diumenge, 11 de gener de 2015

És un ocell? És un avió? Sens dubte, un ocell


Segons el meu parer, la carrera del mexicà Alejandro González Iñárritu estava dibuixant una clara corba descendent a partir del seu debut amb la formidable “Amores perros”. “21 grams” i “Babel” foren obres interessants, però insatisfactòries, i “Biutiful” (rodada a Barcelona) era pura pornografia del dolor. Sembla que amb “Birdman” ha redreçat aquesta depriment trajectòria i s’ha guanyat els aplaudiments de la pràctica totalitat de la crítica.

El film gira entorn de Riggar Thomson, un actor la carrera del qual va quedar estroncada en negar-se a continuar filmant pel·lícules de super-herois. Dècades més tard intentarà recuperar la fama perduda i un prestigi que mai no va tenir estrenant a Broadway l’adaptació d’un conte de Raymond Carver (“De què parlem quan parlem de l’amor?”) que ha escrit, dirigit i que pensa protagonitzar. No deixa de ser irònic (i molt apropiat) que el paper de Thomson l’interpreti Michael Keaton, qui anys enrere abandonà en el seu millor moment la saga de “Batman”.

L’acció se situa en els dies de pre-estrena de la funció, els quals es revelen plens d’incidents que no auguren res de bo. Al voltant de Riggar trobem la seva filla que li fa d’assistent (Emma Stone), la seva ex-esposa (Amy Ryan), la seva actual xicota i segona actriu (Andrea Riseborough), el seu millor amic i productor (Zach Galifianakis), la primera actriu (Naomi Watts) i l’actor substitut (Edward Norton). El bigarrat conjunt adopta un aire de farsa frenètica que tendeix a l’histrionisme, cosa gens rara atès que ens movem en el món del teatre.

No és, malgrat tot, un film d’intencions realistes sinó més aviat un monòleg interior que es desenvolupa en el cap del protagonista (llàstima de les tres o quatre breus escenes en les quals ell no hi és present) i que accentua la seva subjectivitat en simular que està rodat en un únic pla. Encara que es puguin detectar les costures invisibles entre seqüència i seqüència, la pel·lícula no deixa de ser una fita tècnica admirable on a més s’integren els efectes especials de forma impecable. En aquest sentit, tant González Iñárritu com el seu director de fotografia habitual, l’immens Emmanuel Lubezki, m’obliguen a treure’m el barret; però, formalista com sóc, confesso que tanta filigrana visual m’ha distret una mica del drama humà, suposant que n’hi hagués.

En el capítol actoral, Michael Keaton (una presència sempre incòmoda en pantalla) carrega sobre les seves espatlles el paper de la seva vida i envelleix cinc anys en dues hores sense necessitat de maquillatge ni de sobreactuació. Està d’Oscar, si aquest premi es fixés en treballs com el seu. Norton, fent d’actor de mètodes poc ortodoxes, roba totes les escenes on és present; llàstima que desapareix a mitja pel·li. Zach Galifianakis dóna les seves rèpliques de forma excel·lent i Emma Stone apareix obscurament sexy, molt millor que al darrer Woody Allen. En general, tots estan entre bé i notable, però solen cridar massa (llevat de Ryan, Galifianakis i Lindsay Duncan, que fa de crítica teatral mala persona).

Per accentuar la histèria claustrofòbica imperant, gran part de la banda sonora la formen solos de bateria del jazzman del D.F. Antonio Sánchez, encara que també hi apareixen músiques de Ravel, Mahler i Tchaikovsky de forma discreta que no admet cap ostentació.

“Birdman” m’ha admirat molt, “Birdman” m’ha interessat menys. La crisi existencial d’un home prop de la seixantena, que es pregunta quin serà el seu llegat de cara a la posteritat (encara que només sigui en referència a la petita història domèstica) m’hauria d’afectar, almenys per la via teòrica. No ho fa. González Iñárritu és un pretenciós que escriu en majúscules troballes menors. Ja m'excusareu: fos a fosc.

5 comentaris:

  1. vaja, un pàjaru. reconec que veient el tràiler no he aconseguit interessar-me. potser pel senyor aquest que mai m'ha fet el pes. i tota la resta, per a mi, analfabeta cinematogràfica no és suficient. si no hi ha història no em serveix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan i el trailer interessa, malament.

      Elimina
  2. La vaig veure ahir, al sofà de casa, i de poc que no caic rodona en llegir la teva sentència final perquè això és el que vam dir, justament, quan es va acabar la peli: coi de pretensiós. Massa parafernàlia. Si fos amic meu li diria allò de 'busca el perill, fes-ho senzill'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Shakespeare ho va dir abans i millor. Curiosament, a la peli hi surt el cèlebre monòleg de Macbeth, aquell de Demà i demà i demà, de dia en dia, / avança miserablement, a petits passos, / fins a l'última síl·laba dels registres del temps, / on els nostres ahirs han mostrat als beneits / el camí de la pols i de la mort. /Apaga`t, doncs; apaga't, flama breu! / La vida no és res més que una ombra que camina; / un pobre actor que es mou enrigidit / i consumeix el temps que està en escena, / i que després, ja no se'l sent mai més; / és un conte explicat per un dement, / ple de soroll i fúria, i sense cap sentit. (La traducció és de Salvador Oliva.)

      Elimina