dijous, 9 de febrer del 2012

L’oblit més trist


Passa el temps i augmenta la vida viscuda amb el seu inevitable bagatge de records, records que sempre em semblen insuficients, indignes de representar més de mig segle d’existència, com si mesurés els meus rèdits vitals a pes de memòria. Milers i milers de dies que no han deixat cap rastre, caselles en blanc d’un full de calendari. I encara el que recordo (o crec recordar) apareix retallat, incomplet, un breu flaix entre dues desmemòries, sense antecedent, ni conseqüent, ni trellat, punts ordenats en el temps als que anomenem biografia.

Cert que la memòria premia als que la treballen activament i amb esforç analític podem recuperar retalls que crèiem oblidats, quan només es trobaven postergats lluny de la primera línia de la consciència. Però mai no en tinc prou i voldria rescatar tots els quès i els coms i els perquès de tantes hores sense contingut, perquè ser que vaig ser-hi i no precisament en coma.

De vegades dubto, però, dels records que em queden, sobretot dels més antics, bastits potser més pel que t’havia explicat un munt de vegades la mare, ajudada pel testimoni de velles fotografies en blanc i negre, que no pas per vivències pròpies. Però també els més recents potser els hem expurgat d’inversemblances i els hem anat transformant per conformar-los a la lògica d’un relat coherent que s’acordi al nostre jo. És clar que aquestes cabòries són absolutament personals i poc transferibles i que cadascú gestionarà les restes de la vida de forma diferent, alguns tendiran a rememorar vivències sensorials, d’altres s’aferraran a dades, dates i nombres… Ni tan sols ens posarem d’acord a precisar l’edat dels nostres records més antics. Els meus els dataria cap als cinc anys, el que (després d’una enquesta d’urgència sense cap valor científic) no consideraria molt precoç, però tampoc massa tardà.

Sembla però que, llevat de casos excepcionals que mai no m’acabo de creure, els nostres primers anys són un impenetrable forat d’oblit. Pensava precisament en això mentre observava el meu nebot. Molts ja sabeu per experiència com és de fascinant contemplar els primers anys d’una criatura, però a mi m’ha vingut de nou i m’ha fet adonar-me que no hi ha moment més fenomenal en tota una vida. Aquests dos o tres primers anys són per qui els viu com la creació del món i, de manera molt bíblica, s’inicien amb un “que es faci la llum”. I la llum apareix, i de seguida els sons, les textures, la calor i el fred, els colors, el dolor, la gana, la son. Davant d’aquesta allau sensorial és comprensible que l’aprenentatge sigui llarg. Comences a identificar i experimentar el teu propi cos, les mans, els peus, els ulls, les orelles… Aprens a fer-lo obeir: agafar objectes, girar-se panxa avall, anar de quatre grapes, caminar, pujar i baixar escales, obrir portes i tancar-les i obrir-les (adores la repetició). Te n’adones també que no estàs sol: reconeixes les persones que t’envolten, interactues amb elles, comences a comunicar-te mig conscientment, emets sons instintius per entrenar les cordes vocals, entens algunes paraules, les repeteixes fins a descobrir meravellat que les paraules poden tenir un efecte sobre la realitat.

Acabes d’aterrar a un univers nou, tot ell per explorar, amb la circumstància agreujant que no hi ha hagut un univers anterior i que possiblement aquest serà l’últim que coneixeràs. I penses que d’aquests anys d’estremiments i trepidacions no ens quedarà res a la memòria adulta. Sospites, i ara improviso sense cap base científica, que la memòria està lligada al llenguatge i que fins que no aprenem a parlar no som capaços de fixar les nostres experiències per tal de poder-les recuperar més tard.

Potser és irreparable llei de vida i està bé que sigui així, però no deixa de produir-me melangia que vivències tan comunes, tan humanes, infinitament més interessants que les portes de Tanhauser, es perdin també en un trist oblit, com llàgrimes a la pluja.

24 comentaris:

  1. És curiós que no recordem res però alhora sigui el moment on es fixen els traumes. Vol dir que el bagatge no es perd sinó que l'asumim amb un llenguatge no textual com insinues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, d'això dels traumes no n'estic tan segur. No estarem parlant de pseudociència? És clar que no puc imaginar res menys científic que aquest apunt desmemoriat. Digues-me Funes.

      Elimina
  2. Món misteriós, aquest dels records. Se m'acut que sovint el que ens importa dels records no és tant la recuperació de pròpia història com la impossible recuperació d'altres realitats que ja no són. És curiós en persones que van perdent la memòria, és a dir, que es van deshumanitzant, com els darrers records que els marxen són els de la seua infantesa, sobretot els relacionats amb els pares.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser, Miquel, aquests primers records són els més valuosos, perquè són els que trenquen l'oblit etern del que venim.

      Elimina
  3. Allau,
    Quan som encara molt infants i no tenim paraules, tu saps que ja parlem. Funciona el nostre primer i propi idioma i és evident que no ho pot fixar tot a la memòria, segons la lògica teoria que tu apuntes, però hi fixa coses. Les meves amigues Beta I Pumbu no existien per ningú més que per a mi però les puc recordar. Sé que saltaven totes tres a corda. La Beta i la Pumbu rodaven mentre jo saltava. Mai no podre oblidar aquell indret del passadís de casa ni tampoc els seus noms.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però estic segur, Glòria, que la Beta i la Pimbu van aparèixer després dels teus dos anys i gosaria dir dels tres.

      Elimina
  4. La Nothomb (qui sinó) va tenir la barra de recuperar els seus records dels 0 a 3 anys a "Métaphysique des tubes" i, com a defensa de tanta audàcia, va aclarir que es tractava d'una novel·la; al cap i a la fi d'una reconstrucció.
    Permanentment intrigat estic per aquell episodi fonètic previ a la sintaxi que tots vivim, el del balbuceig. Arribem al ritme -al goig de la repetició que dius- al musical Babababababa...; després venen uns mesos al dic sec mental, de silenci. I llavors apareix el sentit i ens arriba la conjugació com un esclat.
    Prou saps que, gràcies a l'Anna, tenim la fortuna de tenir la casa sempre plena de menuts desmemoriats. Valgui aquesta mostra: En ocasió de l'anual concert per a escoles bressol (aquestes que, segons dixit el Mascarell, queden fora de "les prioritats estratègiques governamentals"), les mestres van penjar el retrat del Vivaldi -l'argument d'aquell any- a les parets de l'aula. I va passar que un infant s'obsedí amb el Vivaldi i, durant dies, prenia de la maneta a tot passavolant fins encara-lo al retrat del músic per anunciat-li, solemne: Està mort... Pobret està mort.

    ResponElimina
  5. Ah, sí... Disculpa una allau que no ha passat d'esllavissada. Veuries tu si m'hagués desprès tots els tous de sentit significant que acumulo sobre el tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, si ens posem a parlar sobre el llenguatge i els infants, no acabaríem mai i potser ja està bé.

      Elimina
  6. Llei de vida, que diuen, tot es perdrà i serà com si no haguéssim viscut, de vegades em paro a pensar sobre els munts i munts de morts que 'viuen' sota nostre. Els records enganyen i no tan sols els de la infantesa, ens els anem transformant i diuen que recordem allò que hem recordat, de tota manera em sembla recordar haver tingut sensacions paranormals de petita, llargues d'explicar.

    Sobre els traumes, no hi crec massa, va a persones, altrament no es podria viure. També se sap que si a algú li diuen que de petit n'hi va passar una de molt grossa, encara que no sigui veritat, acaba patint com si hagués estat cert i que, en canvi, en molts casos s'oblida del tot un mal tràngol, per això aquell dogma sobre el fet que per superar quelcom que et va passar de petit ho has de recordar avui es troba una mica en crisi. Encara en sabem molt poc, de tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, això dels traumes infantils que expliquen i justifiquen tota la vida posterior cada vegada em semblen més un recurs de mal telefilm.

      Elimina
  7. Li llegia fa poc a en Margarit que el dolor és una arma contra l'oblit. I em va semblar bé, quan molts parlen d'oblidar el dolor. Sé que no estic parlant de bebès, però el títol de l'apunt m'ho ha fet venir al cap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet, sense un punt de record del dolor potser no és possible la felicitat.

      Elimina
  8. Uf! la psicologia del desenvolupament i Vigotski, te l'incloc no com a pedanteria, sinó perquè és terriblement interessant. Reconec que hagués anat tenint fills només pel plaer de veure'ls desenvolupar-se. Bé, i també pels petons plens de baves :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Clídice, és un procés tan complex i fascinant! Molt millor que els nyus de la 2.

      Elimina
  9. Buf, què t'he de dir! Molt sovint, després de passar amb el nostre Adrià unes hores que se'm fan dècimes de segon, sento ràbia en pensar que aquesta joia tan genuïna, aquesta vida que és VIDA, aquesta brillantor d'uns ulls que se't mengen, aquesta alegria desfermada en cada imitació, cada abraçada, cada petó... quedarà oblidada per sempre. Vindran més alegries, vindran amors i tristors, però aquest estat magnífic d'eufòria abassegadora quedarà perdut per sempre, només hi haurà un petit rastre no gaire fidel en algunes fotos del padrí. Ai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santí, és això el que irrita, que les emocions més extremes que mai viurà quedaran oblidades.

      Elimina
  10. Aquest és un dels temes que m´es em fascinen: la recuperació de la memòria i la seva reelaboració. Segurament tens raó quan relaciones memòria i llenguatge i, per tant, estem comdemnats a no recuperar mai més certs records. Caldria veure quin impacte tenen en els record les emocions sensorials. Podria ser que visquem emocions que provenen de la primera infantesa, però que no sabem explicar.

    L'altra, la recuperació, també m'interessa perquè d'aquesta reelaboració en surt la literatura. Manipulem, conscientment o no, els records. Però això no té més importància perquè es tracta de convertir aquest record en el llenguatge que permet expressar-lo, però també comunicar-lo i despertar en els altres emocions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Enric, que una sensació sensorial indescriptible per manca de paraules quedarà soterrada per una altra similar, posterior, però perfectament descriptible.

      Elimina
  11. tot i que en certa manera ho fem, els que ens passa amb els records és que no els podem o no hauriem de manipular-los, i cert és també que la memòria té una enorme habilitat per esborrar-los o guardar-los en lloc amagat els que no ens convé recordar. Cert és també qu a mida que et vas fent gran tens més records, sobretot de la infantesa i solem ser més benevolents amb nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Francesc, crec que podem manipular-los i de fet ho fem: la nostra capacitat d'autoengany és molt alta.

      Elimina
  12. Ara és quan, de tot cor i literalment, et dic allò de "t'acompanyo en el sentiment".

    ResponElimina