dilluns, 13 de febrer de 2012

Les vides d’Hergé (2 de 2)


No sóc un tintinòfil tan actiu com ho vaig ser en un altre temps i per això desconeixia el treball biogràfic de Benoît Peeters “Hergé, fils de Tintin” (Flammarion, 2002). Peeters, a diferència del biògraf oficial Pierre Assouline, és un bon coneixedor de la matèria sobre la que escriu, com prova la seva àmplia bibliografia sobre Hergé, de la que caldria destacar “Les bijoux ravies”, una anàlisi estructuralista de “Les joies de la Castafiore” que és una pura delícia (i ja té delicte unir en una sola frase l’estructuralisme amb la delícia).

Malgrat que Peeters conegué Hergé personalment i es declara admirador de la seva obra, el llibre evita afortunadament el to hagiogràfic del fan de baba i pren posició moral davant d’alguns dels actes més polèmics del biografiat. De la mateixa forma, no dubta a criticar alguns dels seus àlbums tardans, quan el traç esdevingué mecànic i manierista. Escrit per pur plaer, com fem tots els que estimem un artista, “Hergé, fils de Tintin” no té cap pretensió exhaustiva i, abastant tota una vida, es deté especialment en aquells moments que li semblen més interessants o més grats de desenvolupar. A la seva elaboració comptà amb la inestimable complicitat de Germaine Kieckens, primera dona d’Hergé, que li proporcionà la correspondència inèdita que havia mantingut amb el seu marit.

El text es presenta acompanyat d’un bon tou de notes degudament referenciades i d’una àmplia bibliografia final, però incorre puntualment en flagrants manques de rigor (altrament dites “interpretacions subjectives”). Per exemple, davant d’una carta com aquesta.
“No em coneixes, Marcel. No saps res de la meva joventut, de la meva herència, del meu atavisme. Creus que és suficient amb un esforç voluntari per aniquilar l’efecte d’aquesta herència? Per fer que les imatges enregistrades a la primera joventut i a l’adolescència s’esborrin completament sense deixar cap rastre?”
Reconeguem-ho, és un paràgraf críptic que es pot interpretar de moltes maneres; però que, sense cap altra evidència, Peeters n’extregui un cas d’abusos sexuals potser són ganes de dur una biografia bàsicament plàcida al terreny “sensacional”. Igualment, a l’inici del llibre, com a morbosa promesa, s’avança l’alta quantitat d’homosexuals i pederastes que freqüentaren el cercle d’Hergé. Quatre-centes pàgines més tard se’ns revela finalment la llista i en surten tres o quatre. Crec que jo el supero en nombre i qualitat. Es diria que Peeters busca desesperadament la manera d’afegir pebre a una vida interessant, però no especialment transgressora.

“Hergé, fils de Tintin” és a més un llibre amb tesi, anunciada des del títol. Georges Remi nasqué a Brussel·les l’any 1907, fill de l’encarregat d’uns magatzems de roba. Sense cap marcada tradició religiosa a la família, acabà recomanat a un diari catòlic, on va fer carrera com a dibuixant d’un ninotet aventurer. La primera part de la seva vida és una claudicació soporífera a les convencions més ràncies. En aquest ambient benpensant, petitburgès i de dretes al que estava condemnat, fou precisament Tintín (segons la lectura de Peeters) qui va fer madurar Hergé i li obrí nous horitzons; primer, en obligar-lo a documentar-se profusament sobre el que pretenia narrar; després, un cop assolits l’èxit i la fortuna material, en permetre-li explorar àrees més sofisticades de la seva personalitat.

Des de la creació de Tintín l’any 1929 fins a finals de la dècada dels 40, l’artista s’abocà obsessivament a la seva feina amb ímpetu perfeccionista. És lògic doncs que, quan aquests anys passats a galeres donaren el seu fruit i els francs (belgues i francesos) començaren a rajar, volgués alliberar-se de les seves responsabilitats i encetar una vida alternativa més independent. Dues figures l’ancoraven al passat.

La primera, la seva esposa Germaine. El relat de l’home que, un cop arribada la quarantena, trenca amb la dona que l’ha recolzat fidelment des de la primera joventut i la bescanvia per una de més jove i atractiva, esdevé tan freqüent que resulta vulgar. Malgrat tot, els detalls són idiosincràtics: després de diverses amants de passa-que-t’he-vist, Hergé trobà el repòs definitiu al costat de Fanny Vlaminck, la que arribaria a ser la seva segona esposa; però, mentre el divorci no fou legal a Bèlgica (1977), contemporitzà els anys següents convivint amb l’amistançada, però pernoctant amb la legítima tots els dilluns del període.

La segona figura que havia esdevingut un llast a la vida d’Hergé era evidentment Tintín. El personatge l’havia fet immensament ric i estimat per un munt de lectors; però també l’havia omplert d’obligacions, responsabilitats i terminis a complir. Durant la dècada dels 50 Hergé començà a sentir una franca aversió pel seu fill dibuixat i expressà en alguna ocasió la possibilitat de “matar-lo”. Ell, que no havia estat mai un intel·lectual, de sobte havia començat a llegir literatura de debò, viatjava pel món i s’interessava per la pintura abstracta (de la qual n’esdevindria col·leccionista).

D’aquestes tensions se’n derivaren llargs períodes depressius que es resoldrien amb la separació matrimonial i amb una utilització terapèutica dels darrers àlbums de Tintín. És innegable doncs que la seva creació més memorable esdevingué, per bé i per mal, el motor de la seva vida, el que el conduiria a un destí pel qual els seus orígens no l’havien preparat.


16 comentaris:

  1. Ostres, 2/2? Ja s'ha acabat el tema? Ara que començava a gaudir amb l'Hergé va i s'acaba la seva vida amb més poc marro que la cafetera individual de casa!

    ResponElimina
  2. Galde, no dóna per a més. Si cerques el morbo Tintín, ves a una altra banda. Aquí no ho trobaràs.

    ResponElimina
  3. Diga'm malalt: he detectat que a l'estampa de l'Hergé sotmès al dictat del seu fill pròdig, la del siamès enfilat a la seva espatlla, n'ha quedat escapçada la burilla de Lucky socarrant la taula de dibuix.

    ResponElimina
  4. Allau, poca cosa-o res- a dir de la teua anàlisi de la biografia d'Hergé a partir de les obres citades, només puc treure'm el barret, tot i que no massa, que encara ens ronda el fred polar :)
    S'agraeixen les cometes i la cursiva que vas posant sobre la literatura biogràfica: més sovint del que seria d'esperar, els biògrafs s'esforcen en fer amé un llibre a base de cercar i magnificar episodis mínúsculs o insignificants, quan no de falsejar directament a base d'insinuacions. En el cas d'Hergé, no tinc masa dubtes que l'esforç per relacionar-lo amb l'extrema dreta més recalcitrant ha servit per engegar l'infame manifest anti-Hergé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, és cert que Hergé tingué algun amic poc recomanable i que sempre va ser una persona lleial, però el que no fou mai és un extremista.

      Elimina
  5. Seguint els fils dels comentaris, el punt més extremista de la biografia del belga potser és el que es retrata al llibre mai traduït Tintin mon copain de León Degrelle. Deu ser el punt àlgid d'intentar revolucionar una biografia tan aparentment normal.

    En aquest bloc tintinaire en van parlar: http://www.artealfa.es/?p=1216

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hergé va conèixer Degrelle molt abans de la guerra, però mai no van ser tan propers com aquest pretenia. La idea que fos l'inspirador de Tintín és absurda.

      Elimina
  6. Encara diria més... Després del tema nazi, el tema racista va ser sentenciat divendres passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Voldria equivocar-me, però em temo que la qüestió encara remenarà pels segles dels segles.

      Elimina
  7. Allau, molt interessant,
    No sé si en parlen, però al final qui són els hereus de Moulinsart, la primera, la segona dona? Es veu qué són supercombatius, i els de l'associació tintinaire de Catalunya no podien posar ni una sola vinyeta de Tintín a la seva revista.
    En parla de com és la seva col·lecció d'art?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, els hereus de Moulinsart són la segona dona i el seu segon marit. Aquest darrer s'ha guanyat a pols l'antipatia de bona part de l'afició.

      El llibre menciona que tenia obres de Miró, Poliakoff, Permeke i Alechinsky.

      Elimina
  8. Tot i això, trobo interesant saber coes d'Herge, encara que m'imagino que com dibuixant tenia que passar-se moltes hores al taulell més que confabulant. Vaig a buscar el 1 de 2, que no l'he llegit

    ResponElimina
  9. Fantàstics aquests apunts de la vida d'Hergé. N'apren molt del mestre del meu mite. Curiosament jo sempre he sentit unes ganes boges de descobrir secrets de Tintín però no pas tant del seu creador. Potser precisament perquè la seva vida va ser la d'una persona força normal mai ha cridat tant l'atenció com el seu gran personatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, jo tampoc sóc especialment tafaner sobre la vida i miracles d'Hergé, però que ja m'hi he posat amb aquesta sèrie monogràfica, no podia fer-li fàstics.

      Elimina