dimecres, 15 de febrer de 2012

Li pot passar a tothom (i, de fet, li passa)


Crec que em comença a cansar Paul Auster, un autor que fins fa poc seguia religiosament. La seva darrera novel·la (“Sunset Park”) no l’he llegida ni sento especials ganes de fer-ho i, si vaig decidir tastar el seu “Diari d’hivern” (a Edicions 62 en una bona traducció d’Albert Nolla), és pel meu interès creixent pel gènere memorialístic.

Auster, com altres autors metòdics i prolífics (penso en Woody Allen, Camilleri o la Nothomb), no pot deixar passar un any sense que es faci pública una de les seves obres. Potser mancat d’inspiració per construir una nova ficció, un gener de 2010 a punt de complir els seixanta-quatre anys, inicia aquest diari com una forma de constatar que s’està fent vell i que potser és hora d’enfrontar-se a la pròpia mortalitat.
“Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom”.
Aquest pensament crepuscular, no per evident deixa de tenir la seva gràcia, i el lector confiat es deixa portar per on l’autor li vingui de gust. Aviat es fa evident que no hi ha un pla preconcebut i que Auster va explicant el primer que li passa pel cap, sovint utilitzant el fàcil recurs de les llistes: les cases on ha viscut, les formes diverses com han mort els seus familiars, les dones que ha estimat, les malalties venèries que ha patit… Quan comença a recitar per la seva marca comercial un llarg reguitzell de llaminadures que alegraren la seva infantesa, em venen ganes de tancar el llibre definitivament. I és que Auster ho dóna tot per bo per tal d’anar omplint fulls (encara em pregunto perquè esmerça dues planes per explicar amb detall l’argument d’una obscura pel·lícula de sèrie B). De tant en tant, entre tanta banalitat, es troba un fragment reeixit —penso, per exemple, en l’epifania viscuda durant un assaig de dansa contemporània—, que brilla per contrast com una perla entre el fang. Si la lectura del llibre té un efecte beneficiós és potser el de fer-nos adonar que la nostra pròpia vida és molt més interessant que la de l’escriptor de Brooklyn.

Confesso que no conec “La invenció de la solitud” ni “A salto de mata”, les seves anteriors obres autobiogràfiques, fet que potser delata el meu decantament recent per la literatura confessional; però, pel que deixa entreveure “Diari d’hivern”, les revelacions més contundents i pintoresques fa temps que són editades en negre sobre blanc i el que trobem aquí són deixalles de la seva biografia. Per descomptat, Auster domina la seva prosa, tan elegant i tan desproveïda d’additius: és un encantador que ens podria fer-lo seguir fins a la fi del món, ens expliqués el que ens expliqués; però el que fa a “Diari d’hivern” ho hauria pogut escriure fins i tot adormit.

Potser fer-se vell implica tornar-se mandrós i negligir el control de qualitat. Benvingut, Paul, a l’hivern de la teva vida!

20 comentaris:

  1. Avui t'has aixecat fort!

    Sobre el tema d'envellir de petit quan passejava amb l'avi em preguntava com és que no salta els marges que hi havia en el bosc i quan hom se n'adona que no pot saltar cap marge. De més gran vaig veure que és un procès llarg i no de la nit al dia. Suposo que em tornaré més mandrós (de fet cada vegada més) i negligiré el control de qualitat (...).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, no m'he aixecat fort (encara he d'anar a dormir), només una mica més vell que ahir, però no penso descuidar el control de qualitat (de moment).

      Elimina
  2. "La invenció de la solitud" i "A salto de mata" estaven bé, sobretot la primera M'agrada Auster, però no tot, i no necessito llegir-ho tot d'ell. "Trilogia de Nova York" potser és el meu favorit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, crec que la trilogia també és el que més m'agrada. Després tot cap avall.

      Elimina
  3. es cert que et vas tornant mes mandrós, i en els escriptors succeeix que potser ja s'ha explicat tot el que s'havia d'explicar, i li passa com a Woody amb aquesta mania de fer una obra cada any. Normalment, en un escripor el millor són les dues o tres primeres novel·les i després com Allen, com Auster, coml'all, es repeteixen.
    Aixó de la mandra em passa a mi, que últimament, a banda de poesia, llegeixo molt poc. Explicava Joan Oller fa un temps que li passava aixó de la mandra a llegir novel·les i que només llegia contes.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, he sentit més d'una vegada i més de dues com la gent gran rebutja la ficció per abocar-se a l'assaig i la biografia, com si no volguessin "perdre" el temps.

      Elimina
  4. No sé què dir-te. De l'Auster només he llegit la Trilogia de Nova York i, tot i que em va agradar, no em va fer venir ganer de continuar llegint llibres seus.

    Fer-se gran (vell? I un be negre. Jo no penso ser vell fins als 90 anys!) creia que feia ser més exigent amb la qualitat, no negligir-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, potser no es pot generalitzar, però m'alegra que mantinguis tan bons propòsits.

      Elimina
  5. No ens fem vells...ens fem grans en experiència. I potser una mica més selectes amb les coses, un subproducte de l'experiència

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan, t'ho pots prendre així, si vols; però no deixaràs de fer-te vell per això.

      Elimina
  6. No sé si he llegit res de Paul Auster i, al damunt, com què em faig vella i mandrosa, ara ja no sé si en llegiré res. Caxis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És estrany, Clídice. Amb la quantitat de llibres que ha escrit... Si consultes al teu ordinador, segur que en descobreixes algun que ja havies oblidat.

      Elimina
  7. Escriure cada any un llibre, o fer cada any una pel·lícula, pot començar com un exercici d'autoexigència i acabar com un vici. Però quan es tracta de personatges al crepuscle de la vida, que ja han arribat on volien o podien arribar (i en aquest sentit un es pot posar el llistó tant baix com vulgui) jo crec que hi ha un altre factor: "ara faig el que em ve de gust, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles".

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, Brian, aquest llibre desprèn aquest missatge subliminarment i, per tant, jo m'hi poso fulles.

      Elimina
  8. Un dia el meu marit va llegir Auster i li va agradar... i en va llegir un altre... i un altre... i... i, de cop, va dir que tots li començaven a semblar iguals. El darrer que va llegir, Sunset Park, diu que li va decebre força.

    Aquí et deixo un comentari seu al blog d'en XEXU "Llibres i punt!" en que es comentava un llibre d'AUSTER:

    "a mi, la febre pel Paul Auster em va sortir fa uns quatre anys. Jo mai havia llegit res d’ell. Vaig començar per “La noche del oráculo”. Va ser tot un descobriment i em va encantar. Li trobava un estil directe, fresc, dinàmic...

    Vaig continuar amb “Brooklyn Follies” i “La trilogia de Nueva York” i la febre no baixava. L’Auster em continuava captivant. Després vaig passar a “A salto de mata”, una mena d’autobiografia de joventut. Més tard, vaig llegir: “El palacio de la luna”, “La música del azar” i “La invención de la soledad” (també autobiogràfica). Aquí ja va ser quan vaig pensar que tant la tipologia dels personatges com la temàtica de les novel•les era molt recurrent. I ho vaig deixar córrer.

    Va ser a finals de l’any passat quan vaig llegir una ressenya a l’Avui del seu últim llibre, “Sunset Park”. Van ser tantes, potser, les expectatives que vaig quedar molt decebut. Vaig trobar que les diverses històries dels personatges que hi sortien no estaven prou travades. Totes transcorrien en paral·lel i no s’acabaven de trobar. El caràcter i la personalitat del protagonista, en Miles Heller, per a mi no va acabar de quedar prou definit. L’estil ja no el vaig trobar tant fresc. Semblava ben bé que hagués escrit aquesta novel·la a corre-cuita perquè necessités els calers o vés a saber què (quelcom semblant a “La cruz de San Andrés” d’en Cela). Però de tot això que et dic, tu ni cas, que jo pels llibres sóc molt especial i molt “raru”. Jo voldria que continuessis gaudint amb en Paul Auster.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, a mi em passa una mica com al teu marit; però aquest llibre del que parlo aquí, més que repetitiu em sembla prescindible.

      Elimina
  9. Tot el que raoneu sobre el fet de fer-nos grans és cert però Auster ja fa ben bé deu o dotze anys que es comporta com un vell ensopit i, la veritat, hi ha gent molt més vella que ell amb actituds més jovenils. Les novel·les d'Auster s'han anat fent tovetes, ploraneres, irresoltes...però jo no oblido l'escriptor que em va encisar fa vint anys amb una obra original i un ritme narratiu envejable. Ara tinc ganes de fer-li una torradeta i portar-li, calentona, mentre va mirant videos a la seva biblioteca brooklynesa. Sempre ens quedarà "La invención..." "Leviathan" "El país de los...". No se'l pot abandonar, pobric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No l'abandonarem, Glòria, que ens cau molt bé. Ara, de llegir la seva nova producció, ja en parlarem.

      Elimina
  10. Em quedo amb el títol de l'apunt i me'l passo a la primera persona. En el millor dels casos ens farem vells i el més normal del món és tenir una producció irregular i que no tot surti cada vegada millor. A vegades sí, a vegades no... I sobre la mandra, a mi em passa que cada cop sóc menys mandrosa.

    ResponElimina
  11. Marta, estàs a la flor de la vida o sigui que no et permeto opinar ;P

    ResponElimina