que truca a l’editorial i que, parlant un català perfecte, demana que li canviïn “La plaça del diamant” que acaba de comprar, ja que està escrita en català i no el sap llegir. Es percep que la gran normalització produïda per l’escola en català i per l’aparició dels grans mitjans de comunicació encara estava pendent. Així Sales insisteix a emprar “acera”, perquè la “vorera” que ha escrit Rodoreda diu que no l’entendrà ningú; i fa befa de paraules com “bústia”, “guardó” o “enguany” que li semblen horribles. Al mateix temps, per pures ganes de fer l’idiota escriu “numbru” (per “número”) i “hungru” (per “hongarès”).

És també molt reveladora, tal com denuncia Sales, la poca propensió que tenen les editorials barcelonines en castellà a traduir autors catalans, quan aquesta és l’única via que permetria el seu accés al camp de les traduccions internacionals. És significatiu que la primera edició en castellà de “La plaça…” s’orquestri a Edhasa des de Buenos Aires. Mal per mal, l’editor del Club del Novel·lista, abans que els Vergés, els Seix i els  Barral de torn, s’estima més en Lara de Planeta, un pirata simpàtic que, malgrat el seu origen andalús, està disposat a convocar un premi Ramon Llull (er Lu) per acontentar la seva senyora i divulgar de retruc la literatura en català.