dimecres, 22 de febrer de 2012

El temps de la raó i les raons del temps (1 de 2)


Fa uns mesos vaig escriure del com i el perquè comptem en base 10 (qui no ho recordi, que repassi els apunts de classe), un fet que ha esdevingut universal i sobre el qual gairebé ni ens aturem a pensar-hi. Un dels efectes d’aquesta decimalització fou la manera com mesurem les coses. En temps pretèrits era habitual que les unitats de mesura funcionessin de manera local i es definissin de formes més aviat esotèriques. Per exemple, l’unça catalana (equivalent a uns 33 grams) es dividia en 16 argenços i calien dotze unces per completar una lliura, mentre que l’unça castellana equival a 28,76 grams i es divideix en 16 “adarmes”. Tot això podia ser un embolic considerable, sobretot si eres viatjant de comerç i et desplaçaves sovint per territoris diversos.

Davant d’aquest desgavell, la Revolució Francesa va intentar posar una mica d’ordre i raciocini, i establí les bases sobre les que encara ens movem: unes unitats de mesura definides a partir de múltiples de 10. La longitud, per exemple, tindria com a punt de partida el metre: un decímetre = 1/10 de metre, un centímetre = 1/100 de metre, un mil·límetre = 1/1.000 de metre, un decàmetre = 10 metres, un hectòmetre = 100 metres, un kilòmetre = 1.000 metres. El mateix passa amb les unitats de capacitat entorn del litre o les de massa a partir del gram i la influència s’ha estès també a la manera com comptem els diners. O no són els cèntims, centèsima part de la unitat, un fet gairebé universal?

Aquí hauríem de fer excepció dels països anglosaxons, que encara utilitzen milles i polzades i altres unitats igualment excèntriques; però la qüestió, tot i que és rica en històries curioses, ens duria massa lluny i la meva intenció era parlar d’una altra excepció més universal, que afecta la mesura del temps. Sembla que la nostra manera de calcular el temps, que inexorablement va passant, gira entorn del número 6. Almenys seixanta segons formen un minut, seixanta minuts formen una hora, vint-i-quatre hores fan el dia i dotze mesos, l’any. La setmana de set dies escapa a aquesta regla (ho comentaré més endavant); però només els segles (i els mil·lennis (i els llustres, (i les dècimes o mil·lèsimes de segon))) semblen cenyir-se a l’ordre decimal.

D’entre les mesures del temps n’hi ha des dos tipus: les que responen a un fenomen  natural i les que són arbitràries. El dia és el temps que triga la Terra a fer una rotació completa i l’any el temps que triga aquest mateix planeta a fer una revolució al voltant del Sol. Que aquesta revolució no s’acompleixi exactament en 365 dies ha obligat a crear els anys de traspàs, com el present, perquè tot quadri. Aquestes mesures del dia i l’any són intocables mentre no hi hagi un daltabaix de dimensions còsmiques. Els mesos responen als cicles de la lluna i, com que no tots els anys contenen el mateix nombre de cicles, ha calgut una mica d’enginyeria temporal (amb mesos de durada diversa) per fer-los enquibir en un sol any. La resta de mesures —setmanes, hores, minuts i segons— pertanyen al domini de les convencions i podrien ser, per tant, d’una molt altra manera.

El fet és que, de molts segles ençà, civilitzacions diverses han basat el càlcul del temps  en els múltiples del 6 (llegiu-ne els avantatges d’aquesta base a l‘apunt que enllaço a la primera frase, o als seus successors). Com en un munt d’altres qüestions, els babilonis foren els primers en afiliar-se a la numeració hexadecimal i sembla que d’alguna manera l’hem heretada a través dels dotze cicles lunars de l’any.

La setmana de set dies sembla que prové de la Bíblia. Aquest fou el lapse de temps que necessità déu per crear el món. Cristians i musulmans, fills de la mateixa tradició jueva del Llibre, no semblen disposats a discutir-ho. La idea ha gaudit d’èxit universal, tot i que es coneixen cultures que han contemplat “setmanes” que poden anar des dels tres dies dels bascos fins els vuit dies dels etruscs. I ho deixo aquí, quan comença la part divertida.

14 comentaris:

  1. No fotis que aquests paios que ens governen localment i universal seran capaços de fer setmanes de 10 dies per tal que es treballi més pagant el mateix i sense tant descans pel mig...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per aquí va la cosa, Galde, tot i que no tinc notícia que l'actual govern s'ho hagi empescat. Encara.

      Elimina
  2. Ja espero la segona part. La classe ha estat un plaer, senyor mestre.

    ResponElimina
  3. Esperarem la segona part, doncs!

    La setmana de tres dies dels bascos m'ha sorprès. No en tenia notícia. M'ho miraré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, dilluns, dimarts i dimecres es diuen astelehena, asteartea i asteazkena, el que vol dir inici-de-setmana, meitat-de-setmana i fi-de-setmana.

      Elimina
  4. Mai havia pensat que setmana venia de set (el castellà no ho suggereix). La futura potser serà de quinze, quimana, per que quedi clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí,José Luis, el català i l'italià (settimana) ho deixen clar. Molt bona la "quimana" i encara millor "el cap de quimana".

      Elimina
    2. Quina agudesa, tots dos!
      jo no vull treballar 7 dies seguits i descansar 3..

      Elimina
    3. Kalamar, ara més aviat toca treballar quatres dies i descansar tres. Cobrant menys, això sí.

      Elimina
  5. Un cop més, una lliçó molt interessant. A veure què ens expliques a la segona part! Això de la setmana basca de tres dies dóna molt de joc, no? Els caps de setmana també tenen dos dies? ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fos així, Tirant, seria la meva setmana ideal.

      Elimina
  6. Els catalans tenen una curiosa manera de referir-se a un lapse de 7 dies (una setmana): "d'avui en vuit".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona observació, Brian, et mereixes el meu premi setmanal al millor comentari. (No té valor monetari, ja t'ho pots imaginar).

      Elimina