dimecres, 28 de gener de 2015

Heroïna, incest & parties

D’entre els precursors de l’ara puixant gènere de l’autoficció potser caldria destacar l’impossiblement britànic Edward St Aubyn, tan i tan exageradament britànic que no crec que ni una bona traducció literària ens el fes més comprensible als lectors catalans. St Aubyn va néixer a Cornualla el 14 de gener de 1960. El seu pare era un ex-soldat de l’Imperi, posteriorment metge de capçalera en exercici, retirat en casar-se amb una rica hereva de Cincinnati, la que seria la seva mare (la de l’Edward, s’entén). Gaudí d’una infantesa daurada, almenys en el terreny material, repartida entre Londres i un bonic mas a la Provença, amb els únics inconvenients coneguts que la seva mare no se l’estimava gens i que el seu pare el va sotmetre a abusos sexuals entre els cinc i els vuit anys. Rebé tanmateix la millor de les educacions, culminada a la universitat d’Oxford, on ingressà ja com a consumat addicte a l’heroïna.

Amb aquests antecedents, qualsevol persona normalment constituïda escriuria un llibre escandalós i testimonial i a continuació passaria a promocionar-lo pel talk-show televisiu del moment. En canvi els escriptors de raça (com ho és St. Aubyn) s’inventen un alter ego (de nom Patrick Melrose) i escriuen al seu voltant algunes de les novel·les més llestes, personals, i desconcertants de l’actual literatura britànica. Encertadament l’editora Mondadori ha reunit els tres primers lliuraments del seu cicle novel·lístic en un sol volum que es titula “El padre” (que tradueix Cruz Rodríguez Juiz de forma possiblement millorable). “El padre” és un recull heterodox de tres textos, cadascun d’ells totalment diferent als anteriors, però que tenen en comú la brevetat, molts dels seus personatges i l’ombra allargada d’aquest pare titular.

La primera novel·la, novel·leta si voleu, es diu en anglès “Nevermind” (1992) o “Da igual” (en castellà). Relata en clau de comèdia de costums les poques hores d’un cap de setmana provençal, on una colla de gent civilitzada (?) i molt “high society” es reuneix per sopar i intercanviar inanitats. David, l’amo de la casa i pare de Patrick, s’avorreix amb misantropia mentre que Eleanor, la seva mare, escapa de l’horror quotidià amb l’ajuda de l’alcohol i els tranquilitzants. Com a víctima col·lateral s’hi troba un Patrick de cinc anys, que juga al joc del testimoni ocult i aventurat fins que un instant de buidor moral el converteix en protagonista d’una escena de pederàstia incestuosa. El moment de la violació es resol magistralment, gràcies a la imagineria indirecta de contemplar un fora de camp amb gekos. I a continuació hi ha aquesta irreflexió devastadora que explica tantes coses:
Durante el almuerzo David tuvo la impresión de que quizá hubiera llevado demasiado lejos su desdén por la mojigatería de la clase media. Ni siquiera en el bar del Cavalry and Guards Club podía alardearse del incesto pedófilo homosexual con la confianza de obtener una acogida favorable. ¿A quién podía contarle que había violado a su hijo de cinco años? No se le ocurría ni una sola persona que no prefiriese cambiar de tema (y algunas reaccionarían mucho peor). La experiencia en sí había resultado breve y brutal, pero no del todo desagradable.
El segon llibre passa bastants anys més tard i es diu “Malas noticias” (1992). El pare del narrador mor a New York i el seu fill, encara el fictici Patrick Melrose, vola a “the Big Apple” per recollir-ne les cendres. Patrick és ja un drogoaddicte consumat que passarà la seva breu estada alternant entre dinars a clubs privats amb venerables mòmies contemporànies al seu pare i vetllades molt més mogudes encalçant camells a Alphabet City mentre els Talking Heads (som al 82) sonen com a música de fons. St Aubry demostra que coneix de primera mà la teoria i pràctica en l’ús de qualsevol mena de droga i descriu de forma molt plàstica els seus efectes, escenifica un teatre mental i polifònic de la paranoia i sotmet el seu Patrick a mil-i-un infortunis i degradacions. Les cendres del pare abusador romanen com a mut contrapunt a un racó de la cambra de l’hotel Pierre.

“Alguna Esperanza”/”Some Hope” (1994) succeeix encara uns anys més tard i gira entorn d’una festa d’aniversari que se celebra a una senyorívola casa de camp anglesa, festa a la qual la princesa Margarida ha estat convidada. Aquesta novel·la és la més frívola, fragmentada i coral de la trilogia, la més deutora d’Evelyn Waugh per la seva colla de “Bright Young Things” loquaços, estrictament obligats a posar-se al dia a la dècada dels 90. St Aubry sembla escriure amb coneixement de causa, quan tracta de mala bèstia a la difunta germana de la Reina Isabel, però els seus dards implacables es prodiguen igualment pertot arreu:
—La reina decía el otro día que los precios de la vivienda en Londres son tan altos que no sabe cómo se las arreglaría sin Buckingham Palace —explicó la princesa Margarita a un comprensivo Peter Porlock.
***
—En el incesto hay siempre un elemento de cooperación —comentó Kitty Harrow con convicción—. Sé que se supone que es un tabú espantoso, pero siempre ha ocurrido, a veces en las mejores familias —añadió con suficiencia, tocándose el acantilado de pelo gris azulado que le coronaba la frente—. Recuerdo a mi padre de pie frente a la puerta de mi dormitorio susurrándome: «No sé qué voy a hacer contigo, no tienes ni pizca de imaginación sexual».
Al bell mig d’aquest florilegi de diàlegs per a besucs, Patrick Melrose (sembla que definitivament desenganxat de les seves addicions prèvies) es qüestiona sobre amors i amistats presents. En una revelació tardana verbalitza l’abús original i es reconcilia, sinó amb el seu pare, almenys amb si mateix. Més em costarà a mi reconciliar-me amb aquests llibres tan extraordinaris i incòmodes, escrits des d’un “Nowhere’s Land” moral. Fan gràcia, els punyeteros, i tenen el seu puntet de raó.
—Fue el juez Melford Stevens, un hombre encantador —dijo Kitty—, quien le dijo a un violador: «No voy a mandarlo a prisión, lo devuelvo a las Midlands, me parece suficiente castigo». Sé que esas cosas no se dicen, pero es maravilloso, ¿no? O sea, Inglaterra estaba llena de excéntricos maravillosos como él, pero ahora todo el mundo es gris y bueno.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada