diumenge, 19 de febrer del 2012

Atracció fatal

No sóc, o no crec ser, mitòman ni fetitxista, però sóc humà i sotmès per tant a algunes febleses elementals, sobretot si es tracta de senyores de cabell panotxa. Potser la meva impecable reputació, bastida durant anys d’erudita escriptura al bloc, quedarà irreparablement destruïda per la confessió que ara faré. Però he de dir que adoro l’Amy Adams. Qui?, exclamareu, i no m’estranyarà, perquè l’Amy encara no gaudeix de la reputació d’una Meryl Streep o una Glenn Close (tot arribarà), però aquesta actriu nascuda a Vicenza (coses de ser filla de militar) l’any 1974 mostra un talent únic, segurament extravagant, però que a mi m’encaterina.

I és que l’Amy, amb la seva disposició candorosa, efervescent i una mica ximple, és capaç de fer creïble qualsevol combinació extravagant. Només ella podia interpretar de forma convincent el paper de la cunyada d’un muppet al film epònim (“The Muppets”). La vaig descobrir a “Miss Pettigrew lives for a day”, una pel·lícula frívola i lleugera, però de diversió ben lícita, al costat de l’igualment gustosa Frances McDormand. No vol dir això que aquesta actriu s’hagi de cenyir necessàriament a la comèdia: va funcionar molt bé a “Doubt”, un drama directament adreçat als Oscar, pel qual fou justament nominada. Però quan està millor és en els seus moments d’antimatèria de Meryl Streep.

Llegeixo que l’Amy serà Lois Lane al proper Superman i em congratulo per la decisió de càsting. Però on l’Amy brilla particularment és a projectes tan excèntrics com “Enchanted”. Després d’anys de ser la riota de tota la modernor, especialment a partir dels dards enverinats de la saga “Shrek”, els estudis Disney van decidir contraatacar amb aquest projecte on ironitzaven alegrement sobre les seves pròpies figures d’estil. Què passaria si una típica princesa dibuixada de can Disney aparegués, per art de màgia, al bell mig de Manhattan? La pel·lícula és una divertida bestiesa amb una Susan Sarandon totalment passada de rosca en el paper de reina dolenta, però qui brilla deliciosament és l’Amy, com a desconcertada princesa Giselle.

Us deixo dos números musicals per alegrar-vos el diumenge. El primer, la típica escena on la princesa és ajudada en les tasques domèstiques pels animalons del bosc (aquí, en un gir pervers, de la jungla d’asfalt).


El segon, el calipso romàntic “That’s how you know” que l’Amy s’entesta a cantar en ple Central Park davant d’un alarmat Patrick Dempsey. L’apoteosi, amb homenatge a Julie Andrews inclòs, val la pena. 

20 comentaris:

  1. Aquest reconeixement et fa humà però le pel·lícula que ens proposes o pot ser una genialitat o un desastre!
    Sobre la primera escena de moment ja en sé d'unes quantes amigues fobioadictes que no la podran veure i la segona sembla més digne de Bollywood que de Ianquilàndia. Potser una mica massa indie per a mi... li comentaré al Leb! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, jo em decanto per la genialitat, ja ho has vist. Qui tingui fòbies, que se les mediqui, prefereixo les fílies. I Bollywood no és una mala comparació, sobretot si passa a Central Park.

      Elimina
  2. Quin fàstic: coloms, rates i escarabats! Semblen triats expressament!

    Sort del pastiche final. Un calipso sempre s'agraeix, tot i que sóc més de Harry Belafonte. Et diré, però, que em falta context per valorar-ho com es mereix. Ja t'ho diré. O no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, havien estat triats expressament. El fàstic era qüestió personal.

      No busquis context, és el que hi ha.

      Elimina
  3. I jo que, sense saber el perquè, a aquesta xiqueta en aquesta foto me la imagino més aviat en b/n...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, no em puc imaginar l'Amy sense la seva cabellera rogenca, però a Berlín sou molt estranys.

      Elimina
    2. No hi ha color... http://static.downloadfreewallpapers.net/wallpaper-amy-adams-black-amp-white_400x300.jpg

      Elimina
  4. Grandiosa l'Amy Adams, molt d'acord, tot i que la pel·li que has escollit no és que sigui una gran meravella...

    ResponElimina
  5. no se, no se, detesto les rates i Julie Andrews no es precisament la meva musa, ara, sobre gustos no hi ha res escri, diuen, a banda que m'agraden morenes a mi les senyores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, entenc que els gustos (especialment aquest) no són fàcilment compartibles.

      Elimina
  6. A mi em va agradar la peli del Disney amb el "doctor macizo".
    No sabia que era la prota de Doubt. A la foto que has possat està maquisima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Aris, aquesta no me la sé. I sí, està molt maca, per això l'he penjada.

      Elimina
  7. No sé si el Farran se l'imagina en b/n pel matei motiu que jo, peró a mi la foto ,a primer cop d'ull, m'ha recordat Gloria Grahame.

    ResponElimina
  8. Faig tard a dir-ho, estava de viatge, però hi ha coses que no es pot deixar passar cap oportunitat per proferir-les: a qui no li agradin les senyores amb els cabells panotxa, encara que sigui una mica i fins i tot en el cas que genèricament no li agradin les senyores, més val que plegui.O sigui que si mai necessites reforços per defensar aquesta trinxera de l'Amy, vine a buscar-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, tampoc es tracta de convéncer ningú, però sempre alegra la coincidència de gustos.

      Elimina