dimarts, 27 de maig de 2014

Còmics del dilluns (1)

Els meus últims dilluns a la biblioteca els he entretingut llegint còmics, que bé podria qualificar de novel·les gràfiques, tot i que en molts casos es basin en històries reals; però amb l’autoficció tant a l’ordre del dia (l’equivalent narratiu del “selfie”?) la discussió sobre el que és real i el que és inventat sobra. El que de debò importa és que funcioni i que mostri bones solucions estètiques; si a més documenta alguns fets concrets de la realitat, encara millor. Com ja vaig comentar en referència a Guy Delisle, la historieta sembla un mitjà molt adequat per fer crònica documental, potser no molt profunda, però sí fantàsticament eficaç.

Començaré aquesta passejada pels còmics que m’han interessat recentment —i que ja adverteixo que no seran en cap cas novetats— per “Sofía y el negro” de Judith Vanistendael (Norma, 2010). Amb aquest títol tan descaradament incorrecte, ja us podeu imaginar que no prové d’Amèrica sinó de la molt més tèrbola Bèlgica. El llibre narra la relació amorosa de la Sofia (una substituta a penes dissimulada de l’autora) amb un refugiat polític provinent de Togo (un negre, vaja). La història s’explica dues vegades, una en clau de comèdia costumista, la segona més lírica i terrible.

La primera part de “Sofía y el negro” ens l’explica el pare de la Sofia, un periodista prou liberal com per acollir a casa seva el pària sense papers amb el que la seva filla s’ha amistançat, tot i mantenir la desconfiança envers la seva figura de dubtós príncep africà. Al seu costat, la mare espavilada es documenta sobre les idiosincràsies dels togolesos, com havia fet uns anys abans amb la República Democràtica Alemanya de Honecker. La línia és poc clara, però trempa i és molt viva en la seva petitor.

A la segona part del volum, la Sofia del títol pren la paraula i explica la seva versió dels fets, el dibuix de les vinyetes esdevé més ampli i sensual (s’ensumen espècies africanes i es contemplen imbricacions excitants de cuixots negres i blancs). Tot acaba amb un petit no-res. M’ha agradat molt aquest llibre, sobretot la seva conclusió, tan descaradament sexy.


5 comentaris:

  1. Ja t'has comprat l'últim disc dels Brams, Allau? Alguns no ho hem pogut fer, perquè no tenim diners. Afortunadament, de moment, en podem gaudir gratuïtament a internet, mentre a algú no se li acudeixi també prohibir-nos-ho.

    http://www.youtube.com/watch?v=Ooj287ajG4w

    ResponElimina
  2. Afortunadament els còmics ja no contemplen unes normes estrictes i ens expliquen històries de mil maneres distintes. M'agrada aquest, ves a saber perquè :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt fresc i encara no entenc perquè al seu país van criticar l'autora per retratar-se nua. Són bojos aquests belgues.

      Elimina
  3. Allau, prenc nota de la recomanació, i com en tot tebeo que em miro per primer cop, ho faig pel dibuix, que m'agrada; o sigui que si a més, pel que comentes, el guió és bo, millor encara. Sorprenent el que dius que hi ha hagut crítiques pel nu: se suposa que els belgues haurien d'estar molt i molt acostumats a que apareguen personatges nus en els tebeos.

    ResponElimina