Un ós per l’eternitat

Vegem com explico això sense dinamitar la poca reputació que em va quedant. Potser el més fàcil serà culpar de tot a la meva inveterada anglofília, una afició que justifica i fins i tot s’adiu molt amb qualsevol excentricitat. La qüestió és que he anat a veure la pel·lícula de “Paddington” en possessió de totes les meves facultats mentals i sense fer-me acompanyar de la coartada d’un infant i estic disposat a assumir-ho plenament, fins i tot davant d’una assemblea d’Anglòfils Anònims.

Ignoro si el personatge de Paddington és molt o poc conegut en els nostres encontorns; però jo n’estic familiaritzat des de fa quaranta anys, quan li vaig comprar a la meva germana petita una figureta de l’ós, durant un viatge de fi de curs a Londres. A la Gran Bretanya és per descomptat un clàssic de la literatura infantil d’ençà que Michael Bond el va presentar en societat l’any 1958 al seu primer recull d’aventures “A Bear Called Paddington”. Tot en la història i les circumstàncies d’aquest petit ós sense llar manté el deliciós aroma anacrònic de l’apogeu de l’Imperi Britànic. Paddington, originari de les selves del Perú més fosc, pertany a una família plantígrada que va aprendre a parlar l’anglès gràcies als bons oficis d’un d’aquells exploradors decimonònics que Londres solia prodigar per dotzenes. El seu vestuari, des del barret amb l’ala aixecada pel davant com de bacallaner escocès, la trenca (duffle coat) pròpia de la Royal Navy i les botes d’aigua, que sonen millor si les anomenem “Wellington boots”, no podria ser més britànic. 

Extremadament formal a l’hora de saludar desconeguts, sempre amb algun comentari sobre el temps que fa a la punta de la llengua, només cal afegir la seva debilitat per la “marmalade” per completar l’estampa més tòpica dels anglesos. I aquí caldrà aclarir que “marmalade” és un terme britànic intraduïble a cap altra llengua, que es refereix a la confitura feta de suc i pell de cítrics (originàriament taronges sevillanes). Afegiré, per acabar de completar el mite dels orígens del personatge, que l’ós orfe trobarà refugi amb la família estructuralment estàndard dels Brown (pare, mare, fill i filla). Com que Paddington és un ós bru, o sia “brown bear”, aquí Michael Bond devia pretendre un acudit.

Centrem-nos, jo havia vingut a parlar de la meva pel·lícula; no meva, perquè no l’he feta (però gustosament la firmaria), sinó de la que vaig veure ahir més sol que la una, en primera sessió a una de les moltes sales del cinema Balmes. “Paddington”, el film, és obra d’un tal Paul King de currículum escàs, però que ha de tenir bons padrins, perquè la seva factura és immillorable. Almenys el disseny de producció ho és: Londres no s’ha vist mai tan atractiva i tant a prop de les simetries pop de Wes Anderson.

I a sobre hi ha el seu impressionant quadre d’actors (que dèiem en el primer temps de la ràdio). Els anglesos tenen bons comediants per donar i regalar: tots els que no fitxaven a “The Imitation Game” els trobareu aquí. Els immensos Imelda Staunton i Michael Gambon, i l’immenset Ben Whishaw (com a Paddington) apareixen sota la falsa pell peluda del disseny per ordinador. Donen la cara Hugh Bonneville (el pater familias de “Downton Abbey”, aquí implicant-se de valent, fins el transvestisme i més enllà), Sally Hawkins (acabada de sortir de “Blue Jasmine”, idealment tendra i esbojarrada), Jim Broadbent i Julie Walters (institucions que no requereixen més explicacions). La Nichole Kidman potser mereix menció apart, perquè fa un pilot de temporades que escull papers erronis i cirurgians que no la saben modelar. El seu intent de Cruella de Ville no té res a pelar davant de la gatamauleria de Glenn Close.

Tinc molt present que estic parlant d’una pel·lícula pensada per a un públic absolutament infantil. Malgrat tot, l’obra és molt digna (em sento temptat a dir que és adorable: un adjectiu inacceptable des de tots els punts de vista). El seu missatge integrador, que apunta lleument contra la xenofòbia, és digne d'elogi i no enfarfega en cap moment. Tot plegat és innocent, divertit i una mica excèntric, en la millor tradició de la comèdia  britànica. Porteu-hi fills, nebots, néts i afillats. No us en penedireu.

I amb Nichole Kidman vestida de serp (i d’elefant). Uau!