divendres, 10 de febrer de 2012

Les vides d’Hergé (1 de 2)


Molt sovint la biografia dels artistes no té ni molt menys el mateix interès que pot suscitar la seva obra. Un dels casos més flagrants que em ve al cap és el d’Antoni Gaudí, el nostre català universal per excel·lència, a qui per la seva rellevància se li han dedicat pel·lícules, musicals i fins i tot òperes, sense que cap d’elles hagi sigut capaç d’ocultar com d’anodina va ser la seva vida.

D’entrada amb Hergé passa una cosa semblant. Ja l’any 1975, en el seu llibre de converses amb Numa Sadoul (Juventud, 1986), l’autor s’entestava a presentar-se com una figura grisa i plana, obligat a aparèixer sota els focus de la celebritat només per culpa de la seva creació més memorable, és a dir Tintín. Malgrat l’interès que per a tot tintinià representava aquest testimoni de primera mà, el llibre passava de puntetes pels episodis més conflictius per oferir una visió apta per a lectors de 7 a 77 anys.

La versió “oficial” de l’any 1996 (editada a Destino el 1997), a càrrec de Pierre Assouline, mirava d’introduir el context dins de la biografia, especialment durant el període tan complicat de l’ocupació alemanya. Assouline, intel·lectual respectat per les seves biografies de l’editor Gallimard i de Simenon (un altre belga universal) és una figura literàriament molt influent, que a més firma un bloc de referència a “Le Monde”. Mai no va conèixer Hergé en persona ni es declara boig per Tintín, dos detalls que el converteixen en narrador dubtós o objectiu segons qui faci la crítica. El llibre aborda per primera vegada seriosament els punts més foscos de la vida d’Hergé; no tan sols el seu paper durant la guerra, sinó també les seves depressions i el fracàs del seu primer matrimoni. És en qualsevol cas la biografia canònica del dibuixant, aprovada tàcitament pels seus hereus.

Però de bibliografia entorn Tintín i el seu pare no anem precisament escassos i, ran el meu reviscolament recent envers la matèria, m’han caigut a les mans alguns títols que no coneixia. El primer, força lleuger, és el còmic “Les aventures d’Hergé” (Norma Editorial, 2011, també en català), obra del dibuixant Stanislas i dels guionistes Jean-Luc Fromental i José-Louis Bocquet. Es tracta d’una biografia dibuixada a partir de moments significatius de la vida d’Hergé (a l’estil “grandes momentos de la Humanidad”). Cada escena dura tres o quatre planes, sense solució de continuïtat, i encara que el llibre compti amb un apèndix onomàstic, pot resultar obscur pels que no estiguin familiaritzats amb els detalls de la vida del retratat.

El dibuix de Stanislas em sembla d’una línia clara aproximativa i cantelluda, que no molesta, però que es troba al límit del que pot ser acceptable; mentre que l’intel·ligent guió introdueix tota la iconografia de Tintín imbricada a la vida del seu autor. Com veurem a la segona part de l’apunt, similar és la tesi de Benoît Peeters. I és que algunes vegades la creació, si és prou potent, és capaç de devorar el seu factòtum.


20 comentaris:

  1. Ho trobo genial això d'haver congelat l'Hergé en un TBO!

    Però si la seva vida fou molt aburrida... quina gràcia té.

    El que dius de les vides aborrides o no m'ha recordat una mica la d'en Joan Miró... per no parlar de la d'en Tàpies!

    ResponElimina
  2. "Que no molesta"? T'has passat amb l'Stanislas, que és un geni modern de la línia clara!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, deu ser que a mi m’agrada més la línia clara clàssica. Almenys aquest àlbum no m’ha convençut gaire.

      Elimina
    2. M'afegeixo a la protesta d'en Salvador: trobo que l'Stanislas és un fora de sèrie -dins l'àmbit de la línia clara, és clar- i en aquest àlbum ho demostra amb escreix.

      Elimina
    3. Ja veig, Leb, que sóc minoria d'un.

      Elimina
    4. Estava segur que el Leb em faria costat... :)

      Elimina
  3. Per cert, en quin fus horari tens el blog? Les hores dels comentaris són com a mínim de Sibèria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L’horari el tinc ben indicat, però Blogger fa el que vol.

      Elimina
  4. I mira si n'és de llarga la bibliografia annexa a l'Hergé. Ara em ve al cap "Como nace un cómic" del Philippe Goddin. Suposo que la seva portada et semblarà indiscutible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Indiscutible i molt reveladora, Girbén.

      Elimina
  5. Galde, jo no dic que la seva vida fos avorrida; és ell que ho deia. Gratant, gratant, sempre és pot trobar alguna cosa d’interès per explicar.

    ResponElimina
  6. No opinaré sobre aquest àlbum (que a primer cop d'ull em va semblar molt bonic) fins que no me'l deixis. Però sí que defensaré Stanislas, que és MOLT bo ("geni" em sona excessiu). L'únic problema que hi tinc és que com més miro els seus dibuixos, més ploro per l'enyoradíssim Chaland.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No està malament, però ha de lluitar amb predecessors molt brillants.

      Elimina
  7. El d'Stanislas el vaig comprar fa anys en neerlandès (De Avonturen van Hergé, 1999). Quan el passat Nadal el vaig veure en català em vaig alegrar com a tintinòfil i com a català, que el neerlandès no es capta a la primera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós que hagin trigat tant a traduir-lo. Ressaca del Tintín de Spielberg?

      Elimina
  8. Pel que fa al guió, convindria que els hereus d'en Jijé se'l miressin amb atenció: les aventures faldilleres de l'Hergé posen color a l'àlbum, i ningú s'ha sentit ofès, ni la vídua ha piulat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lògic que no piulés: va ser ella qui va tancar l'època faldillera de l'artista. De totes maneres, darrerament els de Moulinsart no s'estan guanyant amics precisament.

      Elimina
  9. Potser ens entestem a creure que els nostres mites, els grans creadors han de tenir vides excepcionals, i no sempre ha de ser així. Això els fa més terrenals i també ens obre els ulls en el sentit que no cal ser un gran geni per a crear coses precioses. Només cal trobar allò en que un és bo i explotar-ho tant com pugui o sàpiga (cosa que tampoc és fàcil!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, jo no m'hi entesto, però m'agrada quan una obra admirada és correspon amb un autor admirable.

      Elimina