dimarts, 14 de febrer de 2012

Indigest

Fa pocs dies parlava de la mala fama del número tretze i de la relació que tenia amb el Sant Sopar. Cal reconèixer que aquella amical reunió gastronòmica fou el tret de sortida d’alguns esdeveniments dramàtics prou coneguts per tothom. Deixaré de banda el protagonista, motiu de l’àpat, ja que s’ha escrit molt al respecte i el seu destí final a la dreta del seu pare es pot jutjar fins i tot com a desitjable; però em sembla que el futur de la resta de comensals, com si d’una intoxicació alimentària a llarg termini es tractés, fou molt menys falaguer.

Com que els “Fets dels apòstols” no és el meu llibre de capçalera, he hagut de fer un treball de camp accelerat (i gens científic) per confirmar o desmentir el destí malaguanyat de la llista de convidats d’aquest Sant Sopar. Evidentment la meva ignorància no és tan enorme com perquè no admeti llacunes. Almenys sé que Judes Iscariot, el traïdor de la pel·lícula, aviat va penedir-se de les trenta monedes rebudes, les va intentar retornar, i finalment es penjà ple de remordiments perquè ningú les hi acceptava. Crec que fou als meus dotze o tretze anys quan vaig descobrir (sense haver llegit Borges encara!) que Judes era l’element imprescindible i tràgic d’aquell “libretto” escrit als Cels.

També sé una mica de la història de Pere, el que nega tres vegades, malgrat haver estat anomenat a dit com a cap de l’església universal. No és un procediment gaire democràtic, però ell ja es va ocupar d’afegir seriositat al títol, va anar evangelitzant pels “puestos”, tot procurant que el crucifiquessin a Roma per plantar les llavors del Vaticà. El seu germà Andreu, segurament gelós de ser una “celebrity” menor, va evangelitzar on va poder i es va fer crucificar sobre una creu en forma d’ics per distanciar-se de la família.

Tomàs és famós per la seva incredulitat. Fins que el seu dit no va travessar la nafra a la mà de Crist, pensava que la Bíblia era tota impostura. Un cop convençut (i passada la vergonya inicial) se’n va anar a l’Orient per adoctrinar qui es deixés. Alguns clients potencials amb símptomes de paciència limitada li clavaren una llança a un turó de Mailapur (Índia). Jaume, el major, és el nostre mata-moros tradicional, potser perquè va passar gran part de la seva edat productiva fent prosèlits a la península ibèrica. Quan la marededéu va sentir que “se n’anava”, va convocar tots els apòstols a Jerusalem via telegrama espiritual perquè decoressin l’escena de la seva dormició. Jaume hi acudí sol·licit, va sortir a la foto, i poc després Herodes Antipas el convertí en màrtir amb un cop d’espasa. Els seus deixebles transportaren el cadàver en una barca de pedra (que ja són ganes d’atemptar a les lleis de la física!) fins a Galícia. La resta és un cas modèlic de promoció turística.

Joan, germà del precedent, el deixeble més jove i més dilecte, representat sovint imberbe i atractiu, es presta a tota mena de brometes grolleres i homòfobes. Malgrat que no se’n sap gaire de la seva vida i miracles, ha fet vessar molts litres de tinta, especialment als evangelis apòcrifs (l’Hola de l’època). Hi ha dubtes sobre si cal identificar-lo amb el Joan evangelista, àguila de Patmos, que també produí l’Apocalipsi. En tot cas, no se sap que patís cap mort violenta, només una mica tediosa.

Entro ara en aigües desconegudes, perquè de l'apòstol Felip no en tenia notícia (i sospito que se l’està inventant la Wiki). Diu que era home de poques paraules, un xic tímid, però assenyat. Va dedicar-se a donar la tabarra per la península turca i, com a prova de la paciència dels seus habitants, només el martiritzaren quan arribà a una edat ben avançada. El seu nom sempre va unit al d’un altre apòstol, que de vegades s’identifica com Bartomeu, d’altres com Bernabé i d’altres com Nataniel. No ens posarem d’acord, si foren un o tres, però algun d’ells fou escorxat viu per ordre del rei d’Armènia.

El seu col·lega Jaume el menor, va ser bisbe de Jerusalem i morí lapidat per culpa d’un saduceu de mala ànima. Judas Tadeu, germà de l’anterior, va passar-se la vida assegurant que ell era el Judas bo i, en el temps lliure que li quedava, va evangelitzar Mesopotàmia. Va acabar martiritzat a Pèrsia, a cops de massa amb decapitació final. Simó el Cananeu fou l’apòstol més radical i fins i tot guerriller “avant la lettre”. Morí màrtir a les costes del mar Negre.

L’apòstol Mateu es veu enfosquit pel dubte sobre si fou o no també l’evangelista homònim. En qualsevol cas sembla que no va patir una mort violenta, fet del que hem de congratular-nos. Les tradicions que parlen del seu martiri a Etiòpia, potser el confonen amb Maties, l’apòstol suplent que va ingressar a la plantilla ran de la defecció de Judes Iscariot.
 
Fem el recompte (i deixem el curiós cas de Jesús apart), dels dotze convidats al Sant Sopar, deu moriren de forma violentíssima i gens natural (més del 83% de mortaldat). Proposo que a partir d’ara, ens els rànquings de les professions més perilloses, es classifiqui la d’apòstol com la primera.

19 comentaris:

  1. Davant d'un panorama així m'ho he repensat i m'has convençut, no em faré apòstol!

    ResponElimina
  2. Jo tampoc. Potser màrtir, si té dret a la Seguretat Social.

    ResponElimina
  3. De vegades ja ho semblem d'apòstols vist el panorama que se'ns presenta. Bromes apart he rigut molt llegint-te. M'adono que tota la història de jesucrist i els apòstols és terriblement "gore".
    Has deixat a jesucrist apart i em temo que ell sol va monopolitzar gran part del sofriment global.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, em sembla que amb el que estem vivint tenim el cel ben guanyat.

      Elimina
  4. La glorificació del martiri sempre m'ha sorprès però el fet és que no és exclusiva de la religió, la política també s'ha fet seu l'adjectiu, quan es parla per exemple de 'president màrtir' m'agafa com una mena de mareig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, d'una religió que parteix de la base que el món és una vall de llàgrimes no n'esperis gaires alegries. Fins i tot per lluir s'ha de patir ;p

      Elimina
  5. Sembla que els que van patir menys van ser els que (possiblement) van escriure els evangelis. Una altra mostra del poder terapèutic de la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Santi, és allò d'escollir entre les armes i les lletres.

      Elimina
  6. Parlant de barques de pedra, no t'ho creuràs, però a Catalunya principi del XX, es construïen vaixells de formigó armat! (hi ha fotos del Brangulí) més d'un acabà malament, però flotaven.

    Molt agut l'article, Allau, i terrible l'estrena del morbós best seller martirilògic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, un cop repassada la tradició apostòlica estic disposat a creure qualsevol cosa.

      Elimina
  7. No sóc de córrer riscos innecessaris apart de veure'ls prou inútils.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Garbí, em sembla que ja hem fet tard per canviar d'ofici.

      Elimina
  8. Això de la barca de pedra m'ha deixat d'epatédefuà! jo en vull veure una! :) Ah! i dels màrtirs ... fuig! són avorrits de morir ... o potser fins a morir ... o potser acaben essent-ho per avorrits ... o ... :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo vull fer rafting amb una barca de pedra.

      Elimina
  9. Divertida síntesi biogràfica, Allau!

    Sobre els possibles apòstols-evangelistes, el que sembla més raonable és que cap dels apòstols sigui evangelista. L'evangeli de Joan és molt tardà i els altres tres sembla que van tenir una font original amb la que es van documentar (és el que s'anomena "evangeli Q"). Això no hagués calgut que haguessin estat apòstols.

    Sobre el martirologi, sembla una recreació feta a posteriori per donar volum als personatges amb una activitat tan estimada pels cristians que van voler imitar el martiri de Crist: si no abandones aquest món fent grans sacrificis no puges als altars.

    Pere és un cas peculiar. Ens amaguen la part més sucosa d'aquell cristianisme primitiu: les baralles entre ell i Pau, autèntic artífex del cristianisme i qui va desmuntar l'aparell jueu de les seves arrels. Pere ocupa la cadira i Pau fa de primer ministre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, jo només pretenia fer uns "Fats dels apòstols". Evidentment tu en saps més.

      Elimina
    2. I així m'ho he pres, Allau. Però, de fet, el més divertit és que poca cosa més es pot dir a banda del que has dit tu. La resta, creient o no, és exegesi.

      Elimina
  10. Molt divertit aquest apunt! I posant-me una mica seriosa, no es podrien organitzar sopars indigestos per a polítics i estafadors, en grupets de tretze també? :)

    ResponElimina
  11. Marta, segur que no es deixen, que són molt llestos.

    ResponElimina