divendres, 23 de gener de 2015

Morán i els beneficis de la censura

Vist l’èxit de vendes que està obtenint, es diria que al llibre ja no li cal més propaganda; però com que sempre s’hi despenja per ací algun desinformat (i com que res menys em plau que jugar als missatges críptics) recordaré aquí les seves circumstàncies particulars (vull dir les del llibre). L’asturià Gregorio Morán —escriptor acerb i fuliginós, que s’ha dedicat sobretot a biografiar el Partido Comunista de España, José Ortega y Gasset i Adolfo Suárez, encara que els lectors del carrer el coneixem sobretot per les “Sabatinas intempestivas” de La Vanguardia— feia deu anys que escrivia una història cultural de la transició que Planeta havia de publicar a finals de 2014. Quan ja les rotatives estaven com qui diu en marxa, el totxo va topar amb un problema inesperat: el totpoderós senyor Lara va demanar a l’autor que suprimís el capítol d’onze pàgines que tractava sobre la Real Academia de la Lengua Española i el seu exdirector Víctor Garcia de la Concha, actual director de l’Instituto Cervantes. La censura tenia una motivació clarament econòmica, ja que Planeta (a través d’alguna de les seves filials) és l’editora del molt lucratiu diccionari de la RAE, un negoci al que no estava disposada a renunciar per mor de la llibertat d’expressió.

Morán va plantar-se: el llibre es publicava íntegre o no es publicava. L’afer aviat va saltar a la premsa i les xarxes socials tot creant un corrent de simpatia envers l’autor, bastant previsible en els temps que corren. Fins i tot es va organitzar una mena de roda de premsa i acte de desgreuge a la llibreria Taifas amb la complicitat de Javier Pérez Andújar. Llavors intervingué l’editorial Akal que va oferir-se a editar el llibre sense haver-lo llegit, amb el compromís que no li farien cap tall i que seria a les llibreries abans de la campanya de Nadal. Així fou com aquestes festes “El cura y los mandarines” (perquè així s’anomena el volum), gràcies a la inesperada campanya publicitària, es vengué com el pa calent i liquidà fins a tres edicions consecutives que, en condicions normals i a causa de la seva temàtica, no hauria somniat en la vida.

I ara, un cop he parlat de la circumstància, caldrà dir alguna cosa de l’obra en si, que té per cert un títol inacabable: “El cura y los mandarines. Història no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962 - 1996”. Confessaré que a mi, que no sóc ni filòleg ni politòleg, tot això em ve força balder; però pel que he entès la intenció de Morán en escriure el llibre era la de resseguir les carreres dels intel·lectuals espanyols des dels primers anys seixanta fins a les acaballes de la transició (datada en l’apogeu socialista que abasta fins a mitjans dels 90) per constatar com havien anat aparcant les seves coïssors revolucionàries fins a esdevenir les peces més anquilosades del sistema. D’entre tots ells l’autor singularitza la figura de Jesús Aguirre (el “cura” del títol) a qui pretén convertir en exemple paradigmàtic d’on van anar a parar tantes il·lusions perdudes. Jesús Aguirre y Ortiz de Zárate (1934 - 2001), santanderí nascut a Madrid, fill de mare soltera, capellà progre proper al Vaticà Segon de Joan XXIII, homosexual sense penediment ni mirall retrovisor, editor a Taurus, traductor de l’escola de Frankfurt, director general de Música del Ministerio de Cultura sota la fèrula de l’avorrit Pío Cabanillas. Acabà matrimoniant amb la Duquessa d’Alba fins a esdevenir l'epígon més grotesc del seu ducat.

Tot i que aquesta és l’excusa argumental, a l’hora de la veritat el “cura” Aguirre només hi apareix de tant en tant i sovint ficat amb calçador; però és clar que un llibre de més de vuit-centes pàgines té lloc per a moltes més coses i fins i tot té l’oportunitat de fer-se pesat. El pla de treball de Morán no sempre està clar i tant és capaç de dedicar pàgines i més pàgines a un fet puntual, com pot ser un congrés o unes jornades culturals, o bé ometre anys sencers del període tractat. Sembla que l’ordre cronològic no és el fort de l’autor i molt sovint es perd en digressions que li fan perdre el fil, almenys fins que s’adona i es veu obligat a recular. L’estil és confús i es fa feixuc de llegir, sovint hi ha faltes de concordança i frases que fan tota la sensació d’estar inacabades. Entre això, la reiteració de certes fórmules (per exemple, cada vegada que es menciona La Montaña de Santander, es inevitable que afegeixi “entonces todavía no se llamaba Cantabria”) i l’excessiu nivell de detall en fets que potser no ho mereixen tant, la lectura de “El cura y los mandarines” acaba esdevenint una mena de suplici consentit.

La principal vàlua que té aquest assaig és la de recordar-nos com la pràctica totalitat de la intel·lectualitat espanyola cap al final de la transició va aspirar al funcionariat cultural i als llorers de l’acadèmia i Morán no vacil·la a escriure els seus noms en negre sobre blanc, tot associant-los als festivals als quals s’apuntaren. I, per què negar-ho?, llegim el llibre sobretot perquè l’autor no es talla ni un pel a l’hora de dir barbaritats sobre totes les patums que menciona. Molt del que escriu entra en el terreny de l’apreciació personal, per tant és difícil de rebatre (i també de denunciar davant d’un tribunal, tot sigui dit). Algú estarà disposat a discutir si Fernando Lázaro-Carreter era o no un pessetero? O si Juan García Hortelano era un conversador tan brillant com inepte escriptor? Assumia Josep Maria Castellet tot corrent nou que captava el seu radar?

No és que el llibre sigui un continu ball de bastons: alguns noms se salven de la crema. Em venen al cap els tractaments respectuosos dedicats a Luis Martín-Santos, Max Aub, Manuel Sacristán o Vicente Alexandre. Inclús un papu habitual com ara Camilo José Cela rep un judici força benigne. En quant al capítol de la vergonya, com ja era de preveure, no n’hi ha per tant (a menys que aspiris a la condició de patum consolidada). El pitjor que es diu del senyor García de la Concha són coses del tipus “ignorante, taimado y sumiso” o “con pretensión de que parezca antiguo lo que no es más que pasado miserable”.

Per a un no professional de la filologia com jo aquest “El cura y los mandarines” reserva algunes alegries, però també moltes feixugors. El recomanaria només als molt dedicats i un punt tafaners. Una vegada més un gest censor, gràcies al que anomenen “efecte Streisand”, ha provocat una reacció contrària a l’esperada. De totes maneres no ens enganyarem, ni el senyor Morán ni ningú es farà ric amb un llibre com aquest, per moltes censures que hi intervinguin.

6 comentaris:

  1. Segons la meva opinió, Morán es molt bo en els seus articles, encara que no hi estiguis gens d'acord t'agrada llegir-los, però amb els llibres no se n'acaba de sortir, al menys els que li he llegit, i a més a més, s'allarga el que cal i més. Un altre tema és que té un públic fidel, amb síndrome o sense.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, molt millor a les distàncies curtes que diuen. Aquí s'embolica de mala manera.

      Elimina
  2. això de síndrome va per l'efecte Streisand

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara que tingui un públic fidel, estic segur que aquest llibre s'ha venut més que cap altre dels seus. Almenys a la curta.

      Elimina
  3. Des que a finals del 12 em vaig emprenyar i em vaig donar de baixa com a subscriptor compro LV al quiosc, en català, excepte el dissabte, que la compro en espanyol. Per què? Per l'article de GM. Dit això seguiré llegint les seves "sabatinas" però del llibre, només mirant el gruix que té i pel que sento aquí i allà, passaré olímpicament. De totes maneres dilluns miraré d'anar la presentació del llibre a la Bernat, a veure com s'explica Don Gregorio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les seves cròniques intempestives justifiquen llegir LV en castellà els dissabtes. Per a la resta, segur que serà més divertida la presentació que el llibre en si (com ja ho va ser l'acte que van fer a Taifas).

      Elimina