dimarts, 28 de febrer de 2012

Extraradi


Fa temps que sento parlar bé dels llibres de Javier Pérez Andújar i, atès el meu interès per la literatura de la memòria personal, m’he decantat pel seu recent “Paseos con mi madre” (Tusquets, 2011), que em sembla que ha gaudit d’un raonable èxit entre gent d’opinió fiable. Malgrat el títol, hi trobarem pocs records explícits de l’entorn familiar, però sí moltes estampes sobre la vida a les ciutats dormitori que envolten Barcelona, articulades en quinze capítols independents de propòsit molt divers. La manca d’un enfocament homogeni va en detriment del llibre, que sembla un recull desordenat de peces que l’autor tenia al calaix. Algunes, com la descripció d’una revetlla plujosa al Guinardó de Juan Marsé o la visita amb Manolo Escobar a la casa on va viure a Badalona, semblen cròniques rescatades d’algun treball per a EL PAÍS. Més interessants em semblen els capítols on Pérez Andújar, relaciona el que veu amb la seva pròpia experiència.

Pérez Andújar nasqué el 65 a Sant Adrià del Besós, fill d’immigrants granadins i, a partir d’unes vivències fàcilment extrapolables, narra el conflicte del jove amb inquietuds intel·lectuals que vol i al mateix temps li dol allunyar-se del barri de naixement per endinsar-se a una metròpoli de la qual se sent rebutjat. Els moments que m’han semblat més valuosos de “Paseos con mi madre” reflecteixen el cordó umbilical que lligarà per sempre l’escriptor amb les seves gents, la seva llengua d’infantesa i la seva ciutat natal. Recorda així, abans que les endreçades ribes del Besós ens ho facin oblidar, el passat industrial de Sant Adrià, les reivindicacions de la Transició, la solidaritat obrera, tan comuna llavors, la instal·lació dels primers hípers, els estralls de l’heroïna, les lluites veïnals. Llegint Pérez Andújar, em fa adonar fins a quin punt hem oblidat fets recents, com si haguessin passat en una altra vida. En la rememoració d’amics perduts, de moments d’esperança, d’instants celebratoris, tots ara marcats per la desfeta troba el llibre el seu centre emocional.

L’autor sosté amb certa raó que entre Sant Adrià i Barcelona hi ha una distància infranquejable que, en canvi, l’uneix a ciutats més allunyades com ara Cornellà, Ciutat Badia o, fins i tot barriades perifèriques de Shefield o Varsòvia. De totes maneres trobo que el seu desarrelament envers Barcelona és una mica exagerat i molt més literari que real, com en aquest fragment sovint citat:
Nadie pertenece a Barcelona por el mero hecho de vivir en ella, ni siquiera de haber nacido en la ciudad. En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones, y luego ya se accede al cuarto de servicio. Porque de Barcelona solo se es por familia y por dinero, en riguroso orden.
Sé que les meves circumstàncies són unes altres i que, com a barceloní de segona generació, no tinc altre referent que la ciutat que em va veure néixer (a més, quan els meus avis van emigrar, no hi havia l’actual mobilitat geogràfica i qui abandonava el poble ho feia per sempre); però tot i això em sembla que no ha de ser tan difícil trobar el teu lloc a la ciutat a menys que t’entestis a ser un desarrelat vocacional. Fa tuf de victimisme i costa de creure que cada vegada que, de jove, Pérez Andújar baixava a Barcelona, les forces de l’ordre li preguntessin què hi feia un adrianenc a la Gran Encisera.

I després hi ha la qüestió de la llengua. Javier Pérez Andújar, tot i ser-ne perfectament capaç, refusa parlar en català. Hi té tot el dret, però seria millor que no expliqués les seves raons, perquè quan ho fa crec que s’empatolla.
Les hablaré a mis amigos todo el rato en castellano, pero para compensarles la paciencia y la amistad voy a querer darles lo mejor de mi castellano. Leeré el romancero y el Siglo de Oro, y escucharé a los gitanos, a los viejos, a los quinquis, que hablan con palabras de Quevedo, para poder expresarme con frases afinadas en la música del idioma…
I unes línies més avall:
Voy a verme fascinado por el catalán de mis amigos, el catalán de sus padres, que iré distinguiendo como lenguaje vivo del pueblo. Su habla vulgar del “nusaltrus”, el “buenu” y el “anllavorans”, será de la que más cerca me encuentre, y cuando el idioma vaya a normalizarse y esta manera de hablar se desautorice sentiré que han vuelto a ganar los pijos, que la forma de hablar de toda esta gente, de mis vecinos, de mis amigos, ha sido traicionada. Que les han robado su oro.
Jo hi veig aquí un doble barem segons la llengua de la qual es tracta: pel castellà, una tradició que es remunta al Siglo de Oro, mentre que el millor del català ho trobem als vulgarismes més flagrants. Llevat d’alguna nota lèxica, es menciona poc el previsible dialecte andalús dels seus pares, tot i que imagino que també se’l deu estimar. De totes maneres, Pérez Andújar escriu en un castellà gens contaminat pel seu lloc de naixença, amb una barreja de registres que pot saltar de la fatigosa enumeració a la Perec fins a la frase d’alt contingut conceptual.

“Paseos con mi madre”, més que pel seu valor literari (considerable, però intermitent), m’ha atret pel reflex de realitats properes que de vegades semblen ocórrer a imaginaris completament diferents del meu.

17 comentaris:

  1. Pel que dius la realitat que planteja Pérez Andújar no crec que sigui exagerada. És cert que per a persones provinents de la immigració Barcelona ha estat moltes vegades un mur molt dur de traspassar.

    Això ha creat un cert rebuig a tot el que sigui català (com si Barcelona fos la cosa més catalana del món!) i té crec que té raó que fins que no passi una o dues generacions a vegades no es pot parlar d'integració, amb totes les excepcions que calguin.

    Una altra cosa és haver vingut de l'immigració i anar a viure a barris més o menys còmodes de Barcelona, llavors (allavorans) la integració està més asegurada. Jo mateix sóc d'aquesta immigració vinguda del País Basc a principis del s. XX i integrada molt ràpidament degut a una situació socioeconòmicolaboral que ho permetia. Als murcianos que van anar a l'extraradi els va tocar altres coses i en Lerroux ho va explotar. Per això hem d'entendre aquesta negativa visceral a parlar català, es justifiqui com es justifiqui. En conec varis casos.

    ResponElimina
  2. Com deia Lou Reed, quan era jove i agosarat, "I think I've led a sheltered life". Ara no gosaria ballar nu sobre una pell d'ós. Però potser ho faria sobre les tapes vvermelles d'un Fabra.

    ResponElimina
  3. En aquesta negativa a parlar en català s'hi amaga, o no, una ràbia, segurament justificada, pel poble d'acollida que és tancat i distant. El què em sembla, ja no de mal gust sinò pròpi d'ignorant, és fer un paral·lel entre el castellà literari del Segle d'Or i el català dialectal que, pel que veig, l'escriptor pretén deixar com una llengua ordinària. Ho remarques molt bé, Allau. Jo també conec gent com aquest escriptor, em sap greu que pensin com pensen i em pregunto quin grau de culpa hi tenim nosaltres, tancats i distants, en aquesta actitud.
    No m'importaria llegir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no m'agradaria convertir-ho tot en simplismes, però si, ell no ho fa, no ens barallarem. Penso que la nostra llengua pot trobar el seu lloc amb l'equilibri suficient entre classicisme i trempera.

      Elimina
  4. Segurament és injust entrar el tema en la llengua perquè, com tu dius, el llibre té altres elements més interessants, però, com que no l'he llegit, continuaré amb la llengua. La llengua dels altres immigrants arribats de l'Ebre català, de l'Empordà (parlo de casa en els dos casos), del Pirineu lleidatà, etc. i que continuem parlant, més o menys, una llengua que altres immigrants, ai las!, no distingeixen. I mira que som corrua. Oralitat i literatura? Diacronia i sincronia? En fi...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, tens raó que dins del llibre aquest és un tema molt menor. Sobre la insensibilitat i el menyspreu dels barcelonins per altres parles catalanes crec que la Júlia ja n'ha escrit a bastament.

      Elimina
  5. El Pérez Andújar em sembla un exemple de llibre de les pronosticables maldats d'oficiar la dispersió. No explicaré ara els tips de recórrer les zones limítrofes de la ciutat, els vorals del seu sentit absorbent; només diré que del P.Andújar només en tinc el seu preable recull "La vida no vale nada" sobre cuentus i històries de la immortalitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, com no li conec cap més obra, no aniré més enllà, però no ets el primer que em parla favorablement d'altres llibres seus.

      Elimina
  6. La postura d'aquest escriptor, com la d'altres, només mostra que el tema continua sent espinós i delicat i que mai hi entrem en profunditat per por de fer-nos mal. En molts immigrants hi ha hagut un cert ressentiment en front d'això que en diem 'la cultureta', jo mateixa sent catalana sentia això de joveneta en entrar en contacte amb sectors 'universitaris', per exemple, aleshores molt minoritaris. Però crec que en tot plegat hi ha culpa, si es pot parlar de culpa, per moltes bandes. El tema dels murcians d'abans de la guerra, de la FAI i la resta tampoc es vol entomar d'una manera seriosa.

    També els 'de poble' fins i tot de poble català han tingut els seus ressentiments amb els barcelonins. En el fons tot són prejudicis i van lligats a la experiència personal, crec que és el cas de Pérez Andújar, les seves justificacions, recorrent a l'excel·lència del castellà, em recorden les d'una altra escriptora, en aquest cas a l'altra extrem de l'escala social, Mercedes Salisachs.

    Marsé, segons la meva opinió, és també un altre 'ressentit' tot i que un escriptor immens.

    Tampoc tot és 'econòmic', hi ha un tipus d'immigrant de classe mitjana, funcionari, molt més difícil de catalanitzar que no pas els dels barris marginals.

    El cert és que per conèixer el país a fons i no oblidar moltes coses, del passat i del present, cal desacomplexar-se i llegir llibres escrits en castellà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, puc entendre perfectament les raons d'aquest ressentiment; però quan algú escolaritzat en català, amb amics catalans, resident a Barcelona i amb estudis de filologia refusa per principis parlar en català crec que hi ha un factor personal difícil de justificar.

      Elimina
  7. Aquests dies he estat remenant un altre llibre de Pérez Andújar, Los príncipes valientes, cercant un fragment que recordava haver llegit sobre l'arribada d'una enciclopèdia a casa seva, i sempre em passa el mateix, tinc la sensació que aquest noi i jo hem fet la mili junts.

    L'única cosa que ens allunya és el refús a la llengua, potser perquè la que em tocava com a materna (el gallec) va quedar desplaçada pel castellà, tan estrangera com el català, pel cas. Així que se't passen les manies, i el que vols, ara que alguns ja et confonen amb una catalana de segona generació, com a poc, és arribar a aixafar el gallec amb prou solvència. I l'anglès, ja posats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, si més no, sou de la mateixa generació, cosa que sempre uneix. Més enllà d'això, totes les experiències són iguals, però de molt diferent manera.

      Elimina
  8. No he llegit Pérez Andújar, però és d'aquests autors que tinc pendents de fa temps. Ja caurà.

    A mi em fa l'efecte, per altres casos com el d'ell (però també d'altres capes socials, incloses les altes), que hi ha una barreja de raons reals i d'altres de posat literari en aquest "rebuig" al català i a Barcelona. Segurament Vázquez Montalbán va viure una realitat semblant, però per una qüestió de caràcter mai va rebutjar ni els barcelonins ni la seva llengua. Pérez Andújar s'ha construït una torre de marfil en el fons elitista, mentre que V.M. va preferir baixar a peu de carrer i analitzar la societat com a tal, no dividida entre ciutadans d'una cultura i ciutadans d'una altra sinó entre ciutadans i classes socials. No va renunciar mai a la seva llengua materna, però ningú li pot negar la seva catalanitat barcelonina i el seu lligam amb la cultura catalana.

    A la Barceloneta, per exemple, tradicionalment el català ha estat la llengua de prestigi entre tots els estrats socials. Botiguers, pescadors, peixateres i obrers han parlat de sempre un català dialectal reconeixible encara ara pel carrer.

    Al final, sempre hi ha una decisió personal quan es tria estar a un costat o a l'altre, o passejar per la frontera. I és respectable perquè és personal. Només perquè és personal.

    El que és molt interessant és el que dius al final: "atret pel reflex de realitats properes que de vegades semblen ocórrer a imaginaris completament diferents del meu". És senyal que des del punt de vista literari Andújar és capaç de transmetre alguna cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, ja dic que tothom té el dret d'expressar-se en la llengua que vulgui, però la inflexibilitat innecessària sempre m'ha semblat sospitosa. En MVM que cites, parlava en català, i no només a la intimitat. I és clar que JPA és capaç de transmetre i d'explicar el que tenim ben aprop.

      Elimina
    2. Sí, Allau, estic d'acord amb tu. A mi també em sembla sospitosa. Tots els prejudicis manifestats públicament són sospitosos.

      Elimina
  9. No, no, jo no parlo de menyspreu, simplement dono una dada estadística que no tinc -no sé si algú la pot proporcionar (lingüística, no geogràfica), ho dubto, perquè és de gran complexitat- sobre la diversitat de parles -algú en podria dir dialectes- de la ciutat de Barcelona. I cap resentiment, jo i molts altres parlem el català que toca, vingui d'on vingui, un altre tema és el de l'escriptura, que ara no toca. Finalment, fer referència a la llengua de, posem per cas, Cervantes o March és pixar fora de test en referir-se a la llengua oral del moment present. Dit tot això, reaafirmo que m'agrada PA.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que en quedi constància i que també m'agrada qualsevol variant del català, viva als racons del país.

      Elimina