dijous, 29 de gener de 2015

La gran família napolitana

Mentrestant Antonio López estava pintant una altra família
Primer (2006) va ser un best-seller que li va costar al seu autor Roberto Saviano una condemna a la clandestinitat; després (2008) un film d'èxit de Matteo Garrone que va guanyar el premi de la crítica al Festival de Cannes; finalment l’any 2014 es va convertir en sèrie de televisió prou ben rebuda com per assegurar-se una segona temporada. Sí, estic parlant de “Gomorra”.

La sèrie se centra en una família de la camorra napolitana, els Savastano, i en les seves lluites amb el clan rival dels Costa per controlar el tràfic de drogues local. Si a algú això li recorda els Soprano, ja s’ho pot treure del cap: “Gomorra” és un producte molt menys idiosincràtic, més directe i quasi documental en la seva vocació. El capo Pietro Savastano (Fortunato Cerlino) ingressa a la presó de forma gairebé accidental. La seva dona Imma Savastano (Maria Pia Calzone) intenta prendre les regnes del negoci en considerar que el seu fill Genny (Salvatore Esposito) encara no està madur per assumir responsabilitats. Mentrestant, Ciro Di Marzio (Marco D’Amore), home de confiança del boss i amic íntim del fill patirà un conflicte de lleialtats. Entremig, ja us ho podeu imaginar, moltes venjances, molts trets i molta sang. Si no és perquè no semblen tenir altra sortida, costa d’entendre com té tanta requesta la vida dins la camorra, una activitat que garanteix una esperança de vida tan fastigosa.

Gran part de l’acció té lloc en barris ronyosos on no s’hi acosten ni per error els turistes que visiten Nàpols; de fet tota la sèrie sembla pensada per enfonsar l’oficina de turisme de la ciutat. Els seus habitants ja estan una mica farts que se’ls identifiqui automàticament amb el crim organitzat, però alguna coseta bruta hi deu haver de certa, si no, no se’n parlaria tant. Menció apart mereix la decoració d’interiors de la sèrie, tota ella feta de cornucòpies daurades, marbres, brocats, mares de déu il·luminades per fluorescents i lleopards de ceràmica “grandeur nature”. Es diria que a Nàpols no tenen IKEA.

Com que la producció llueix un pressupost considerable, es pot permetre fins i tot rodar a l’estranger. Així que a l’Spagna que se’n van, on el clan dels Costa ha buscat refugi per llepar-se les ferides. Encara que només ho mencionin de passada, l’Spagna que surt a un parell d’episodis és Barcelona en mode fatxenda “high-tech”. Així gaudirem de besllums geogràficament desordenats de la plaça Europa de l’Hospitalet, de l’hotel-vela, de Diagonal Mar i les Arenes. Fins i tot es cola en el guió una campanya electoral d’aires catalans bastant divertida.

“Gomorra” forma part d’aquesta nova generació de sèries que es realitzen amb una qualitat només vista al cinema: gran dispendi en els punts de vista de les càmeres, una fotografia brillant, bruta i estrident, una banda sonora etnològicament perfecta… Les interpretacions, en molts casos assumides pels qui juraria que no són actors, s’integren perfectament a la història narrada. Encara que, d’entre els professionals, voldria destacar la poderosa dona Imma de Maria Pia Calzone, un paper digne de Rocío Jurado. Pels que ens agrada gaudir de les versions originals, afegiré que la majoria del metratge de “Gomorra” està parlada en dialecte napolità, de manera que fins i tot molts dels compatriotes del producte es veuen obligats a recórrer als subtítols per entendre-la.

El meu principal problema en aquest tipus de serials és que no hi sé trobar cap personatge amb el qual empatitzar, encara que sigui de forma perversa (a la manera Tony Soprano o Walter White). Tot i això ben recomanable, per bona factura, per rellevància sociològica i per trempera narrativa. I perquè la violència sempre ve més de gust, si és televisada.

Si no em confonc, això és l'Hesperia Tower de Richard Rogers (L'Hospitalet)

6 comentaris:

  1. Dubtava en un futur sobre si veure aquesta o Roma Criminal. Malgrat el teu post segueixo amb els dubtes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De Roma Criminal no en tinc cap referència, però no em negaràs que Nàpols té molta més tradició de crims en família.

      Elimina
  2. La veuria ara mateix i és que la màfia tira molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No la feia per a tu, Glòria, quina sorpresa!

      Elimina
  3. Tinc tots els episodis gravats. Em vaig mirar el de Barcelona i feia una certa gràcia, però no em va "llamar" prou com per veure'ls durant les vacances. Tota aquesta colla de mafiosos vestits amb el proverbial mal (i caríssim) gust italià em produïen molt repelús i cap atracció.

    ResponElimina