divendres, 17 de febrer de 2012

E-stoievski

Aquestes passades festes nadalenques m’han deixat un e-reader a les mans. Perquè l’aparell funcioni cal fer clics i connexions diverses, descarregar-se programes i jurar sobre la Bíblia que mai no subhastaràs la teva mare. El peatge és alt i ja m’estudiaré amb calma les clàusules del contracte, quan tingui una mica de temps i paciència. Començo a tenir clar que, si el toco despistadament i planto un dit a la pantalla, se’m passa pàgina de manera involuntària. Però reconec que és molt còmode per la lectura a l’autobús o ajagut al llit, sobretot si m’imagino que milers de pàgines potencials pesen tan poc. Ja explicaré alguna cosa més quan decideixi comprar legalment un llibre de bits.
 
De moment m’he posat a llegir un dels dos títols gratuïts que hi venien incorporats (el manual d’instruccions no compta). Com que l’altre era el familiar retrat d’un tal Dorian Gray, m’he decantat pel “Crim i càstig” de Dostoievski, encara que no consti ni editorial ni traductor. Suposo que, com ja pertany al domini públic, deu córrer per la xarxa orfe de pare i mare. Em pregunto quin control de qualitat hi ha sobre aquestes obres de lliure circulació i sobre les seves cosines piratejades, però ja dic que d’això en parlaré un altre dia quan hi estigui més avesat. De totes maneres he d’aclarir que, sense cap text amb el qual comparar-la, la traducció m’ha semblat correcta. L’única pega seriosa que hi he trobat és que els guions llargs apareixen com signes d’interrogació; espero que serà un problema de l’edició i no de l’aparell.

Un detall que m’ha fet gràcia és que al final del llibre hi ha allò tan interactiu de “si li ha agradat el llibre, vegi que han descarregat usuaris similars a vostè”. La llista de propostes tira de clàssics com el Quixot, “David Copperfield”, “L’origen de les espècies”, “La metamorfosi” i “El camino del arco” de Paulo Coelho. Ja es veu que, com a llibreter de capçalera, no té preu.

Des de la meva exposició, potser massa prematura a “Els germans Karamazov”, fugia de Dostoievski com qui escapa de la pesta i ha estat aquesta andròmina la que me l’ha tornat a posar a les mans. Diuen que hi ha dos tipus de persones: els que són de Tolstoi i els que són de Dostoievski. Tota la vida m’havia considerat dels primers i no crec que canvii d’opinió, encara que l’experiència ha estat interessant, si no plasent.
 
El cèlebre Raskolnikoff mostra indicis de deliris megalòmans des del principi, però així que decideix assassinar l’usurera, s’embolica de mala manera, comet bestieses imperdonables i no treu profit del seu crim. És un tipus de personatge exasperant —imagino que molt típic de l’autor—, capaç de passar de l’eufòria a la depressió d’un paràgraf al següent. Avui dia li diagnosticarien un trastorn bipolar com una datxa de pagès. Amb un protagonista tan ximple i antipàtic poc poden interessar els seus remordiments, els seus atacs de pànic i els seus deliris místics durant més de 500 “pàgines”.

És clar que per amanir el suspens hi apareix tot un munt de personatges, tots ells propensos a l’art de la digressió, el circumloqui i el pur parlar per parlar. Per descomptat tots porten noms perfectament intercanviables i costa déu i ajuda distingir Ilia Petrovitx de Piotr Pavlovitx (però aquest és el mal, conegut, de la novel·la russa). Les anades i vingudes d’aquestes figures, que acaben topant-se les unes amb les altres pertot arreu, fa pensar que Sant Petersburg al segle XIX devia de ser no gaire més gran que Rupit. És cert que la majoria d’ells viuen a la misèria més extrema, encofurnats en apartaments compartits, on els febles envans permeten que tothom estigui ben informat dels secrets del veí. Així, evidentment, no es pot cometre un crim en condicions.

A Dostoievski li devia anar molt el traç gruixut i les situacions tremendes. L’estudiant Raskolnikoff, a més de matar l’usurera a cops de destral, es carrega de propina a la germanastra beneitona d’aquesta sense que vingui gaire a tomb. Hi apareix un exfuncionari borratxo, incapaç de mantenir la seva nombrosa família. Acaba sota les rodes d’un cotxe de cavalls. La seva dona, tísica, embogeix poc després. La filla gran, tota una Maria Magdalena, es prostitueix per fer-se la setmanada... Els fills petits acaben a l’orfenat. Bé, una alegria tot plegat.

Una cosa que sí m’ha agradat és el final, i no ho dic de conya. Llàstima que després hi hagi un apèndix que relata el que va passar els mesos i anys següents; però el final és sec i contundent, com ho ha de ser un bon final, un alliberament després de la prolixitat de tantes pàgines agòniques:
—Fui yo— empezó a decir Raskolnikof.
—Beba.
El joven rechazó el vaso y, en voz baja y entrecortada, pero con toda claridad, hizo la siguiente declaración:
—Fui yo quien asesinó a hachazos, para robarles, a la vieja prestamista y a su hermana Lisbeth.
Ilia Petrovich abrió la boca. Acudió gente de todas partes. Raskolnikof repitió su confesión.

25 comentaris:

  1. Crònica interessant com totes les que fas, Avalanche. Jo també vaig llegir "Els germans..." massa aviat i no em varen fer fugir de Dosstoyevsky. També vaig llegir "Crim i càstig" en una infame traducció i em va semblar molt sobre-escrit. En el meu jove llibre electrònic m'hi vaig posar "El idiota" que ja he començat i no em desagrada. Malgrat la comoditat del llibre m'empipa veure a cada pàgina coses com 32/985 que em pesen tant com el volum que pretenc empassar-me.
    Bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, a mi el que m'empipa és que passes pàgina i de vegades continues al mateix número de pàgina. Suposo que són qüestions de format.

      Elimina
  2. No acostumo a entrar-te dos cops però és que m'he deixat de dir-te que tan bé m'està Tolstoï com Dostoievsky. Ambdós són tan diferents. A l'hora de triar qualitat literària, guanyaria el comte que em sembla canònic i de gran influència amb grans escriptors posteriors. Sobre la influència de Dostoievsky no em sé pronunciar. Hi ha qui diu que va inventar la novel·la negra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que Dostoievsky inventés la novel·la policíaca ja ho havia sentit dir. "Crim i càstig", contemplada com a tal, és bastant deficient.

      Elimina
  3. M'he quedat ancorada en el paràgraf de la part interactiva de l'estri. Cervantes, Dickens, Darwin, Kafka i Coelho. Avera qui és capaç de trobar el desllorigador i gosa continuar la sèrie.

    P.S.: Hi ha tres tipus de persones, els de Tolstoi, els de Dostoievski i jo, que sóc de tots dos. Així em va.

    I ara que dius Tolstoi...li faries fàstics a una llonganissa culara de can Sendra? Ja saps quin és el preu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde la sèrie no té desllorigador: s'acaba així.

      A la culara dic que sí, mentre no m'embarquis a "Guerra i pau".

      Elimina
    2. I ca, res de guerres i paus. Programa doble: adulteri i mort. Anna i Ivan...Un parell de mesos de Tolston...

      Elimina
    3. L'Anna la vaig llegir fa molts anys, l'Ivan, no. M'ho faré mirar.

      Elimina
  4. "com una datxa de pagès"! Parèmies, fraseologia russocatalana!

    D'aquest llibre en recordo amb molt d'afecte un treball de batxillerat que em va ocupar moltes hores i moltes pàgines de la màquina d'escriure picades i repicades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, no sé si prendrem aquest "afecte" amb ironia.

      Elimina
  5. Serà cosa de dones, però a mi dóna-me'ls els dos. Això del Coelho m'ha fet decidir a no comprar-me un estri d'aquests, i mira que ja el tenia mirat! Però hi ha coses (Follet, Comic Sans i Coelho) que haurien d'estar proscrites, i no pas a Sherwood, o potser si, ves a saber. T'agraeixo el final de Guerra i pau, que no m'ha interessat pas massa, en canvi, Els germans Karamazov em fan dubtar entre si és millor ell o Stendhal, és un dels millors llibres que he llegit mai #palabritadelninyojesus

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, el fet de tenir un lector no t'obliga a llegir Coelho, faltaria més. On dius "Guerra i pau" suposo que he de llegir "Crim i càstig".

      Elimina
    2. òndia, po zí, m'he fet la lia un pitxu, coses de no haver dormit :( veus?

      Elimina
  6. Entre altres, molt bona la sortida de Rupit. L'altre dia vaig veure una peli que deien que es semblava a Short Cuts (no recordo el titol) i Los Angeles (crec) també era com Rupit. Tolstoi m'agrada molt i Dostoievski em fa molta mandra.

    ResponElimina
  7. Dostoievsky, sense fer fàstics a Tolstoi. Em van les ments turmentades.

    Sobre l'e-reader... Com a eina és fantàstica: pots carregar-hi la biblioteca. Sobretot quan has de traginar amb bibliografia diversa. Però jo no hi llegiria literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo, Enric, ja m'estic fent a la idea i sense distinció de gènere.

      Elimina
  8. L'altre dia vaig entrar a la llibreria "Excellence" de Barcelona i al primer prestatge que miro hi havia Coelho, o sigui que vaig tornar a sortir aviat. Aquest home és una plaga bíblica! No tinc, ni he provat encara cap trastet d'aquests. Dostoievski el vaig llegir fa anys quan tenia menys literari que ara (crec), però em van agradar molt tant El Crim com els Germans com El jugador. De Tolstoi només he llegit els contes (no em van dir gran cosa), i La mort D'Ivan Ilich (extraodinari!). Això és com ser dels Beatles o els Stones, divertimentos per passar l'estona com a molt, i, bàsicament, collonades: per què no et poden agradar els dos? En quant al Raskolnikov, no sé si s'han escrit gaires grans obres sobre personatges perfectament assenyats i equilibrats, potser perquè no acostuma a haver-hi grans autors d'aquesta mena (i suposo que em diràs que això és un fals tòpic).Ja sé que no tots els genis són bojos, ni tots els bojos són genis, però alguna cosa sovint hi ha...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar a l'Excellence no s'hi ha d'entrar ni per equivocació.

      Ja veus, pels comentaris, que no estàs sol a àpreciar tots dos autors. I estic d'acord que els personatges desequilibrats donen bones històries, però els meus desequilibrats m'agraden una mica més consistents i no amb comportament de muntanya russa (joc de paraules involuntari).

      Elimina
  9. Un cop llegit uns quants Tolstoi (magnífics, menys Ressurrecció) vull deixar un temps prudencial per agafar C&C i més temps encara per tenir un e-book+i-pad quan surti. Em fa il.lusió totes dues coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un e-book + ipad potser trigarà a sortir. És clar que amb un ipad ja es poden llegir llibres i amb un e-book com el meu és pot navegar i fins i tot llegir el meu bloc en blanc i negre!

      Elimina
  10. A la meva breu experiència amb els llibres electrònics, mitjans el iPod d'una banda i el Kindle (Amazon) de l'altre, he pogut comprovar que, respecte dels llibre lliures de copyright, que provenen del Projecte Gutenberg, hi ha dues categories: els que tenen cost 0, que venen "a pel", i que solen presentar petits defectes com el que esmentes de errors en el joc de caràcters, i els que tenen un cost molt baix, però no igual a zero (entre 0,8€ i 1,5€), que son els mateixos però una mica més polits en quan a paginació i joc de caràcters, o que inclús inclouen il·lustracions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ho haure de tenir en compte, Brian, perquè em sembla que ja és hora de tornar als clàssics.

      Elimina
  11. Gràcies al tió tinc un Kindle i encara no l'he fet servir. Ara miraré quin llibre hi venia per defecte, espero que no sigui cap Coelho... Espero els apunts que has anunciat que faries. I sobre els russos, hi ha més russos que els que han sortit en aquest apunt :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, si et va venir amb el tió, amb tanta bastonada potser no et funciona. Els apunts dependran que l'aventura s'ho valgui. I sí, ja sé que hi ha molts russos a Rússia.

      Elimina