diumenge, 26 de febrer del 2012

Matèria de somnis

Curiosament, les dues pel·lícules amb més nominacions als Oscar, “The artist” i “Hugo”, són declaracions d’amor a l’art del cinema i a la seva capacitat de fer somiar, i encara que el film de Scorsese em sembla superior a l’aplicada i buida rèplica d’Hazanavicious, em temo que serà “The artist” la que s’endurà la part del lleó.

“Hugo” apareix com una raresa dins de la carrera de Scorsese: la seva primera cinta adreçada al públic familiar. Basada en la novel·la de Brian Selznick “La invenció d’Hugo Cabret”, narra la vida del personatge titular, un orfe que habita les estances secretes de la Gare de Montparnasse i es dedica a donar corda als rellotges de l’estació al temps que intenta reparar l’autòmat que va heretar del seu pare. A la recerca de peces de rellotgeria acabarà topant amb Monsieur Georges, l’agre propietari d’una parada de joguines i llaminadures al vestíbul de l’estació. El que Hugo no sap és que aquest vell apagat és Georges Méliès, un dels grans pioners dels inicis del cinema, inventor dels efectes especials i dels gèneres de terror, de la ciència-ficció i del fantàstic. Com el guió s’ocupa a remarcar poc subtilment, a partir d’aquest moment la tasca d’Hugo serà doble: haurà de reparar tant el seu autòmat com la vida escapçada de Méliès.

Dins del film conviuen dues històries ben travades, però l’una m’interessa molt menys que l’altra. La peripècia del protagonista infantil a la recerca del seu pare sona formulàica i no sembla gaudir de gaire propulsió interna, potser perquè Asa Butterfield és un actor correcte i res més (malgrat els seus impressionants ulls blaus), potser perquè les bregues amb l’inspector de l’estació (Sacha Baron Cohen) respiren puerilitat, potser perquè l’excés de bonhomia del guió li sostreu tensió. Afortunadament Scorsese vesteix aquest costat més fictici de la pel·lícula amb robes d’impecable factura. El gran Dante Ferretti dissenya un París tòpic i impossible, on la Tour Eiffel i Nôtre Dame són omnipresents a l’horitzó i la Gare de Montparnasse esdevé un laberint gegantí dissenyat a sis mans entre Piranesi i Pattek-Philippe. La fotografia de Robert Richardson i la música de Howard Shore són excel·lents, com ho és el muntatge de la ja mítica Thelma Schoonmaker.

Pel que fa als actors, i aquesta és clarament una pel·lícula que no permet gaires ocasions de lluïment per ells, Ben Kingsley, com a Méliès, i Christopher Lee, com al llibreter de l’estació, estan tan bé com la seva veterania mereix esperar; però prefereixo quedar-me amb la graciosa Chloë Grace Moretz, nena precoç, lletraferida i entusiasta de l’aventura, i encara més amb Helen McRory, fent d’esposa de Méliès i reflectint els seus somnis de forma veraç i corprenedora.
 
Scorsese, un virtuós de la càmera, s’esplaia aquí amb moviments vertiginosos, conduït per una eufòria impròpia d’un home a punt de complir la setantena. El pròleg de la pel·lícula, un “tour de force” tan impossible i excitant com la seqüència del mercat àrab al Tintín de Spielberg, anuncia altres moments igualment meravellosos, especialment els que concerneixen als somnis d’Hugo, que ja valen el preu de l’entrada. La pel·lícula ha estat pensada per veure-la en 3D, però com que a Barcelona la versió en anglès la projecten només en 2D, ens hem perdut bona part de la seva gràcia. Els que hi entenen diuen que Scorsese finalment ha donat sentit a aquest vell truc de màgia, tot i que jo no acabo d’estar convençut. Des de la meva visió d’espectador bidimensional, em sembla que aquest flocs de neu voleiants, les ràfegues de fum, els plans zenitals i les sales de profunditat impossible no compleixen cap funció narrativa, sinó és la de servar una tecnologia destinada a embadocar-nos.

I això em fa retornar a la part d’ “Hugo” que més m’agrada i fins i tot m’emociona que és l’homenatge que Scorsese (gran cinèfil i enorme divulgador del cinema, no ho oblidem) fa dels seus antecessors i de Georges Méliès en especial. Amb tota la porrada de milers de dòlars gastats en aquesta producció, els seus moments més màgics són els retalls arcaics que pertanyen a un Harold Lloyd penjat a un immortal rellotge municipal o al justament cèlebre viatge a la lluna que va filmar Méliès amb una sabata i una espardenya. El pas ràpid de les pàgines d’un quadern converteixen els successius dibuixos en imatges vivents, efecte que em produeix un estremiment a l’espinada. “Hugo” també.

30 comentaris:

  1. M'han dit que per primera vegada el 3D funciona com a tal. Serà qüestió d'anar-la a veure en 3D malgrat no sigui en versió original!

    ResponElimina
  2. Ves-la a veure en 3D i després ens ho expliques. Seré el primer encuriosit.

    ResponElimina
  3. We are such stuff as dreams are made on, rounded with a little sleep / Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides. William Shakespeare, La tempesta (1611)

    http://www.youtube.com/watch?v=vtuoNCfbnYM&feature=related (no és el fragment en qüestió, però és un gran homenatge als actors, directors i creadors de somnis en general)

    ResponElimina
  4. Cuinera, t'esforces massa, el cinema sempre ha estat bastit de somnis i aquest encara més. Shakespeare és un bon referent, però amb Scorsese em conformo.

    ResponElimina
  5. Avui estic força d'acord amb tu tot i que no m'ha desvetllat els immensos entusiasmes que desvetlla a molta gent. La part sobre Mélies és la millor i se'n podia haver tret més suc. La història de l'orfanet em sembla típica i excessivament llarga i algun fragment, un anunci de la loteria de Nadal. He de dir que no l'he vist en 3D sinó en 'normal'. M'ha fet il·lusió retrobar Cristopher Lee que té noranta anyets molt ben portats fumant puros, tot un èxit vital, sempre he estat enamorada d'ell, fins i tot quan vampirejava. O sobretot quan vampirejava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, tens raó que de vegades sembla un anunci de la loteria de nadal i que sempre és un goig retrobar artistes veteraníssims encara en actiu i a sobre fent "bookcrossing"!

      Elimina
  6. LA CRÍTICA la deixa molt bé, tot i ser en 3D. Diuen que ha superat de molt AVATAR de James Cameron, encara que per fer-ho tampoc calia gaire esforç

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, la crítica potser exagera. Sempre són parcials davant d'una obra que canta les virtuts del cinema; de totes maneres és recomanable.

      Elimina
  7. Es curiós, The artist i ara aquesta. Amb el que dius, miraré d'anar. Espero que ara el millor no sigui l'autòmat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, sabent el que penses de "The artist", crec que aquesta, sense ser una obra mestra, et convencerà molt més.

      Elimina
    2. Je je, pitxor encara... Saps aquell de "¡Pasi, pasi, que no fa cap mal!" ;-) He sortit mort.

      Elimina
    3. Vaja, t'acompanyo en el sentiment.

      Elimina
  8. La història és molt atractiva. A mi, en general, la fantasia, tant literària com cinematogràfica, no m'acostuma a agradar perquè sovint aquesta fantasia no enllaça amb cap univers conegut. A la fantasia li demano que begui d'una cosmogonia reconeixible. Que "Hugo" s'endinsi en la història del cinema, més enllà de l'homenatge és una possibilitat d'endinsar-se en el pòsit que el cinema ens ha deixat.

    Parlant dels Oscar, ahir vaig anar a veure una de les pel·lícules "caigudes": "Shame". Vaig sortir impressionat del cinema. Feia temps que una pel·lícula no em regirava com aquesta. Quanta violència implícita i que ben explicada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, encara que no ho sembli, la pel·lícula té una part estrictament històrica: Méliès, arruinat, va passar 14 anys de la seva vida venent llaminadures a la Gare de Montparnasse.

      "Shame" la vaig veure fa una setmana i tinc pendent d'escriure'n alguna cosa. Però la vetlla dels Oscar m'ha fet decantar per "Hugo".

      Elimina
    2. Ara ja he vist la pel·lícula. Trobo que estèticament està molt bé; els escenaris són tan reals com onírics; l'ambientació és molt bona; el treball dels actors és correcte, i estic d'acord amb tu: la nena i la dona de Méliès sobresurten. Però... trobo que falla el tempo de en algunes escenes, sobretot en els diàlegs. De tota manera, la pel·lícula té moltes coses bones; com tu dius, la part d'homenatge al cinema és esplèndida, sobretot la recreació de les filmacions de Méliès.

      Elimina
  9. ¿Sacha Baron Cohen en una película de Scorsese? Ahora sí que podremos decir que lo hemos visto todo :-P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya digo que es una película rara para ser de Scorsese. Baron Cohen tiene un papel muy tontorrón, supuestamente divertido, del que yo hubiese prescindido.

      Elimina
  10. Tal com has dit, també crec que el 3D és una bona eina per re-embadocar els espectadors davant la pantalla. Però la meva opinió és que m'agraden més les películes en 2D, menys quan has d'anar a l'IMAX, amb més bones condicions xd.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, jo també m'estimo més el 2D, però aquesta està tan pensada pel 3D que et perds la meitat del "factor oh!", si no la veus així.

      Elimina
  11. La versió 3D té uns efectes que no he sabut mai trobar ni veure en altres pel·lícules.
    Crec que aquesta novel·la permetia millorar-se cinematogràficament si Scorsese no estigués una mica Spielbergitzat.
    I si, completament d'acord que escenes forçades extremadament puerils e innecessàries, li trenquen encant.
    Amb tot, la valoració sobre 5 estels li en dono 3.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, crec que li donaria una valoració similar. Tens raó que és una mica Spielberg o anunci de loteria, com deia la Júlia (ve a ser el mateix).

      Elimina
  12. Encara no he vist Hugo, però vaig gaudir molt i molt del llibre, que vaig regalar després a família i amics. Estic segur que és una gran pel·li, però el responsable de la història és un Selznick que la va dibuixar amb una sensibilitat insuperable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, jo diria que no és una gran pel·lícula, més aviat és ampulosa i gens subtil, però té coses bones.

      Elimina
  13. O.o hi havia òscars? no és una boutade, me'n vaig adonar ahir vespre. Em sembla que vist el 3 de 5 me l'estalviaré i tornaré a dormitar, cinematogràficament parlant, és clar. Ja ho saps que això que fas de personal cinematographer per nosaltres ens ho podries fer cobrant? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, si vols l'any que ve t'aviso dels Oscar uns dies abans. I tot sense cobrar, que cobrar no té gràcia.

      Elimina
  14. Coincideixo bastant amb la teua crítica, encara que en sortir del cine tenia una certa sensació de decepció. Curiosament, el que més em va agradar va ser el 3D, que en aquest cas està més que justificat: estic convençut que aquesta peli, en 2D, perd, o en tot cas, en 3D ha guanyat molt. Per altra part, vaig trobar que en Lee -genial en el seu paper- estava un xic desaprofitat, pintava poc en la trama.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs imagina't, Leb, jo que la vaig veure en 2D... I, sí, hauríem agraït una mica més de Christopher Lee.

      Elimina
  15. Estupenda crònica amb la que coincideixo força. L'he vista aquesta tarda i he quedat, una vegada més, meravellada del art d'Scorsese i dels mitjans que té per lluïr-lo. Hugo té uns bellíssims ulls i la pel·lícula sencera respira una atmosfera de conte molt adient a la història que explica que partint d'un fet real-la vida de Meliès a l'estació de Montparnasse com a venedor també de globus-desplega una màgia deliciosa. Homenatge al pioner i al cinema, és l'Scorsese més càndit que he vist. No hauria endevinat mai que el gran director fora tan extremament dúctil.
    L'he vista en 3D i en puc prescindir. Veig els personatges com retallats damunt d'una altra pel·lícula com si als fotogrames els faltés integració. M'han dit que potser el 3D està a les beceroles i que Scorsese ha fet de Meliés del tercer mileni.

    ResponElimina
  16. M'agrada, Glòria, que vinguis a rescatatar-me. El 3D no pertany al nostre llenguatge comú.

    ResponElimina
  17. Enric, en no veure-la en 3D no ens vam adonar que les pel·lícules de Méliès les havien fet tridimensionals!

    ResponElimina