dimecres, 14 de maig de 2014

Life is a carrilet


Per una d’aquelles beneïdes casualitats que el “zapping” propicia, vaig descobrir les virtuts del director sud-coreà Bong Joon-ho fa cosa de quatre anys gràcies al visionat de “The Host”, una pel·lícula de monstres tan entretinguda com personal. Per això, en saber que s’estrenava el seu darrer film, “Snowpiercer”, el primer que ha rodat en llengua anglesa, vaig decidir anar-lo a veure a ulls clucs, ignorant de si seria un nyap o bé una patata. (Tranquils que no és cap de les dues coses).

El guió es basa en un còmic francès collita de 1982 i de nom formidable (“Le Transperceneige”), obra de Jacques Lob, Jean-Marc Rochette i Benjamin Legrand, una distòpia a penes futurista que ens trasllada al molt proper any 2031. Imaginem-nos per un instant que, per contrarestar el fenomen hivernacle, s’ha llençat a l’atmosfera una substància química que bloquegi l’efecte dels raigs solars. I a més amb tant d’èxit que tota la vida sobre la Terra s’ha extingit per congelació. Bé, no tota, perquè un tren de supervivents circula per una via-bucle de periodicitat anual entre muntanyes nevades i sepulcres blanquejats (pel glaç). Als vagons de cua viatgen tots els pàries d’aquest món, i es diria que fa disset anys que no es dutxen. Aviat s’entén que aquests llardosos revoltats aspiren, sense demanar permís a ningú, a prendre el palau d’hivern que representa la pulcra locomotora del capdavant.

Cal reconèixer que la jerarquització dels vagons com a metàfora de la lluita de classes resulta absolutament simplista; però no hem de buscar a “Snowpiercer” idees gaire profundes sinó amb grapa, que delatin el seu innegable ADN de tebeo intel·ligent. Compareu-ho amb la recent “Elysium”, que també tractava d’una societat amb dues velocitats diferents de funcionament, però que ho feia amb aquell aire de transcendència impostada i de pressupost malgastat en mascletàs que caracteritza l’actual cinema comercial de Hollywood.

“Snowpiercer” té al darrera una producció independent i un director idiosincràticament coreà i això també es nota, tant en els desequilibris tonals del relat, com en el molt raonable ús dels efectes especials. El repartiment és sòlid i llevat de Tilda Swinton —que últimament sembla interessada en dedicar-se a les caricatures— no desentona i fins i tot brilla. El protagonista és Chris Evans, que em diuen és també el Capità Amèrica de la Marvel; però que aquí ho dissimula molt bé. Per altra banda és tot un luxe comptar amb John Hurt, Ed Harris, Octavia Spencer o Jamie Bell en papers dignes del seu prestigi. Hi ha també Song Kang-ho, l’actor fetitxe del director, que parla només en coreà i encara no he decidit si els seus moments còmics són voluntaris o no.

Tant a Corea del Sud com a França, on ja s’ha exhibit, va ser un èxit de taquilla; però Harvey Weinstein, que és el propietari dels drets pels països de parla anglesa, es nega a estrenar la versió de 125 raonables minuts que proposa el director i pretén retallar-la en vint minuts. Mentre es resol el litigi, la pel·lícula viatja òrfena de tot recolzament de la indústria americana de l’espectacle; per això s’ha estrenat a Barcelona en condicions tan adverses (només a dues sales minoritàries).

I no és que la pel·lícula sigui rodona —el tercer acte s’encalla amb un excés d’explicacions i un dolent recalcitrant d’aquells que es resisteixen a morir—; però parteix d’una idea que té molta empenta (i que podria derivar en un videojoc), té moments inspirats (com la lluita a les fosques dins del túnel) i sorprenents decorats en els quals delectar-se (com anirem descobrint a mesura que ens apropem al capdavant del tren). Comparada amb tota la inanitat super-heroica que ens ven Hollywood setmana a setmana, això és pur “sushi” (i jo ja m’entenc); no endebades un dels personatges principals s’anomena Gilliam, en clar homenatge al director de “Brazil”, cinta amb la qual també es podria emparentar llunyanament. Més curiosa és la seva concomitància amb el “Mecanoscrit del segon origen”, argument que podria acabar de convèncer als més pedrolians dels meus lectors.

Recomanada sense cap dubte per a lectors inquiets de tebeos europeus (amb ocultes perversions asiàtiques).


8 comentaris:

  1. Ideal pel Leb que ja va al·lucinar amb la primera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si li preguntes, te'n dirà meravelles.

      Elimina
  2. Confirmo que en Leb, ideal candidat d'espectador per les seves perversions, buscava desesperadament on feien la pel.li per anar a veure-la amb una convicció que em va encomenar amb passió el seu entusiame a mi també, recordant "The Host".
    Però després va considerar que les sales on es projectava no eren del seu gust ! nye nye nye...
    Llegint la teva ressenya, o l'arrosegaré d'allà on calgui, o me'n vaig tota sola o amb qui s'apunti !!! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Convence'l, Carme, que no us en penedireu. Sou el seu públic ideal.

      Elimina
  3. Dubto amb “Snowpiercer”, dubto molt. No soc de comic. Tampoc soc de directors Coreans, bé sents sincers només conec en pak chan wook aquell, però per la resta... hmmmm de moment no em mullo... segurament si algun amic li fa gràcia la veuré, sinó no insistiré pas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, a tu que t'agrada tant el gènere fantàstic potser li hauries de donar una oportunitat. Però afanya't que no durarà una altra setmana.

      Elimina
  4. La sabata que la Tilda duu per barret també deu ser un homenatge a la Katharine Helmond de Brazil, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, ara que ho dius, sí. Santi, ets una mina.

      Elimina