diumenge, 18 de maig de 2014

El dia abans de la nit dels museus (1)

Realment tenim el do de l’oportunitat i no se’ns va acudir altra cosa que visitar el Jardí Botànic de Montjuïc precisament el cap de setmana que tota l’Avinguda Maria Cristina estava immobilitzada per culpa del Saló del Còmic. No és la primera vegada que ens passa; caldria trobar algun sistema perquè la muntanya no quedés parcialment aïllada cada vegada que hi ha alguns esdeveniment al recinte firal. De totes maneres, amb una lleugera marrada vam localitzar la ruta alternativa del bus, que tampoc és que et deixi realment a les portes del jardí (tot el procediment d’aproximació és francament dissuasiu).


Havíem estat al Jardí Botànic cap al 2001, quan encara la seva inauguració era recent i la vegetació era només una promesa incapaç de projectar cap ombra. Ara el conjunt fa força goig i en aquesta època de l’any es troba en el seu màxim esplendor o almenys en el raonable esplendor que es pot permetre la flora mediterrània. Perquè aquest jardí es caracteritza per recollir mostres de les plantes pròpies de totes les zones mediterrànies de la Terra, tant de les de l’Hemisferi Nord (conca mediterrània oriental i occidental, nord d’Àfrica, Canàries i Califòrnia) com de l’Hemisferi Sud (Xile, Sud-Àfrica, Austràlia). Malgrat que era dissabte i que la resta de la muntanya semblava un formiguer de gents ocupades en les activitats més diverses, als jardins érem quatre gats i es podia gaudir amb tota tranquil·litat de la barreja d’aromes vegetals i de cants d’ocells, tot contemplant les inusuals perspectives de l’Anella Olímpica emmarcada per arbres endèmics d’Austràlia. Llegeixo que avui (diumenge 18 de maig) és jornada de portes obertes al Botànic, també ho és cada primer diumenge de mes, no és un mal lloc on passar les hores mortes, us ho asseguro.
S’havien fet gairebé les tres i calia dinar: males perspectives en aquell indret encofurnat entre l’Estadi i el cementiri. Ens hem acostat al MNAC i hem preguntat si es podia accedir al restaurant sense haver de pagar l’entrada: ha resultat que avui l’entrada era gratuïta tot el dia (i demà també fins les 15 hores). El restaurant es troba al primer pis, gaudeix de les mateixes vistes que es poden contemplar des de la balconada de l’entrada, resulta una mica caret, però té qualitat.

Després hem retrocedit per visitar el Jardí Botànic Històric, un indret que no coneixia i que m’ha encisat. Ocupa dues fondalades —antigues pedreres— a la zona de la Foixarda, darrera del MNAC. La més profunda de les dues és una obaga refrescant que pot presumir dels arbres més alts de Barcelona i uns salts d’aigua pintorescos on el públic va a fer-se retrats de primera comunió. El segon espai és més casolà i conté una masia catalana típica construïda l’any 1929 i un hortet plenament funcional. Com a cirereta final per recomanar aquest oasi, l’entrada és gratuïta i allà dins quedareu immunitzats del desfici guiri que us envolta.



10 comentaris:

  1. Ep, i diluns en el Botànic hi haurà l'obertura de l'exposició Salvadoriana. Molt recomanable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, sempre fem curt (o llarg). Per sort durarà fins abril de 2016, o sigui que podrem tornar-hi.

      Elimina
  2. doncs és una bona recomanació, de la que en prenc nota. gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La recomanació és bona, Francesc, però et queda una mica lluny: anar-hi des de Barcelona ja és tota una expedició.

      Elimina
  3. El Jardí Històric és fascinant. El modern, m'encanta que estigui tan aïllat i és ideal, com tu dius, per a passar-hi hores mortes. Vau visitar el Sot de l'Estany?

    http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/12/familia-de-picapedrers-en-una-pedrera.html

    I com diu el Galderich, dilluns inauguració de la "Salvadoriana": un tresor ocult de Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, al Sot de l'Estany és on es fotografiaven les primeres comunions.

      Elimina
  4. Tal dia com avui, ara farà uns cinc anys, hi hagué l'estranya conjunció de la Setmana de la Poesia i el Jardí Botànic. Cosa memorable: L'Enric Casassas recitant alt la poesia del seu pare, el químic, i després el patriarca anarco Jesús Lizano. Imagina el seu hilarant "Mamíferos", tot un hit:
    Yo veo mamíferos.
    Mamíferos con nombres extrañísimos.
    Han olvidado que son mamíferos
    y se creen obispos, fontaneros,
    lecheros, diputados. ¿Diputados?
    Yo veo mamíferos.
    ..., imagina-ho amb tota aquella fantasia botànica de fons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algunes de les plantes també em van recordar mamífers ;P

      Elimina
  5. Em resulta tot tan exòtic com si em parléssiu de les Antípodes. Veig que hauré d'intensificar la meva veta guiri-barcelonina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, vine sense por, et tractarem com si no fossis forastera.

      Elimina