divendres, 16 de maig de 2014

L’home de les epifanies

Sherwood Anderson, nascut a Ohio el 1876, fou un dels autors més influents de la seva època. Thomas Wolfe, Ernest Hemingway, William Saroyan, Henry Miller, John Steinbeck i William Faulkner, tots pertanyents a una generació posterior, reconegueren en un moment o altre de les seves carreres el seu mestratge i Faulkner en concret li devia la publicació de la seva primera novel·la. Tanmateix tots acabaren enemistant-se amb ell al temps que la seva obra anava perdent el favor del públic. Perquè Anderson —que havia escrit vuit novel·les, quatre reculls de contes, teatre, poesia, prosa de no ficció i memorialística, i que fins i tot havia tingut un èxit de vendes amb “Dark Laughter" (1925)— a la seva mort l’any 1941 ja era considerat una figura del passat i els seus llibres destinats a les golfes de la literatura. Només el recull de contes “Winesburg, Ohio” de 1919 —ben rebut a la seva publicació i després oblidat com tota la resta— va anar recuperant el respecte de la crítica fins al punt que l’any 1998 la Modern Library la va classificar en la posició 24 entre les millors novel·les en anglès del segle XX.

Si la resta de la producció d’Anderson (exceptuant alguns contes) no brilla a la mateixa altura, cal buscar-ne el motiu a les idiosincràsies del seu art que enlloc es troben tan còmodes com en la descripció d’una epifania. L’epifania (“manifestació” en grec) fou popularitzada literàriament pel Joyce de “Retrat de l’artista adolescent” i “Dublinesos”, i consisteix en aquells moments en els quals un personatge té una sobtada revelació que li fa canviar la percepció del món, la percepció de si mateix o el seu paper a la societat. Els millors fragments d’Anderson giren també entorn d’aquests instants, en els quals sembla que als seus protagonistes els cau una bena dels ulls i tot es contempla d’una nova manera. L’experiència pot implicar un moment de comunió amb la natura, la profunda comprensió de qui ets, qui has sigut i qui seràs, la comunicació diàfana entre dues ànimes o el descobriment d’un engany que has conreat en l’ignorància; el que distingeix l’epifania és que tindrà conseqüències duradores i que la vida ja no serà mai més la mateixa.

Atès que l’art d’Anderson depèn d’un efecte tan reconcentrat en el temps, s’entén que funcioni millor en els seus contes que en les seves novel·les, totes elles d’estructura feble i deixatada. El que em sembla tan interessant com revelador és que convertís en epifania un dels moments més cèlebres (sinó més importants) de la seva vida. Va ser el 28 de novembre de 1912, quan el nostre home tenia 36 anys i havia superat per tant la meitat de la (seva) vida. Però abans de descriure aquest gran moment de la humanitat, hauré de posar-vos en antecedents.

Sherwood Anderson, d’origen modest i rural, va ser un cas clàssic d’autodidacta espavilat i ambiciós, disposat a fer la viu-viu en tota mena de feines i assistir a l’escola nocturna per fer-ho una mica millor l’any següent. Brillava en el difícil art de persuadir la gent i mostrava traça en el maneig de les paraules; per això sovint el descobrirem en feines de publicista o venedor. El 1912, l’any de la seva gran crisi, el nostre autor es trobava a Elyria (Ohio), (feliçment) casat i amb tres fills, era el propietari d’una fàbrica que venia pintura protectora per correu.

Segons el testimoni de la seva secretària, aquell dimarts 28 de novembre, Sherwood (visiblement nerviós) va obrir algunes cartes del correu i després, mentre li dictava una resposta a algun client o proveïdor, patí un moment de buidor mental. Finalment murmurà alguna cosa així com: “Sento com si els meus peus fossin xops, i a cada moment estan esdevenint més xops”. L’home sortí del despatx i no el trobaren fins quatre dies més tard a un drugstore de Cleveland. Un cop recuperat el cos, l’ingressaren d’immediat a una institució sanitària de la qual l’alliberaren poc després entre ecos de depressió nerviosa i gestos de genialitat artística.

A les versions successives que Sherwood Anderson escrigué de les seves memòries, aquell puntual foraviament seu es va anar magnificant fins a esdevenir el Gest Definitiu del Gran Artista que s’enfronta a les trampes del Món, la Família i l'Estatus Quo. Tots els jovenets hipster (o cool o progres) de l’època (i de les èpoques de després) miraren d’imitar-lo. “Jo, rebel, contra el món”. Sona molt bé.

Oblidem ara les epifanies maquillades. Després d’aquest gran gest suposadament “bohemi”, Anderson encara retornà al refugi de la seva sòlida família, composta per una esposa i tres fills. A Chicago recuperà una feina de publicista que havia abandonat per independitzar-se un temps abans. Trigaria dos anys més a divorciar-se de tot el que suposava aquella situació i vuit anys més a deixar d’escriure eslògans publicitaris per a qui millor els hi pagués. Va casar-se tres cops més i va morir en el quasi-oblit, però sempre amb un llunyà sentiment de rebel sense causa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada