dimarts, 6 de maig de 2014

Capitals anòmales

Un milió d'acordeonistes coreanes: l'infern
Sospito que de forma totalment involuntària l’autor de còmics quebequès Guy Delisle  ha esdevingut el cronista reticent d’algunes de les ciutats més excèntriques del planeta. El primer llibre seu que vaig conèixer va ser “Pyongyang” sobre la seva estada a la capital nord-coreana com a  supervisor de l’elaboració de sèries d’animació franceses (sí, sembla que l’externalització de certs processos creatius ha arribat a aquests extrems). Poc coneixem d’aquest país si no és el seu culte al líder dinàstic, el seu hermetisme informatiu i la seva similitud a les prediccions més pessimistes d’Orwell. No cal dir per tant l’enorme interès que suposa la narració per part d’un occidental de la seva experiència laboral entre treballadors autòctons i dels xocs culturals que se’n deriven.

Com a dibuixant Delisle és tot just correcte; encara que perfectament adequat pel que pretén documentar. En canvi, excel·leix com a narrador, amb una barreja molt ben meditada d’observació, didàctica, construcció i gotes d’humor. Exhibeix la suficient gosadia per tensar les situacions fins a posar a prova el sistema i prou imaginació per produir fèrtils confrontacions, com quan presta un exemplar de “1984” a un col·lega o es posa a interpretar un “reggae” per a diversió del seu equip de treball. “Pyongyang” relata una experiència tan peculiar i tan allunyada del que nosaltres mai viurem que la visita queda totalment justificada.

“Shenzen” és un llibre anterior també motivat pel viatge de Delisle a una altra ciutat proveïdora de mà d’obra barata per a sèries d’animació. La ciutat de Shenzen es troba al sud de la Xina, gairebé a les portes de Hong-Kong, i constitueix un experiment de l’anomenada “economia socialista de mercat”. Dels 30.000 habitants que tenia el 1980 ha passat als deu milions actuals: una megalòpoli dinàmica i d’un capitalisme salvatge. En comparació amb Corea del Nord segurament la Xina ens pot semblar vagament familiar, tot i que Delisle s’ocupa de subratllar tots els malentesos, la seva sensació d’aïllament i les dificultats per enfrontar-se a la cuina local.

“Crónicas de Jerusalén” (premi a Angulema 2012) parteix d’un supòsit lleugerament diferent: aquí Guy Delisle acompanya la seva parella, que és membre de Metges Sense Fronteres, a passar un any a Jerusalem. Els acompanyen els seus dos fills petits, fet que obligarà al dibuixant a enfrontar-se a tots els problemes logístics dels quals tradicionalment s’han ocupat les dones: escolarització dels infants, recerca de servei domèstic, adquisició de queviures, activitats extraescolars… Per descomptat, totes aquestes tasques la descripció de les quals podria fregar el tedi més abismal, si s’executen a l’Israel contemporani sempre comptaran amb algunes complicacions afegides. 

Delisle amb el seu proverbial olfacte revela els punts de conflicte i contradicció d’una de les societats més complexes del planeta i procura no inclinar la balança a favor de cap de les faccions implicades. Malauradament, un cop superades les generalitzacions, la realitat demostra un grau de fragmentació impossible de reconciliar. Ja no és un problema de jueus contra palestins, sinó del divers grau de laïcisme present tant entre els uns com entre els altres, dels il·luminats colons sionistes (no sempre apreciats per la resta d’israelians), dels jueus ortodoxos tan arbitràriament penques, de les diverses faccions cristianes que van a la grenya per tenir cura de l’església del Sant Sepulcre i de la secta dels samaritans que mereixerien un apunt per a ells sols. No conec una invitació a l’ateisme més consistent que aquestes “Crónicas de Jerusalén”.

Tots els llibres citats els ha editat Astiberri. No he llegit encara “Crónicas birmanas” que sembla anar de la mateixa corda. “Como no hacer nada” o “Guía del mal padre” (1 i 2) segurament no pertanyen al gènere de turisme de sofà, però deuen ser també autobiogràfics. Recomano tot Delisle a ulls clucs.

10 comentaris:

  1. Respostes
    1. Són molt informatius, valen la pena!

      Elimina
  2. Només conec el de Jerusalem. Molt recomanable. Miraré els altres, tot i que la recepció no serà la mateixa a causa del grau de desconeixement del món descrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la gràcia, Enric, enfrontar-te amb el desconegut.

      Elimina
  3. Si, Pyongyang va caure a les meves mans. Em va servir una mica per saber quatre coses sobre aquella Corea tan hermètica. Per tan, Crónicas de Jerusalén no em fa mala pinta. Hi ha la versió epub?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, crec que no; però de formats intangibles no hi entenc.

      Elimina
  4. M'ha emocionat la boqueta de cul de gallina, ai, perdó, de pinyó del "catholique romain". A partir d'aquí només em queda anar a la cerca i captura. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no se salven ni els catòlics ni els heretjes.

      Elimina
  5. Malauradament, no conec aquest autor. I, com va dir no-sé-qui, "so many books, so little time". De tota manera, m'agradaria llegir-ne algun, potser el de Jerusalem, per allò que és un lloc on he estat i serà com anar-hi de nou. Però miraré de trobar-lo en versió original (si és canadenc, deu escriure en francès o en anglès; pel nom, sembla francòfon).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mercè, l'original és en francès. El de Jerusalem és molt interessant perquè també mostra tot el que no veuen els turistes (els centres comercials, el servei domèstic, els jardins d'infants...)

      Elimina