dimecres, 29 de febrer del 2012

Cos

Qui pensi que, perquè “Shame” tracta d’un addicte al sexe i l’encarna aquest tros d’home que es diu Michael Fassbender, gaudirà d’un escalfament global i personal en directe, va molt equivocat/equivocada. La segona pel·lícula de Steve McQueen (res a veure amb el cèlebre difunt americà, que aquest és britànic, negre i artista multimèdia) repeteix el protagonista del seu debut (la no estrenada aquí, “Hunger”, cosa que cabreja d’allò més el director) i una mateixa voluntat de dur-lo a situacions extremes, propòsit que Fassbender secunda amb franca complicitat.

Brandon (Fassbender), un home a la trentena, treballa a una d’aquestes oficines de Manhattan que no saps ben bé a què es dediquen, però que guanyen porrades de diners amb nul esforç. Sense cap indici de vida interior a la vista, la motivació principal del personatge és el sexe, un sexe immediat i amb l’endemà proscrit. Aquest mala peça de Brandon revisa totes les pàgines de contactes a l’abast, es fa palles als lavabos de la feina, contacta amb prostitutes i mira de lligar al metro. Un mal dia, la seva germana Sissy truca a la porta demanant refugi temporal. Sissy carrega a les seves espatlles una bona dosi de fractures sentimentals a més d’una preocupant propensió als intents de suïcidi; però esdevé sobretot un testimoni molest de l’addicció del seu germà.

La vergonya a la qual al·ludeix el títol és tant la de l’addicte que se sent observat, com la que sentim nosaltres, de forma aliena (o sigui “vergonya aliena”), davant de pulsions difícils de compartir. L’afició malaltissa al sexe deu de ser una de les més difícils de comprendre, ja que duem anys convencent-nos que és la cosa més natural del món i que no hi ha pecat, si hi ha consentiment. El film —l’estudi molt ben exposat d’un personatge particular que no evolucionarà durant el seu metratge— vol imaginar-se imparcial; però l’apoteosi final de l’abjecció (on el nadir sembla ser la visita a un club gai), subratllada per un frenesí de violins de la banda sonora, apunta més aviat a una lectura moralista.

McQueen, artista plàstic com és, ho despulla tot amb fons d’abstracció geomètrica i amb escenes que duren més del que es podria considerar raonable, sovint amb la benvinguda música de Bach. Carey Mulligan, com a germana desvalguda, està perfecta i a punt d’esdevenir la imatge essencial (vegeu “Drive”) de la fragilitat al cinema contemporani. En quant a Fassbender, actor absolutament físic, capaç de passar de Cronenberg a Tarantino sense moure una cella, es lliura a aquest projecte amb entusiasme que qualificaria de contagiós, si no fos tan desagradable el seu paper. Demostra, això sí, dots indiscutibles, que un opinador menys frívol consideraria irrelevants, però que a mi em semblen dignes de crits d’alegria. Coses d’actuar a pèl i sense xarxa.

Mai el sexe, el fàstic i l’horror han estat tan a prop nostre. Aneu a veure “Shame” de Steve McQueen. Millor una pel·lícula que deixi una mica de marro a la consciència, que les festivitats solipsistes habituals (“The Artist”) o compartides (“Hugo”).

17 comentaris:

  1. M'has fet riure, opinador! :)

    Coincideixo plenament en les teves apreciacions emocionals. És una pel·lícula que fa mal, tant si te la prens amb distància com si comparteixes ni que sigui de passada, el coneixement de l'abisme a què ens aboquen les pulsions poc o gens controlades.

    La trobo ben interpretada, ben dirigida, fins i tot en els excessos. Hi ha moments molt tensos, com quan el germà es treu de sobre la germana, mentre mira la tele, amb aquell magnífic pla agafant-los d'esquena.

    Discrepo en una cosa, Allau. L'escena del club gai no vol reflectir cap abjecció, no és una baixada als inferns, sinó que és la manera d'obtenir sexe fàcil i immediat. En aquell moment, la seva necessitat és tan alta que se li'n fot qui té al davant. I amb la seva bona planta encara ho té més fàcil. No ho veig gens moralista. No parlo amb desconeixement i crec que pots entendre el meu punt de vista.

    Feia temps que no patia tant mirant una pel·lícula (des de Bambi? :D ). Feia temps que no sortia tan satisfet.

    ResponElimina
  2. Enric, la interpretració que fas (sobre el club gai) potser és certa, però acaba abocant-nos a un carreró sense sortida.
    La menció a "Bambi" no la comparteixo. La resta sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, la menció a Bambi era broma :)

      No n'estic segur que ens aboqui a un carreró sense sortida. Crec que l'aparició del club gai és poc rellevant. Jo ho veig poc connotat i tu potser massa. Però això és una cosa que no et puc explicar aquí (ni és necessari fer-ho). Si la pel·lícula dóna peu a interpretacions, el que tu i jo parlem aquí pot donar per a un serial.

      Seria interessant saber si l'Steve és gai o hétero perquè el punt de vista canvia.

      En parlem en persona perquè crec que és una qüestió important.

      Elimina
    2. No sé si és gai o no. Sé que té una filla petita, però això no vol dir res.

      Elimina
  3. Ens va agradar moltíssim!!! No vam coincidir a la sortida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, Mari Carmen; ja veus que la nostra no va fer tan bon paper.

      Elimina
  4. Darrerament surto escaldat quan vaig al cine amb més curiositat que convicció, però si hi arribo a temps la veuré

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, és un film incòmode i potent. Que ningú hi hagi pensat a l'hora dels Oscar, encara que només sigui per Fassbender i Mulligan, ja és una bona recomanació.

      Elimina
  5. Veus? això ja em convenç més, hauré de fer un esforç. Per cert, en aquests temps on tot es medicalitza, això de l'addicció al sexe és real? Perquè vaja, així a bot pront potser no estaria tan malament, eh! ;P

    ResponElimina
  6. La meitat adulta d'aquesta entitat blogaire l'anirà a veure, m'has convençut.

    ResponElimina
  7. La pel·lícula que m'ha mostrat la sexualitat més escabrosa ha estat "La pianista". Sempre em quedo amb les ganes -si hi penso- de que aquella parella no arribi a encaixar mai un clauet d'esperança. Temo que "Shame" em deixarà desconcertada i alhora la voldria veure perquè els actors són magnífics i també perquè l'Allau en parla bé.

    ResponElimina
  8. Glòria, a “La pianista” el personatge patia una seriosa neurosi; mentre que a “Shame” les relacions sexuals són més “normals” tot i que practicades amb exagerada freqüència i sense cap implicació sentimental.

    ResponElimina
  9. L'acabo de veure avui, i reconec que m'ha agradat, perquè m'ha aconseguit trasbalsar. El final tan eteri encar més, està bé no trobar missatge ni crític, ni cap conclusió a la fi, només que si aquest es tracta d'una realitat punyent i t'enamores d'algú amb aquestes passions.és prou difícil per no dir impossible de compartir, per molt que te'l puguis estimar.
    Per si serveix d'alguna cosa, la meva opinió referent a la trobada que manté en el club gai, estic amb l'Enric, no és ni objectiva ni moralista, la veig com un lliurament més a la seva pulsió, que potser s'hi escau.

    ResponElimina
  10. Uuuuuiii, consti que això de compartir ordinador amb la meva filla Elena, és un perill.... el comentari anterior és meu i la que ha vist la pel·li he estat jo sola.
    Ella en prou feina hagués pogut tancar els ulls ni un segón !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Carme, ja sé que no és la primera vegada que passa.

      Potser amb l'escena del club gai se'm va activar la cua de palla.

      Elimina